Sempre he trobat curiós que les entrades que jo crec que són millors tenen menys visites que d'altres que per mi són més normaletes. Estranyament aquesta va tenir centenars de lectures. Heus-la aquí:
Fa uns anys es va posar molt de moda l'adhesiu del ruc català. En aquell moment vaig trobar-lo divertit: era una manera original de burlar-se del toro d' Osborne, que a Catalunya és representatiu d'un grup social molt i molt determinat, la primera lletra del qual és la "q" i l'última una "o". Per donar-vos més pistes dir que al mig hi té una "ll".
Com que aleshores sempre tenia coses a fer (bàsicament sortir a fer l'idiota pels bars de nit) vaig trigar uns mesos a aconseguir un adhesiu. Finalment vaig comprar-ne un i, quan em disposava a enganxar-lo al cotxe, vaig sentir com entrevistaven al creador de l'adhesiu. Devia ser a RAC1 o a Catalunya Ràdio. El locutor volia saber si aquell ruc era el símbol d'alguna cosa i el creador de l'adhesiu es limitava a respondre amb un fil de veu que ell no volia entrar en jocs polítics. "Però algun sentit deu tenir el ruc..." protestava el locutor, que volia que el nano es mullés. "És un animal treballador i tossut, com els catalans" responia el dissenyador, que ja no sabia com fer-s'ho. A partir d'aquella trista entrevista vaig constatar una vegada més la frontera entre el seny i la covardia és prim com el paper de fumar.
Emprenyat davant de tant dubte i tanta tonteria vaig decidir que no enganxaria l'adhesiu. Us explico tot això perquè ahir, fent neteja, vaig trobar el ruquet. Encara era dins la seva funda de plàstic.
- Ho sento, company - li vaig dir. - Tu no en tens cap culpa, però aquest rotllo cagadubtes em té ben fart. Ell em va mirar i -us creureu que sóc boig- va esbossar un somriure trist.
divendres, 31 de gener del 2014
dilluns, 27 de gener del 2014
ELS NENS DEL SAC
L'any passat en Bardera va escriure aquesta ressenya del gat de Schrödinger. En Damià és un bon amic i la seva sinceritat em va descol·locar: en el món de les lletres catalanes les mamades recíproques i els orgasmes fingits són el pa de cada dia, i alguns tenen més experiència a l'hora de fer-ho que un transexual tailandès. Per tranquil·litzarme ell em va jurar que la seva crítica no faria que vengués o deixés de vendre ni un sol exemplar, cosa que dubto, però aquest és un altre tema (aprofito per dir que les errades ortogràfiques han estat corregides a la versió digital del gat, que podeu comprar aquí).
"Ja te la tornaré aquesta, malparit..." pensava mentre llegia la ressenya. Però em serà difícil fer-ho, de la mateixa manera que quan boxejava em resultava impossible fotre una hòstia a un rival superior a mi. No faré una crítica del seu llibre perquè no tinc els coneixements tècnics necessaris, i no hi ha res més penós que algú que fa veure que és una cosa que no és. Per mi escriure una crítica decent és quasi més difícil que escriure un llibre (i no ho dic de broma).
Ara que hi penso això no és del tot cert: quan en Bardera va treure el darrer volum de contes -Els homes del sac- li vaig dir que la portada era francament millorable. Ja ho veieu, una simple qüestió estètica va ser l'única aportació que em vaig veure amb cor de fer. En Bardera ha après del seu error i aquesta vegada entra al ring amb una portada collonuda amb aires amerimanga que demana a crits la teva atenció. D'aquest llibre s'ha dit que podria haver format un únic volum amb la seva obra anterior, els homes del sac, per la unitat temàtica i estilística. Hi estic d'acord, tot i que vull remarcar que això no és de cap manera negatiu: qui hagi gaudit amb el primer encara s'ho passarà millor (o pitjor, perquè llegir en Bardera és com veure una pel·lícula de por) amb el segon. I a qui no li hagi agradat que no ho provi (però que el compri igualment, que així farà feliç a l'autor i a l'editor). Potser la gran diferència entre un i altre és que els nens són l'eix vertebrador d'aquest darrer llibre, i us puc jurar que si sou pares el trobareu MOLT inquietant. El pessimisme vital d'en Bardera -segur que ell, llicenciat en Filosofia, en diu d'alguna altra manera acabada amb -ista o -isme, o encara pitjor, en alemany- és la marca de la casa, sempre combinat amb l'humor negre (que no falti mai!) i amb una acidesa que et deixa llagues a la llengua.
