dimarts, 22 de maig de 2018

VIATJAR NO SERVEIX PER A RES (I LLEGIR, TAMPOC)

Quan un espanyol, un tabarnès o un equidistant vol insultar un independentista li demana que viatgi molt i que llegeixi més. Jo no ho sabia, però resulta que els votants de Ciutadans són lectors voraços i viatgers incansables, tremendament refinats i cosmopolites. A més a més són millors que jo perquè viuen en una ciutat i jo en un poble. Una vegada, en una d'aquelles discussions de Facebook que tenia abans, un d'aquests infeliços em va dir payés i jo li vaig aclarir que no m'estava insultant, sinó descrivint. El pobre diable -militant taronja- mai no va captar el matís. Aquest és el nivell, amics i amigues. 

Anem a pams. Viatjar, de la manera que la majoria de nosaltres ho fem és una pèrdua de temps i de diners. Tu, tabarnès, que fas un creuer i et vesteixes de gala per assistir al vergonyós còctel del capità, no has après ni aprendràs ben re. Encara que vagis a un ressort a la Rivera Maia amb una d'aquelles polseres que tant us agraden perquè us fan pensar que sou rics. Ni que facis un puja-i-baixa a Londres amb Ryanair, o que visitis Roma bevent cervesa mentre fas cua per entrar a la Capella Sixtina, una de les barbaritats més esgarrifososes que mai he tingut la desgràcia de presenciar. Però estic tranquil, amic unionista, perquè els indepes també caiem en aquest parany, i també en sabem molt de fer el ridícul. Tinc una coneixença que ha estat pertot el món, i a alguns llocs vàries vegades, i és una de les persones més provincianes, petites i mesquines amb qui mai m'he creuat. En canvi, un dels meus amics més antics amb prou feines surt del seu poble, i és infinitament més viscut i civilitzat. Viatjar, en definitiva, no serveix per res si ho fem d'aquesta manera. Jo, per exemple, em considero una persona molt poc viatjada, perquè si bé de jove vaig fer alguna volta, en general no feia res de profit, i em limitava a fer l'idiota anés on anés. Vàrem passar-nos-ho bé, i tant, però de cap manera pretenc -ni he pretès- que aquestes escapades ridícules em donin cap autoritat moral, Déu me'n guardi. 

Amb els llibres passa una cosa semblant. Amic equidistant, amic espanyol que compres tots els volums del Círculo de Lectores: de nou no aprendràs ben re. Llegir en Víctor Amela o la Matilde Asensi no et farà més fiable, políticament parlant. Com a molt et quedaràs amb quatre detallets -segurament, esbiaixats- de la vida dels càtars, o dels templers, o de qui estigui de moda en aquell moment. Quan parlem de llegir tampoc ens referim a empassar-nos les columnes de Federico Jiménez Losantos, o del periodista (sic) gironí Albert Soler, o a memoritzar quatre cites de Churchill per poder fer el merda amb els teus amics. Empasar-te les novel·les d'en Pérez Reverte -que consti que sóc molt fan d'Alatriste- i conèixer la història d'Espanya no et fa més fiable ni més empàtic. Ni més espanyol. Jo mateix conec bé un moment històric de la història de Japó (el shogunat Tokugawa) però això no em fa ni una mica japonès, i per descomptat no m'atreviria  a discutir de res amb un japonès. 

Alguns polítics del PP han rebut la millor educació que els diners poden comprar, han viscut en entorns cosmopolites i han fet la volta al món, però segueixen comportant-se com mafiosos rurals. Viatjar no els ha fet millors. Com el teatre tampoc et fa més intel·ligent, oi, Boadella? Ni llegir, i ni tan sols escriure, com el cas d'en Cercas, que algun dia ens haurà d'explicar exactament què li ha passat. 

