Malgrat la seva innegable creativitat, a mi aquesta música mai va agradar-me gaire, per no dir gens, però feia veure que sí. Calia fer-se el guai, com molts nanos d'ara que escolten reguetón i han de fer veure que els hi mola per no semblar rarets. A mi, us deia, la música punk en general em disgustava força -a diferència del heavy, que m'apassionava i que encara escolto sovint, ara mateix, per exemple- sobretot perquè no s'entenia res del que grallava el cantant. En canvi, m'encantaven els The Doors, i em sentia més a la vora del seu lirisme psicodèlic que no pas de la salvatgia punk. En fi, que era un adolescent sense rumb com tants.
Però tornem al títol d'aquesta entrada. El meu amic, l'escriptor Sergi Pons, en una de les seves obres fa servir una expressió similar: mantingui's borratxo, o alguna cosa que s'hi assembla molt. Quan érem herois -no pas com ara, que ho som just for one day- el dia després podia ser més divertit que la festa en si mateixa. Un dinar amb amics, tots víctimes d'una ressaca benigne, és un dels moments més plaents que es pot viure. Si no ho heu provat mai, intenteu-ho ara. Per aquestes coses mai no és tard. Els kebabs king size de Lloret, les tapes de pota-i-tripa a restaurants de carretera i les delícies que ens preparava la Maria del Yummy Yummy.
No vull centrar el post en l'alcohol, sinó en els llibres. Venim de la festa màxima de la cultura catalana, la farra més desfada, boja i passada de la ratlla: Sant Jordi. Bona part del país ha comprat un llibre, l'únic que manipularan en tot l'any, i més o menys la meitat no el llegirà. D'altres ho intentaran i fracassaran, cosa que tampoc ens ha d'estranyar, tenint en compte que alguns dels més venuts en aquestes dates són una autèntica misèria. Però per bé o per mal, la festa ja està celebrada. Tot molt a la catalana: una copeta de licor de crema i a dormir la migdiada, i fins l'any vinent menta i poliol a dojo. Després hi ha els qui no han comprat un únic llibre, sinó tres o quatre. Aquests i aquestes ja molen més. Són semblants a la gent que abans et trobaves voltant de nit. No eren borratxos professionals, però quan s'hi posaven, s'hi posaven. I finalment hi ha els millors. Nosaltres. Que comprem llibres quan ens dona la gana, i ho fem sense cap mena de mesura, ni seny, ni respecte per les nostres magres possibilitats econòmiques. No anem pel món ploriquejant que els llibres són cars, perquè un gintònic ja val deu euros a qualsevol local vull-i-no-puc. Seguint amb el símil nocturn, som els que sortíem el trenta de desembre, i a la merda el trenta-un. Els que l'endemà dinàvem i ens ho passàvem millor recordant que no pas vivint. I al cap de dos dies torna-hi, que la vida és massa curta i la nit passa llista.
Aquests dies, més que mai, hem de recordar Baudelaire i estar embriacs. Aquesta és l'única qüestió. De vi, però sobretot de poesia, i de narrativa, i fins i tot d'assaig. De teatre, si voleu. Per no sentir l'horrible càrrega del temps sobre les nostres espatlles, i perquè els nostres autors, editors i llibreters puguin posar un plat a taula. Embriaguem-nos tothora, amics i amigues. Comprem llibres. Molts. Sense mesura, sense pensar en l'endemà -el mateix que els punks deien que no existeix. Correu, correu cap a la llibreria de la mateixa manera que els divendres corríeu a la barra del vostre bar preferit. La festa no pot acabar-se. Contra la ressaca de Sant Jordi, borratxera literària contínua.