Els nens del sac és un bon llibre. En Bardera a vegades et demana que posis nota i és una cosa que detesto, però si m'obligués a fer-ho (segur que ho farà el proper dia que quedem per sopar) li posaria un notable. D'excel·lents en poso pocs, poquíssims, per no dir quasi cap, i els notables alts tampoc són fàcils d'aconseguir, tot i que un divendres menys plujós i humit que aquest dilluns potser m'ho faria repensar.
Deixeu-me acabar amb una cita de Michel Houellebecq (un dels pocs autors que mereix nous i deus) que crec que és pertinent a l'hora de parlar de l'obra d'en Bardera:
Uno puede enfrentarse a los acontecimientos de la vida con humor durante años, a veces muchos años, y en algunos casos mantener una actitud humorística casi hasta el final; pero la vida siempre nos rompe el corazón. Por mucho valor, sangre fría y humor que uno acumule a lo largo de su vida, siempre acabará con el corazón destrozado. Y entonces uno deja de reírse.
"Ja te la tornaré aquesta, malparit..." pensava mentre llegia la ressenya. Però em serà difícil fer-ho, de la mateixa manera que quan boxejava em resultava impossible fotre una hòstia a un rival superior a mi. No faré una crítica del seu llibre perquè no tinc els coneixements tècnics necessaris, i no hi ha res més penós que algú que fa veure que és una cosa que no és. Per mi escriure una crítica decent és quasi més difícil que escriure un llibre (i no ho dic de broma).
Ara que hi penso això no és del tot cert: quan en Bardera va treure el darrer volum de contes -Els homes del sac- li vaig dir que la portada era francament millorable. Ja ho veieu, una simple qüestió estètica va ser l'única aportació que em vaig veure amb cor de fer. En Bardera ha après del seu error i aquesta vegada entra al ring amb una portada collonuda amb aires amerimanga que demana a crits la teva atenció. D'aquest llibre s'ha dit que podria haver format un únic volum amb la seva obra anterior, els homes del sac, per la unitat temàtica i estilística. Hi estic d'acord, tot i que vull remarcar que això no és de cap manera negatiu: qui hagi gaudit amb el primer encara s'ho passarà millor (o pitjor, perquè llegir en Bardera és com veure una pel·lícula de por) amb el segon. I a qui no li hagi agradat que no ho provi (però que el compri igualment, que així farà feliç a l'autor i a l'editor). Potser la gran diferència entre un i altre és que els nens són l'eix vertebrador d'aquest darrer llibre, i us puc jurar que si sou pares el trobareu MOLT inquietant. El pessimisme vital d'en Bardera -segur que ell, llicenciat en Filosofia, en diu d'alguna altra manera acabada amb -ista o -isme, o encara pitjor, en alemany- és la marca de la casa, sempre combinat amb l'humor negre (que no falti mai!) i amb una acidesa que et deixa llagues a la llengua.
Els nens del sac és un bon llibre. En Bardera a vegades et demana que posis nota i és una cosa que detesto, però si m'obligués a fer-ho (segur que ho farà el proper dia que quedem per sopar) li posaria un notable. D'excel·lents en poso pocs, poquíssims, per no dir quasi cap, i els notables alts tampoc són fàcils d'aconseguir, tot i que un divendres menys plujós i humit que aquest dilluns potser m'ho faria repensar.