Viatjar i llegir, en definitiva, ni et fan millor, ni més fiable, ni serveixen gaire per a res. Això sí, fan que ens ho passem de puta mare, i tal dia farà un any. Al capdavall, és el que compta, oi?

dimecres, 9 de maig de 2018

THE DARK PASSENGER

Amb motiu de la publicació de Lèmmings he refet alguns contactes de quan entrenava Arts Marcials de manera regular. Un d'ells va tenir la gentilesa de convidar-me a entrenar, i no vaig rumiar-m'ho gaire. Vam quedar el dijous passat. El gimnàs havia canviat tant que si en comptes d'entrar per la porta m'hi hagués teleportat a dins, segurament no l'hauria reconegut. És estrany trobar tan diferents els llocs que durant un temps et vas fer teus. Era el gimnàs que surt a Nits de matapobres, i la primera cosa que vaig fer va ser comprovar si encara hi havia la màquina dispensadora de condons, lubricants i anells vibradors. Certa decepció: ja l'han treta.

L'entrenament va anar bé, tot i que no tenia gaire bon dia. Tot això de la promoció m'ha deixat ben masegat, i encara arrossego les seqüeles. És el mateix que quan fas xupitos de tequil·la amb amics: quan t'hi trobes pel mig sents que la festa no s'acabarà mai, i que ets una mena de déu-mico taoista, jove i desafiant, però l'endemà no vals ni cinc. Però en fi, avui no us atabalaré amb això .

Després de la classe, el sensei em va presentar com un escriptor que havia fet un llibre on la lluita hi té un paper predominant. Per descomptat que no va fer servir aquestes paraules, però la idea era aquesta. Jo no em canso d'explicar que les patacades només són l'excusa per teixir una història, i que Lèmmings va molt més enllà, però no em semblava el moment d'aprofundir com si fóssim en un club de lectura. Un senyor castellanoparlant amb qui abans havíem creuat guants es va interessar pel fet que hagués escrit una novel·la i em va preguntar en quin idioma l'havia fet. En catalán, li vaig respondre jo.

Hi ha cops que em comporto com un autèntic imbècil. No sé si li passa a tothom, però aquests dies algú altre -el Dark Passenger, en deia en Dexter- agafa el control i diu coses que jo no vull dir. En el mateix moment de pronunciar-les ja me'n penedeixo, però no hi ha manera de fer-me callar. És una autèntica humiliació, com si una part del meu cervell prengués el comandament i actués de manera autònoma i imprevisible, i encabat em sento com un idiota molt sever. Dijous passat, després d'haver-li dit que la novel·la era en català, vaig somicar: Ya sé que en castellano tendría más lectores, pero mira, no me sale escribir largo en castellano. Devia fer el meu efecte, amb l'accent gironí que tinc. L'home va fer un mig somriure condescent i va deixar anar un hombre, algunos lectores más sí que tendrías. Només li faltava dir que amb el castellà sol ja pots anar per tot arreu, i que no cal ni aprendre anglès.

Us penseu que això em va encendre? Doncs no. Mireu si en vaig ser, de burro, que encara vaig seguir-li la corrent. Sí, quizá tienes razón, barbotejava jo.  Claro que tengo razón, va dir ell donant-se importància. Soy lingüista. Oh, allò eren paraules majors. A  mi m'havia semblat un policia o un militar, però no. O sí, i s'havia tret la carrera per poder ascendir, de la mateixa manera que molts Mossos estudien Magisteri (sic) per poder promocionar. Ben mirat, no cal ser lingüista per saber que el castellà té més lectors que el català.

Sigui com sigui, jo seguia justificant-me per haver escrit Lèmmings en català. Li deia:  para escribir una novela es mejor usar tu lengua materna. Si no, no fluye lo suficienteCierto, y aquí está el problema, va afegir ell. Vaig adonar-me que la conversa anava pel pedregar, i que en qualsevol moment atacaria el model lingüístic català, o fins i tot la llengua catalana en si mateixa. Allò podia rematar-se amb crits de Viva Tabarnia, y abajo Tractoralia, però per sort, la cosa va acabar allà. Vaig entrar a la dutxa sentint-me com un idiota: per què collons li havia hagut de donar explicacions a un paio que si tot va bé no veuré mai més? Què  era, allò? Una disculpa? Tan calçasses som, els catalans que hem de justificar-ho tot?