Deixeu-me acabar amb una cita de Michel Houellebecq (un dels pocs autors que mereix nous i deus) que crec que és pertinent a l'hora de parlar de l'obra d'en Bardera:
Uno puede enfrentarse a los acontecimientos de la vida con humor durante años, a veces muchos años, y en algunos casos mantener una actitud humorística casi hasta el final; pero la vida siempre nos rompe el corazón. Por mucho valor, sangre fría y humor que uno acumule a lo largo de su vida, siempre acabará con el corazón destrozado. Y entonces uno deja de reírse.
dijous, 23 de gener del 2014
EN JORDI CANYES
Tenia ganes d'escriure un post sobre polítics a qui no suporto. En un dels primeríssims lloc de la llista -potser en el primer- hi hauria hagut en Jordi Cañas. Us hauria explicat que no puc suportar la seva actitud xul·lesca, més pròpia d'un perdonavides carajiller de bar Manolo que no pas d'un polític professional. Segurament també m'hauria rigut de les seves idees lerrouxistes i d'un munt de coses més que ara ja no vénen al cas. Jordi Cañas s'ha convertit voluntàriament en el dòberman del seu partit i les seves aparicions al Parlament esdevenen immolacions per a major glòria d'Espanya.
Però ara ja no puc escriure aquell post o, en tot cas, hauré de retirar a Cañas dels primers llocs de la llista. Us preguntareu per què. Molt fàcil: des de la intervenció que va fer ahir al parlament que en Jordi em cau la mar de bé. Pels qui no sapigueu de què va la cosa us en faig un breu resum. De fet, més avall us poso un vídeo perquè pogueu veure-ho vosaltres mateixos.
Quan comences a veure el vídeo -no cal que us concentreu en el discurs, que no val la pena com tot el que diu Ciudadanos, sinó en les formes i els tons de veu- de seguida t'adones que hi ha alguna cosa que no va a l'hora, i es que en Cañas SOMRIU. De fet, en alguns moments fins i tot riu. Gesticula molt, que és una cosa que normalment no fa. I s'encalla a l'hora de parlar, sobretot al començament (a partir de 0:30, vegeu també 7:50). És ben obvi que Cañas està borratxo.
I exactament per això em cau bé. Fins ahir el veia com un terrible i barbut sergent de la legió espanyola però ara em sembla un tio graciós amb qui m'agradaria anar de copes. Em recorda un dels meus ídos, Rob Ford, alcalde de Toronto i també aficionat al mam i, aquest va més en serio, al crack. Sempre he pensat que l'alcohol és el millor pegament social que mai ha existit. Al voltant d'una taula plena de gots buits les diferències polítiques es minimitzen, els punts de vista s'acosten i la tensió es rebaixa. L'empatia i la germanor esclaten, i l'Altre deixa de ser vist com una amenaça i passa a ser un germà.
Canyes, xaval, comences a caure'm bé. Però el proper cop convida.
Però ara ja no puc escriure aquell post o, en tot cas, hauré de retirar a Cañas dels primers llocs de la llista. Us preguntareu per què. Molt fàcil: des de la intervenció que va fer ahir al parlament que en Jordi em cau la mar de bé. Pels qui no sapigueu de què va la cosa us en faig un breu resum. De fet, més avall us poso un vídeo perquè pogueu veure-ho vosaltres mateixos.
Quan comences a veure el vídeo -no cal que us concentreu en el discurs, que no val la pena com tot el que diu Ciudadanos, sinó en les formes i els tons de veu- de seguida t'adones que hi ha alguna cosa que no va a l'hora, i es que en Cañas SOMRIU. De fet, en alguns moments fins i tot riu. Gesticula molt, que és una cosa que normalment no fa. I s'encalla a l'hora de parlar, sobretot al començament (a partir de 0:30, vegeu també 7:50). És ben obvi que Cañas està borratxo.
I exactament per això em cau bé. Fins ahir el veia com un terrible i barbut sergent de la legió espanyola però ara em sembla un tio graciós amb qui m'agradaria anar de copes. Em recorda un dels meus ídos, Rob Ford, alcalde de Toronto i també aficionat al mam i, aquest va més en serio, al crack. Sempre he pensat que l'alcohol és el millor pegament social que mai ha existit. Al voltant d'una taula plena de gots buits les diferències polítiques es minimitzen, els punts de vista s'acosten i la tensió es rebaixa. L'empatia i la germanor esclaten, i l'Altre deixa de ser vist com una amenaça i passa a ser un germà.