Els francesos tenen l'expressió l'esprit de l'escalier que fan servir per referir-se a aquelles rèpliques enginyoses o encertades que en el moment de la conversa no sabem formular i que se'ns acudeixen més tard, quan abandonem el menjador pujant l'escala (figuradament, és clar). Aprofito, doncs, una vegada més el privilegi de tenir un bloc amb lectors per deixar anar la meva resposta de l'escala. Querido amigo, escribo mis novelas en catalán por varios motivos. El primero y más importante -al menos para mí- es que es la lengua que uso con mis padres, mi mujer, mis hijos y casi todos mis amigos. En idioma cursi, es la lengua en la que siento. La segunda, porque aunque no te lo creas, tengo auténtica devoción hacia tu lengua, y no quiero estropearla con mis oraciones patosas. Lo hago bien o no lo hago: ¿te gusta mi lema? Pero por encima de todo, escribo en catalán porque me da la real gana,  porque aún me dejan, y porque de momento no tengo que dar explicaciones de ello a nadie. Aunque luego yo las dé. Que en todo caso, es problema mío.

divendres, 27 d’abril de 2018

CONTRA LA RESACA, BORRACHERA CONTINUADA

Aquesta era la tornada d'una cançó  punk que escoltàvem quan érem joves. Vés a saber quin nom delirant tenia, la banda. Pezes in the river, Platero y tú, El oso yonki, Tarzán y su puta madre buscan piso en Alcobendas: aquella gent eren uns putos genis incompresos.

Malgrat la seva innegable creativitat, a mi aquesta música mai va agradar-me gaire, per no dir gens, però feia veure que sí. Calia fer-se el guai, com molts nanos d'ara que escolten reguetón i han de fer veure que els hi mola per no semblar rarets. A mi, us deia, la música punk en general em disgustava força -a diferència del heavy, que m'apassionava i que encara escolto sovint, ara mateix, per exemple- sobretot perquè no s'entenia res del que grallava el cantant. En canvi, m'encantaven els The Doors, i em sentia més a la vora del seu lirisme psicodèlic que no pas de la salvatgia punk. En fi, que era un adolescent sense rumb com tants.

Però tornem al títol d'aquesta entrada. El meu amic, l'escriptor Sergi Pons, en una de les seves obres fa servir una expressió similar: mantingui's borratxo, o alguna cosa que s'hi assembla molt. Quan érem herois -no pas com ara, que ho som just for one day- el dia després podia ser més divertit que la festa en si mateixa. Un dinar amb amics, tots víctimes d'una ressaca benigne, és un dels moments més plaents que es pot viure. Si no ho heu provat mai, intenteu-ho ara. Per aquestes coses mai no és tard. Els kebabs king size de Lloret, les tapes de pota-i-tripa a restaurants de carretera i les delícies que ens preparava la Maria del Yummy Yummy.

No vull centrar el post en l'alcohol, sinó en els llibres. Venim de la festa màxima de la cultura catalana, la farra més desfada, boja i passada de la ratlla: Sant Jordi. Bona part del país ha comprat un llibre, l'únic que manipularan en tot l'any, i més o menys la meitat no el llegirà. D'altres ho intentaran i fracassaran, cosa que tampoc ens ha d'estranyar, tenint en compte que alguns dels més venuts en aquestes dates són una autèntica misèria. Però per bé o per mal, la festa ja està celebrada. Tot molt a la catalana: una copeta de licor de crema i a dormir la migdiada, i fins l'any vinent menta i poliol a dojo. Després hi ha els qui no han comprat un únic llibre, sinó tres o quatre. Aquests i aquestes ja molen més. Són semblants a la gent que abans et trobaves voltant de nit. No eren borratxos professionals, però quan s'hi posaven, s'hi posaven.  I finalment hi ha els millors. Nosaltres. Que comprem llibres quan ens dona la  gana, i ho fem sense cap mena de mesura, ni seny, ni respecte per les nostres magres possibilitats econòmiques. No anem pel món ploriquejant que els llibres són cars, perquè un gintònic ja val deu euros a qualsevol local vull-i-no-puc.  Seguint amb el símil nocturn, som els que sortíem el trenta de desembre, i a la merda el trenta-un.  Els que l'endemà dinàvem i ens ho passàvem millor recordant que no pas vivint. I al cap de dos dies torna-hi, que la vida és massa curta i la nit passa llista.

Aquests dies, més que mai, hem de recordar Baudelaire i estar embriacs. Aquesta és l'única qüestió. De vi, però sobretot de poesia, i de narrativa, i fins i tot d'assaig. De teatre, si voleu. Per no sentir l'horrible càrrega del temps sobre les nostres espatlles, i perquè els nostres autors, editors i llibreters puguin posar un plat a taula. Embriaguem-nos tothora, amics i amigues. Comprem llibres. Molts. Sense mesura, sense pensar en l'endemà -el mateix que els punks deien que no existeix. Correu, correu cap a la llibreria de la mateixa manera que els divendres corríeu a la barra del vostre bar preferit. La festa no pot acabar-se. Contra la ressaca de Sant Jordi, borratxera literària contínua.


dimarts, 17 d’abril de 2018

BON KARMA

Dispenseu, aquests dies tinc el Tardes de birres a règim. La promoció de Lèmmings és intensa, i l'he descuidat injustament. I dic injustament perquè, en el fons, totes les meves novel·les són més o menys deutores d'aquest bloc. Sense ell, dubto que mai hagués fet res en el camp de les lletres.

Comencem pel més urgent en aquests dies de borratxera literària: les signatures. La meva feina m'impedeix passar-me el dia ramblejant -ben mirat, encara que pogués tampoc no ho faria-, però he aconseguit trobar una escletxa per anar a signar llibres. Més ben dit, dues: el dijous dia 19, a partir de quarts de set de la tarda, seré a la Llibreria 22 a la ja tradicional Prèvia de Sant Jordi. Un acte ideal per si sou com jo i no us agraden les gentades, amb pica-pica inclòs. El dia de Sant Jordi pròpiament dit, entre les sis i les set de la tarda, seré a la parada de la Llibreria 22, a la Rambla de Girona. Més tard, de set a vuit, seré a la parada dels meus amics del Context. En Frederic, l'alma mater de l'indret, va ser una de les tres persones que va llegir la versió beta de Lèmmings. Ja surt a la pàgina d'agraïments, però vull fer-ho aquí pels qui no llegiu les pàgines de crèdits dels llibres, o per si no teniu pensat comprar-lo: és un llibreter extremadament valent, amb un projecte molt concret i ambiciós, lector voraç, àgil i amb un setè sentit per les lletres. És impossible que us aconselli un llibre que no us agradarà. Queda dit.

Us faig un brevíssim resum del Lèmmings Grand Tour. Han estat tres setmanes intenses, amb cinc presentacions i tres festivals de novel·la negra. M'ho he passat bé, però no ha estat fàcil. A vegades dic que no m'agrada presentar els meus propis llibres, i la gent es pensa que ho dic de broma, o per fer-me el desmenjat o l'interessant. Us asseguro que va de debò. No és un tema de vergonya -estic acostumat a parlar en públic-, ni una obsessió rara, que d'aquestes sí que en tinc. Senzillament, no m'agrada parlar de mi mateix. Algú (en concret, la meva sogra, a la presentació de Girona) va dir que no és cert, perquè sí que escric sobre mi mateix, a les novel·les i sobretot aquí, al bloc, i tindrà part de raó, però suposo que d'alguna manera hi ha un límit entre el parlar i l'escriure. Com a mínim, jo l'hi tinc.

Tot m'angoixa abans d'una presentació: vindrà gent? I, en cas que vingui, s'ho passaran bé, o com a mínim no s'avorriran? Faré el ridícul d'alguna manera? Per norma general, el públic està format per familiars i amics que t'ho perdonen tot, fins i tot si estàs espès com vaig estar-ho el dia de la Llibreria 22, i a més a més compren el llibre, encara que sigui per fer-me feliç. Tinc un amic que està content amb aquesta quarta novel·la perquè així en podrà posar una sota cada pota de la taula, i aixi fer-la més alta.