Canyes, xaval, comences a caure'm bé. Però el proper cop convida.
dimarts, 21 de gener del 2014
GREATEST HITS REMASTERITZATS: SINÒNIMS
Anar borratxo. Tou, trompa, taja. Anar passat. Anar merdós, begut, torrat, cuit. Dur un gat al damunt. Anar pet. Fregit. Estar fet merda. Papós, eixorit. Anar com una cuba. Anar com un cep, com una marrantxa. Anar de tort, tocat, ebri, embriac. Dur un pilotasso, un globus, una borratxera com un temple, com un piano, com una casa. Anar alegre. Fer esses. Dur una turca, dur unes quantes copes al damunt. Caure pel terra. Marejat. Malalt. Privós. Col·locat. Eufòric. Anar sopa. Estar fregit, alcoholitzat, moix. Parlar castellà, parlar llatí, portar la biga, una mantellina, una pítima, una mona. Agafar una bufa. Agafar una paperina, una pinya. Fer marrinxa. Amorrar-te a l'ampolla, portar unes bones mosques, portar-ne una que tela marinera.
dijous, 16 de gener del 2014
GENT DE LA TELEVISIÓ A QUI ODIO (I)
És sorprenent que una cadena que pertany a l'Església Catòlica tingui en nòmina a algú tan manifestament inútil com la tal Cuca García. Afirmar sense vergonya que Jesucrist va inventar la família és una estupidesa d'un calibre tan inaudit que els bisbes l'haurien de fer fora sense pensar-s'ho. A banda de la seva profunda i bàrbara ignorància, aquesta donota és un bon element: homòfoba i retrògrada, dos ingredients imprescindibles per ser col·laborador de 13TV i Intereconomía.
Javier Sardá: mai he entès el respecte que alguns catalans de bona fe senten cap aquest individu tan cregut i pretenciós. "És que és un bon periodista" diuen. Bon periodista? El presentador de Crónicas Marcianas, un programa on hi desfilaven friquis i persones amb greus retards mentals i/o problemes de personalitat? Com es valora qui és un bon periodista i qui no? Per l'audiència? No fotem, home. A banda d'això, Sardá és el clàssic català espanyolitzat que esdevé més papista que el papa i que fingeix una equidistància més falsa que Judes. Durant l'Holocaust alguns jueus traïdors vigilaven i delataven els seus companys. En aquestes circumstàncies Sardá seria nomenat comissari i recompensat amb un plat de civada i una ampolla de vodka barat.
Seguim amb els periodistes sobrevalorats. Potser la Mercedes Milá va fer alguna cosa seriosa quan era joveneta, però ara és una cotorra histriònica, egòlatra i excessiva a tots nivells. Ha perdut la por a la càmera i el que és pitjor, el respecte, convertint tots els seus programes en desagradables homenatges a si mateixa. Aquests darrers anys no dubta a despullar-se per esgarrapar quatre dècimes d'audiència. Veure-la en acció em produeix violents atacs de vergonya aliena. Queden per les antologies les seves demencials explicacions sobre com caga a la dutxa i pixa al mar. O era al revés?
A aquest home tampoc el suporto. La seva prepotència és insultant, propera al ridícul. Em fot una ràbia que ni us ho penseu. La millor notícia que em podrien donar és que s'ha matriculat a boxa al mateix gimnàs que jo.
A l'Alfonso Merlos també l'odio, però no pas per culpa de les seves imbecil·litats sinó per la seva mandíbula: a mi m'agradaria tenir-ne una d'igual, tan quadrada i masculina. L'Alfonso té una mirada que enamora. Qui fos dona, espanyola, de mitjana edat, ultradretana i tenyida de ros!!
dilluns, 13 de gener del 2014
PROPÒSITS D'ANY NOU
Per aquest any que comença he formulat dos bons propòsits principals i uns quants subpropòsits. El primer és compartit per bona part dels catalans: fer més exercici i portar una vida més sana. El segon és més seriós i personal: vull escriure més i, si pot ser, millor (o, per dir-ho amb més exactitud, vull escriure alguna cosa, i que surti com surti).
Encara no sé què he de fer amb aquest blog, que ja té uns quants anys i comença a ser un anacronisme amb potes. Em manca la finesa o la urban way of life que fan falta per triomfar al Twitter. Els blogs han mort, diuen els modernets i els intel·lectuals guais. No seré pas jo qui els ho discuteixi. L'única qüestió és si els hem d'enterrar abans d'hora.