Malgrat les meves manies personals, de moment Lèmmings va bé. No serà el llibre de Sant Jordi, i ni ganes. Si volgués notorietat escriuria sobre templers o càtars i no pas sobre la recerca del dolor. Sempre dic que prefereixo (és un dir) cinc-cents lectors que els hi agradi el que faig i que tinguin criteri, que no pas cinc mil que el comprin perquè s'ha de comprar un llibre o altre, i que hagin escollit Lèmmings de la mateixa manera que haguessin pogut quedar-se el d'en Victor Amela, que per cert aquest any no ha guanyat cap premi i no va de novel·lista, sinó de filòsof.

L'editor ha decidit fer una segona edició per assegurar la jugada per Sant Jordi. Moltes gràcies a tothom qui ja l'ha comprat, i a qui té previst fer-ho. I als qui no també, per llegir el bloc. Mercès també a tothom qui ha volgut ressenyar-lo o recomanar-lo en alguna o altra banda, fent especial menció a la meva estimadíssima llibreria Cu-cut, que està generant una quantitat de bon karma brutal. Mercès també als qui heu tingut la bondat de presentar-lo: l'Angel Amieva, en Matthew Tree, l'Adrià Pujol, en Damià Bardera (també lector de la versió beta) i en J.C. Codolà.

Sigueu feliços aquest Sant Jordi i compreu molts llibres. Si pot ser, d'autors catalans. No és xovinisme, sinó una altra manera de fer país.

dimecres, 21 de març de 2018

MANSPREADING (I PRESENTACIONS)

L'altre dia feia un viatge llarg amb tren i em va tocar seure en una d'aquelles places al voltant d'una taula. Si vas amb amics o amb la família aquesta distribució és collonuda perquè et permet gaudir del viatge. També és acceptable si ets un jovencell o jovencella amb ganes de lligar. O, finalment, si ets d'aquelles persones que volen conèixer desconeguts, que per descomptat no és el meu cas.

Em va tocar seure al davant d'un executiu d'aspecte porcí. No és una manera de parlar, s'assemblava de debò a un porc.  Duia el cabell engominat cap enrere, i tenia una papada formidable, hipnòtica. Duia una americana barata que el feia semblar un venedor de cotxes de segona mà. A mig viatge va adormir-se, roncant de manera formidable, com un dibuix animat. Al seu costat hi anava un home a la cinquantena, elegant i modern. Si fos dona o gai me n'hauria enamorat al mateix moment, però com que no és el cas vaig limitar-me a pensar que d'aquí a deu anys m'agradaria ser com ell, i mirar-m'ho tot amb aire d'estar a punt de perdre la paciència, però sense acabar de perdre-la. No sé si m'explico.

Mentre dormia,  el porquet va obrir les cames de manera desagradable, envaïnt el meu espai vital i el del senyor elegantíssim.  Fa temps m'havia rigut del manspreading, i segueixo pensant que no és una cosa masclista en si mateixa, sinó pròpia d'imbècils, de narcisistes o de troglodites. Però també entenc que les dones no tinguin ganes de viure en un món on impresentables així s'obrin de cames i molestin tothom al seu voltant, sigui del gènere que sigui. A mi també m'agradaria viure en un lloc més polit i just que aquest, i si elles són capaces de canviar-lo tenen el meu aplaudiment.

Però la cosa no s'acaba aquí: al costat hi tenia un individu petit que va passar-se el viatge llegint, atenció, l'ABC i la Razón. Feia que sí amb el cap, com si escoltés un míting d'en Rivera i pensés "Amb aquest nano sí que arreglarem el país". Anava vestit amb sensatesa i remenava un ordinador bo, però tenia la cara destrossada pel mam, com si acabés de sortir del Bar Consuelo després d'una nit bevent solysombras i fumant caliquenyos. Aquest homenet, oh infortuni,  també feia manspreading, però en el seu cas era amb els colzes: me'ls clavava al braç. Era un contacte desagradable, i al final em vaig haver d'arraulir, llegint el meu llibre fent una bola. Li passava vint quilos de múscul i un pam d'alçada, i vaig haver d'aixafar-me contra la finestra.

La relació que té aquesta història i el que ve a continuació és un misteri que ni jo mateix sé resoldre. Crec que us explico perquè no em semblava de bon gust parlar de dates i de presentacions, i suplicar la vostra assistència després de tant temps sense escriure res. Volia fer-me perdonar pels lectors i lectores que encara obren aquesta pàgina de tant en tant.

A continuació, ara sí, us plantifico les dates i llocs de les presentacions de Lèmmings. Pels qui no hagueu anat mai a cap, són com una mena de concert de rock sense cervesa, tabac, drogues ni sexe ràpid.

El divendres 23 de març, a les 20:00, seré a la Low Cost de Figueres. El padrí serà l'Àngel Amieva.

Dos dies després, el diumenge 25, a les 10:45 del matí, quan la bona gent estarà beneïnt el ram,  jo seré a la biblioteca de Lloret de Mar en una taula rodona sobre narcotràfic. 

El Dijous Sant, el dia que Jesús va sopar amb el seus deixebles i Judes el va vendre per una miserable bossa de monedes, jo berenaré amb els meus amics del Cu-cut de Torroella, a qui dec tantes coses que no sé ni com donar les gràcies sense semblar mig tarumba.

5'abril a l'Altell, a Banyoles, a càrrec de Mr. Matthew Tree. Many thanks, bro!

BCN: a la Calders, el 10 d'abril a les 19:30, a càrrec del man of the moment Adrià Pujol.

Girona: 12 d'abril, a la 22, a les 20:00, a càrrec del meu amic, el gran Damià Bardera.

I el dissabte 14 d'abril, si encara em queden forces, seré a Cassà de la Selva City, a les 12, dins del marc dels Vermunt Literaris que tantes alegries ens han donat aquests darrers mesos. A més a més no és una manera de parlar, donen vermut de debò, i del car.

I encara quedarà la del Cu-cut, i alguna altra que caurà.

Aprofito per donar les gràcies a llibreters i llibreteres, i a tots els qui teniu la bondat i l'extrema amabilitat d'apadrinar els Lèmmings. Sempre dic que si m'he d'emportar una cosa de tot aquest món dels llibres no serà tant la satisfacció d'haver publicat -que també- sinó la gent que he conegut i les boníssimes estones que hem passat. Només per això ha valgut la pena. Tota la resta, pura anècdota.

divendres, 2 de març de 2018

TORNEM A FER BIRRES

Aquests dies tinc el bloc força oblidat. Per dir-ho d'alguna manera, el Tardes de birres està en stand by, i només l'obro escadusserament perquè no vull que es rovelli del tot. Pobric meu, tantes bones estones que m'has fet passar.

És estrany: mentre que les idees per escriure ficció flueixen (si no escric més és perquè no tinc  temps), m'he quedat sense ganes de parlar de les coses quotidianes que en general eren les que alimentaven aquest bloc. De  política n'estic ben fart, suposo que com la majoria de vosaltres. Vaig fer una aposta clara -reviseu les entrades anteriors- però el meu bàndol ha perdut, si és que mai hi ha hagut un conflicte real, i tot plegat no ha sigut res més que una xarlotada còsmica.

L'altre dia em van suggerir que escrigués sobre aquesta poca-soltada de Tabàrnia i sobre la censura anacrònica que exerceixen el PP i Ciudadanos. Què voleu que us digui, dissortat de mi? El cert és que no faria cap contribució valuosa, ni diria res que no s'hagi explicat abans. L'estat ha involucionat de manera clara, objectiva i mesurable, però aparentment a bona part de la población espanyola -i a la meitat de la catalana- això li importa una merda, de manera que els renecs i els insults que jo pugui dispensar no servirien absolutament per res, i seria com el gos que persegueix un cotxe bordant, sense saber exactament què fer si mai l'arriba a atrapar (la frase és del Jòker, no pas meva).  M'he fet tan, tan mala sang, que no vull pensar-hi més.  Els qui m'heu anat seguint sabeu que no sóc l'home més valent del món, però tampoc no sóc un covard. No és que m'autocensuri, és que estic profundament desencantat.