Un subpropòsit derivat d'aquest segon és el d'agafar notes. El tió em va cagar una Moleskin ben xul·la, i al mòbil hi tinc instal·lat -i infrautlitzat- l'Evernote. Manual de Supervivència i el gat de Schrödinger va ser escrits a partir de dotzenes de notes que aleshores anava prenent. A casa conservo llibretetes amb centenars d'anotacions que poden ajudar a donar cos a una nova novel·la. O no. La qüestió és que aquest supropòsit ha d'acomplir-se peti qui peti.
Per això mateix aquests dies el blog va una mica lent -o no va-, i recorro de nou a la vella i suada tècnica dels Greatest hits remasteritzats (que d'altra banda, em consta, agraden als lectors nous, que no solen dedicar temps a tasques espeleològiques buscant entrades antigues).
D'altres subpropòsits són (no per aquest ordre): practicar Qi Qong, a veure si em relaxo d'una puta vegada, perdre un nivell o dos d'hipocondria, ser una mica menys imbècil (tots hauríem de procurar ser una mica menys imbècils), valorar més el que tinc, deixar d'odiar les gavines i els salta-martins, alegrar-me més sincerament dels triomfs aliens i ser més tolerant amb moderns i hipsters, tot i que aquest últim de debò que no sé si el podré aconseguir.
dissabte, 11 de gener del 2014
GREATEST HITS REMASTERITZATS: PINK LADY
La fruitera embarassada i el client de mitjana edat discutien de política. Escoltaves a l'home parlar de si mateix i te l'imaginaves com una mena d'heroi antifeixista i revolucionari, la col·laboració del qual havia estat imprescindible a l'hora de destruir el franquisme. Era com si digués: "Si no hagués estat per mi i per la gent com jo, ara encara tindríem un dictador".
Jo era dues caixes més enllà, triant pomes pink lady, i no me'n vaig poder estar:
- Perdona, però em sembla que, per desgràcia, Franco va morir al llit. De la manera que parles sembla que l'haguéssiu enderrocat. En realitat va consumir-se com un ancià decrèpit qualsevol. El franquisme va morir de fàstic i d'avorriment.
En aquell mateix instant em vaig adonar del meu error. L'home em va clavar els ulls, però semblava que volgués mirar una cosa que hi havia al darrere del meu cap. Era esgarrifós. De seguida va comprendre que li faltava un bull. Va posar-se a cridar com un energúmen i vaig decidir que el millor era demanar-li perdó per haver-me posat on no em demanaven (que és exactament el que havia fet). Però l'home estava animat i no tenia cap intenció de deixar-ho estar. La botiguera va demanar-li sisplau que marxés i ell no va fer-li cas. Ella va començar a plorar.
- Encara pariré aquí! - bramava la fruitera.
- El que tu hauries de fer és agafar una baixa per malaltia.
- No està malalta -intervenia jo- Està embarassada.
- Doncs que s'agafi una baixa. Si no, que no es queixi. Era sindicalista, jo, i estic molt sensibilitzat amb aquests temes. Si la gent no pot treballar ha d'agafar una baixa. No hi ha volta de full.
La conversa va ser així de surrealista, ho juro. La fruitera li va demanar altra vegada que sortís i l'antic sindicalista no va voler. Aleshores vaig intervenir-hi agafant-lo del braç. Ell s'hi va resistir i em va amenaçar amb denunciar-me (pesava uns vint quilos menys que jo i era un pam més baix: fins i tot algú amb els fusibles tan fets malbé com ell s'hauria d'adonar que, físicament, tenia les de perdre).
La noia sanglotava i li vaig demanar que truqués a la policia.
- Sí, truqueu a la Guàrdia Civil, franquistes malparits! - cridava ell.
Mentre la fruitera telefonava l'home havia sortit de la botiga i increpava uns iaios que havien aparcat damunt de la vorera. Segons ell, el pobre iaio havia insultat al seu pare, i li exigia a crits que demanés perdó i que anés a aparcar bé el cotxe. Vaig sortir al carrer i vaig suplicar-li que es calmés. Aleshores, com si l'aire fred li hagués tornat el seny de cop, es va tranquil·litzar. Després d'una estona de parlar es va posar a plorar i em va donar la mà.
- Vés a demanar perdó a la noia, que t'has passat tres pobles.
Amb grans escarafalls, llàgrimes i abraçades va demanar a la fruitera que el perdónes. Quan les coses s'havien arreglat més o menys va arribar la policia, que resulta que ja el coneixien d'altres incidents semblants. Al final tot va quedar en un ensurt. Ell va marxar a fer les seves coses i jo, mort de remordiments i de vergonya em vaig quedar demanant perdó a la noia. Al capdavall, si jo no hagués intervingut en aquella conversa res d'això no hagués passat.
Jo era dues caixes més enllà, triant pomes pink lady, i no me'n vaig poder estar:
- Perdona, però em sembla que, per desgràcia, Franco va morir al llit. De la manera que parles sembla que l'haguéssiu enderrocat. En realitat va consumir-se com un ancià decrèpit qualsevol. El franquisme va morir de fàstic i d'avorriment.
En aquell mateix instant em vaig adonar del meu error. L'home em va clavar els ulls, però semblava que volgués mirar una cosa que hi havia al darrere del meu cap. Era esgarrifós. De seguida va comprendre que li faltava un bull. Va posar-se a cridar com un energúmen i vaig decidir que el millor era demanar-li perdó per haver-me posat on no em demanaven (que és exactament el que havia fet). Però l'home estava animat i no tenia cap intenció de deixar-ho estar. La botiguera va demanar-li sisplau que marxés i ell no va fer-li cas. Ella va començar a plorar.
- Encara pariré aquí! - bramava la fruitera.
- El que tu hauries de fer és agafar una baixa per malaltia.
- No està malalta -intervenia jo- Està embarassada.
- Doncs que s'agafi una baixa. Si no, que no es queixi. Era sindicalista, jo, i estic molt sensibilitzat amb aquests temes. Si la gent no pot treballar ha d'agafar una baixa. No hi ha volta de full.
La conversa va ser així de surrealista, ho juro. La fruitera li va demanar altra vegada que sortís i l'antic sindicalista no va voler. Aleshores vaig intervenir-hi agafant-lo del braç. Ell s'hi va resistir i em va amenaçar amb denunciar-me (pesava uns vint quilos menys que jo i era un pam més baix: fins i tot algú amb els fusibles tan fets malbé com ell s'hauria d'adonar que, físicament, tenia les de perdre).
La noia sanglotava i li vaig demanar que truqués a la policia.
- Sí, truqueu a la Guàrdia Civil, franquistes malparits! - cridava ell.
Mentre la fruitera telefonava l'home havia sortit de la botiga i increpava uns iaios que havien aparcat damunt de la vorera. Segons ell, el pobre iaio havia insultat al seu pare, i li exigia a crits que demanés perdó i que anés a aparcar bé el cotxe. Vaig sortir al carrer i vaig suplicar-li que es calmés. Aleshores, com si l'aire fred li hagués tornat el seny de cop, es va tranquil·litzar. Després d'una estona de parlar es va posar a plorar i em va donar la mà.
- Vés a demanar perdó a la noia, que t'has passat tres pobles.
Amb grans escarafalls, llàgrimes i abraçades va demanar a la fruitera que el perdónes. Quan les coses s'havien arreglat més o menys va arribar la policia, que resulta que ja el coneixien d'altres incidents semblants. Al final tot va quedar en un ensurt. Ell va marxar a fer les seves coses i jo, mort de remordiments i de vergonya em vaig quedar demanant perdó a la noia. Al capdavall, si jo no hagués intervingut en aquella conversa res d'això no hagués passat.
diumenge, 5 de gener del 2014
EL SEU LARIOS-COLA, REI GASPAR
No sé quina edat tenia. El meu germà no se'n recorda, de manera que jo devia vorejar els set o vuit anys. Era la nit de Reis -la millor nit del Nadal, per més que diguin- i tornàvem de la cavalcada amb les butxaques plenes de caramels. Vam sopar i la mare ens va acompanyar a l'habitació. Quan m'estava posant el pijama algú va tocar el timbre.
- Anem a veure qui és - va dir la mare, acompanyant-me escales avall.