Però no he tornat al bloc per fer el ploricó, sinó per penjar la portada de Lèmmings, la novel·la nova. Sé que molts lectors del bloc no em segueixen al Facebook, i encara menys al Twitter (que encara no sé ni com funciona, i potser per això no l'acabo de fer servir com cal).

He de dir que m'encanta. Heus-la aquí:


Lèmmings arribarà a les llibreries -aquests temples magnífics i precaris- el 19 de març. Properament penjaré la llista de presentacions i llocs on em passejaré per parlar-ne. Si sou més del rotllo virtual, o si només aneu a grans superficies, on aquests llibres solen tenir una presencia més aviat discreta o efímera, podeu comprar-lo directament a l'editorial a través d'aquest enllaç. Però si em deixeu triar a mi, feu una visita al vostre llibreter o llibretera de confiança. És una guerra, i aquest cop hem de guanyar-la.

Lèmmings és una novel·la negra, però també és una novel·la sobre el creixement i l'enyor. Hi surten polígons i barraques, però també gimnasos i universitats. No és una història d'amor, però no es pot fer art sense cap història d'amor. Hi ha lluita, però en el fons el combat físic només és una excusa per parlar d'una altra cosa. No l'he escrita amb voluntat de fer riure el lector, però segur que algun fragment farà que se li escapi una rialla. Abans de dir-se Lèmmings es deia Sak yant, que és un tatuatge tailandès que només poden fer els monjos budistes, i que otorga dons màgics a qui el duu. També es podia dir La Cova Secreta, o bé La història del conill a la Lluna. La portada és magnífica, millor que la meva idea incial d'un nen vintage adoptant una postura de karate. Retro power, i tal. L'editor i jo vam tenir feina per consensuar un text per la contraportada, perquè la novel·la està plantejada d'una manera que cada frase que es digui pot ser un espòiler. Deixem-ho en que un nano es desperta desmemoriat en una nau industrial abandonada, amb rastres d'una baralla multitudinària i dos cadàvers amb les butxaques plenes de calers. El nano té el cos trencat, però hi ha alguna cosa que no quadra: no sent cap mena de dolor. I, com deia aquell, fins aquí puc explicar.

Desitjo de debò que us ho passeu tan bé llegint-la com m'ho he passat jo escrivint-la.

dimecres, 7 de febrer de 2018

LÈMMINGS, LA NOVEL·LA

Havia pensat començar aquest post de dues maneres diferents. La primera era fent broma sobre la vergonyant i minúscula -i en part, fracassada- campanya per crear hype al voltant dels lèmmings, per tot seguit anunciar a bombo i plateret que treia una novel·la amb el mateix nom. La segona era  riure'm d'aquests flamants guanyadors de premis literaris que tenim a Catalunya, un mètode que va bastant bé perquè alguna gent els hi professa devoció mentre que d'altres els odien de manera fanàtica, sense punt entremig. La clàssica contraposició escriptor mediàtic versus escriptor matat. Si al final vaig desestimar-la va ser perquè fins i tot jo la trobava massa autocompassiva (pobres de nosaltres, escriptors de fora de Barcelona i no-mediàtics, que no ens mengem ni les engrunes, i el bla bla bla que ja coneixeu i que tant us cansa a tots, també a mi, fins i tot quan sóc jo qui l'entona). A hores d'ara tothom sap a la perfecció com funciona el món literari català, i ningú no pot dir que va a la guerra enganyat. Hi ha unes normes que potser són merdoses, i fins i tot molt merdoses, però són les que hem de fer servir per jugar a aquest joc.