Quan el pare va obrir vaig trobar-me cara a cara amb els Reis Mags i un nombre indeterminat de patges, carregats de regals. Aquelles barbasses i aquelles corones tan brillants. Anaven sense carrosses: a partir d'aquell moment vaig assumir que tot això de les carrosses només era comèdia per fer contenta la gentalla.
Imagineu-vos un nen de set o vuit anys trobant-se cara a cara i per sorpresa -tothom sap que els Reis vénen quan dorms- amb els seus ídols (perquè mai he estat gaire fan d'esportistes ni d'actors). Els patges van descarregar els regals al menjador, a la vora de l'arbre. Recordo perfectament que hi havia un trenet elèctric que suposadament feia fum. Mai va fer-ne gaire, però aquest és un altre tema. Mentre jo desembolicava paquets Ses Majestats es van asseure al sofà de casa meva i, us ho juro, van demanar un cubata. No pas el tradicional got de llet i aigua pels camells, sinó un cubata d'aquells d'anar-hi anant. La meva mare va arribar amb una safata plena de gots llargs i tots es van fotre una copa xerrant vés a saber de què.
Jo era petit i no em preguntava com s'ho farien els Reis per acabar de repartir els regals si a cada casa s'asseien amb aquella patxorra i es fotien un Larios amb Coca-Cola (inexplicablement en aquella època la gent en bevia, com els gintònics d'ara). No sabia que els Reis realment són mags i poden beure tant com vulguin, amb la calma que vulguin, i encara els hi queda temps per fer tot el repartiment. En això també superen al Pare Noel, que sempre he trobat una mica ordinari i xabacà. No sé perquè alguna gent li té tanta estima, amb uns Reis tan fantàstics com tenim.
En fi, que tingueu una feliç nit de Reis i un feliç dia de Reis. Molta sort i us portint tot el que hagueu demanat.
- Anem a veure qui és - va dir la mare, acompanyant-me escales avall.
Quan el pare va obrir vaig trobar-me cara a cara amb els Reis Mags i un nombre indeterminat de patges, carregats de regals. Aquelles barbasses i aquelles corones tan brillants. Anaven sense carrosses: a partir d'aquell moment vaig assumir que tot això de les carrosses només era comèdia per fer contenta la gentalla.
Imagineu-vos un nen de set o vuit anys trobant-se cara a cara i per sorpresa -tothom sap que els Reis vénen quan dorms- amb els seus ídols (perquè mai he estat gaire fan d'esportistes ni d'actors). Els patges van descarregar els regals al menjador, a la vora de l'arbre. Recordo perfectament que hi havia un trenet elèctric que suposadament feia fum. Mai va fer-ne gaire, però aquest és un altre tema. Mentre jo desembolicava paquets Ses Majestats es van asseure al sofà de casa meva i, us ho juro, van demanar un cubata. No pas el tradicional got de llet i aigua pels camells, sinó un cubata d'aquells d'anar-hi anant. La meva mare va arribar amb una safata plena de gots llargs i tots es van fotre una copa xerrant vés a saber de què.
Jo era petit i no em preguntava com s'ho farien els Reis per acabar de repartir els regals si a cada casa s'asseien amb aquella patxorra i es fotien un Larios amb Coca-Cola (inexplicablement en aquella època la gent en bevia, com els gintònics d'ara). No sabia que els Reis realment són mags i poden beure tant com vulguin, amb la calma que vulguin, i encara els hi queda temps per fer tot el repartiment. En això també superen al Pare Noel, que sempre he trobat una mica ordinari i xabacà. No sé perquè alguna gent li té tanta estima, amb uns Reis tan fantàstics com tenim.
En fi, que tingueu una feliç nit de Reis i un feliç dia de Reis. Molta sort i us portint tot el que hagueu demanat.
divendres, 3 de gener del 2014
EL PATGE REIAL I EL MÒBIL DESAPAREGUT
La setmana passada vaig perdre el mòbil. Crec que va ser agafant el meu fill a coll, fa uns dies que ho demana molt. Vaig tenir sort i va trobar-lo una treballadora de l'ajuntament, que va dur-lo a la policia. Ahir vaig tornar a perdre'l exactament de la mateixa manera. S'ha de reconèixer que a vegades sóc una mica subnormal. A diferència de la setmana passada, que va ser la policia qui em va trucar perquè jo ni me n'havia adonat, ahir me'n vaig donar compte de seguida i vaig refer el camí, que era molt curt i concret. Evidentment no vaig trobar-lo.
Vaig arribar a casa emprenyat com una mona. La meva dona em va suggerir que resseguís el camí i li vaig explicar que ja ho havia fet. "L'he perdut al Passeig, que sempre està ple de moros i negres. Segur que algú se l'ha quedat". Vaig trucar a Jazztel per anul·lar la targeta i, morrut, vaig començar a preparar el sopar.
Vint minuts més tard algú va trucar al telèfon fix. Vaig despenjar i una veu, amb un català perfecte però amb un lleuger accent que no vaig saber identificar, em va dir que havia trobat el meu mòbil i que si volia me'l tornava ara mateix. Li vaig dir que esclar, i vaig sortir corrents. Havíem quedat al davant de Catalunya Caixa, i allà vaig trobar-lo. Un patge del Rei Baltassar (tot i que anava vestit de carrer i duia una xil·laba, però es veia d'una hora lluny que era un patge reial). No pas del Rei Blanc ni del Rei Ros (que sempre ha estat el meu preferit, i que un dels seus patges és molt amic meu. Podeu llegir les nostres aventures aquí, després aquí i finalment aquí.), sinó del Rei Negre. Vaig sentir-me miserable a l'instant. Tot allò que havia dit sobre els robatoris. Si els remordiments i la vergonya tinguessin forma física m'haurien destrossat per dins. Quin ridícul, Verge Santa.
El patge reial em va tornar el mòbil i em va explicar que una vegada a ell li havia passat el mateix i que algú altre li havia tornat. Jo em pensava que els patges reials es comunicaven amb algun tipus de poder mental però es veu que també tenen mòbils com tothom. Vaig dir-li gràcies mil vegades i vaig intentar convidar-lo a una tassa de cafè. Com que va dir que no vaig regalar-li un exemplar de Manual de Supervivència que casualment duia a la guantera del cotxe. A la dedicatòria hi vaig apuntar: "Gràcies per ser una bona persona".
Tal com us he dit abans, a vegades sóc una mica subnormal. Gràcies, patge del Rei Negre.
Vaig arribar a casa emprenyat com una mona. La meva dona em va suggerir que resseguís el camí i li vaig explicar que ja ho havia fet. "L'he perdut al Passeig, que sempre està ple de moros i negres. Segur que algú se l'ha quedat". Vaig trucar a Jazztel per anul·lar la targeta i, morrut, vaig començar a preparar el sopar.
Vint minuts més tard algú va trucar al telèfon fix. Vaig despenjar i una veu, amb un català perfecte però amb un lleuger accent que no vaig saber identificar, em va dir que havia trobat el meu mòbil i que si volia me'l tornava ara mateix. Li vaig dir que esclar, i vaig sortir corrents. Havíem quedat al davant de Catalunya Caixa, i allà vaig trobar-lo. Un patge del Rei Baltassar (tot i que anava vestit de carrer i duia una xil·laba, però es veia d'una hora lluny que era un patge reial). No pas del Rei Blanc ni del Rei Ros (que sempre ha estat el meu preferit, i que un dels seus patges és molt amic meu. Podeu llegir les nostres aventures aquí, després aquí i finalment aquí.), sinó del Rei Negre. Vaig sentir-me miserable a l'instant. Tot allò que havia dit sobre els robatoris. Si els remordiments i la vergonya tinguessin forma física m'haurien destrossat per dins. Quin ridícul, Verge Santa.
El patge reial em va tornar el mòbil i em va explicar que una vegada a ell li havia passat el mateix i que algú altre li havia tornat. Jo em pensava que els patges reials es comunicaven amb algun tipus de poder mental però es veu que també tenen mòbils com tothom. Vaig dir-li gràcies mil vegades i vaig intentar convidar-lo a una tassa de cafè. Com que va dir que no vaig regalar-li un exemplar de Manual de Supervivència que casualment duia a la guantera del cotxe. A la dedicatòria hi vaig apuntar: "Gràcies per ser una bona persona".
Tal com us he dit abans, a vegades sóc una mica subnormal. Gràcies, patge del Rei Negre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)