De manera que anem pel dret: a mitjans de març publico una novel·la amb Llibres del Delicte. El títol ja l'heu vist més amunt, Lèmmings. Exacte: la quarta obra que havia assegurat que mai no escriuria, però que en realitat tenia ganes d'escriure, i si vaig dir que no ho faria va ser pel mateix motiu que els empollons de l'Insti deien que suspendrien i després treien un deu: per inseguretat, o per no haver de donar explicacions si fracassava. Aquest és el nivell de la meva autoestima en un dia bo. 

En fi, anem al gra. Malgrat que la publico amb una editorial especialitzada en novel·la negra, Lèmmings no és exactament una novel·la negra. Per dir-ho amb més precisió, no la vaig concebre com una novel·la noir, com tampoc vaig escriure Manual de Supervivència ni Nits de matapobres amb aquesta voluntat, i a vàries ressenyes, per sorpresa meva, van destacar aquesta vessant de totes dues novel·les. En Marc Moreno, l'editor de Llibres del Delicte, ha sabut trobar una negror intrínseca en l'obra, i s'ha animat a publicar-la. En un altre moment hauria dit que ha tingut la idea suïcida de publicar-la, però aquestes bromes fàcils, gastades i autocompassives, com he dit més amunt, al final em cansen fins i tot a mi. 

Imatge relacionada

Perquè Lèmmings és un bon llibre. Ho és perquè és el quart que he escrit, i al cap de tants anys he après una cosa o dues. Ho és perquè, si bé el vaig escriure relativament ràpid, va estar moltíssim temps macerant-se. Segurament és l'obra que que més temps ha trigat a gestar-se, i de lluny la més madura. Va ser un part ràpid, però un embaràs llarguíssim. Primer havia de ser una manera, després d'una altra i al final encara d'una altra, i no vaig començar a escriure-la de debò fins que no la vaig tenir ben clara. És un bon llibre perquè no l'hauria presentat a l'editor si hagués pensat que era un producte mediocre, o un producte que no aportés res de nou al panorama literari català. Sempre he seguit una màxima molt senzilla a l'hora d'escriure: fer l'obra que m'hauria agradat llegir però que ningú encara no ha escrit. Lèmmings és exactament aquest llibre, com també ho eren els altres tres en el seu moment. Al principi de publicar mentia de manera miserable quan deia que el meu únic objectiu era entretenir al lector. Aquest era, certament, un dels meus objectius, i encara ho és, perquè considero que entretenir -i si pot ser, divertir- és una de les millors coses que puc fer pels altres. Per mi és un autèntic honor que algú dibuixi un somriure llegint alguna cosa que he escrit. És el meu do i faig el que puc per arribar a la gent del meu voltant, i els llibres són una manera collonuda de fer-ho. Fa anys volia que amb les meves històries la gent oblidés el dia merdós que havien tingut, o que subratllessin un dia genial. Però en realitat també volia el que vull ara: fer una cosa nova, o tan nova com pugui, perquè tot està inventat, una cosa atrevida i que en català no s'hagi fet, o s'hagi fet poc. El llibre que volia llegir i que ningú encara ha escrit. 

Lèmmings, com les altres novel·les, té molta part de mi. No és una novel·la autobiogràfica però és una novel·la viscuda . A vegades em pregunten per què escric de coses tan rares i sempre responc que només sé escriure de coses que conec amb certa profunditat. Per mi, fer una altra cosa seria estafar al lector o lectora. Envejo els qui són capaços de bastir una obra de tres-centes pàgines al voltant de la construcció d'una catedral sobre la qual només s'han documentat, i moltes vegades el temps just per poder escriure una novela més o menys versemblant. Un amic meu va intentar-ho per encàrrec i va haver d'abandonar al cap de poques pàgines. És un bon escriptor, i segurament per això no va poder suportar escriure un text que no li sortís de dins.

Al final hem après que no vendrem deu mil còpies de la novel·la, ni segurament tres mil. Sortirem on haguem de sortir, i les nostres obres tindran el reconeixement que tindran. Potser són els anys -estic a punt de fer-ne quaranta-un- però cada cop entenc millor que escriure és una de les coses que he de fer a la vida. Sense un objectiu concret, sense una meta definida. Escriure i que la gent em llegeixi, perquè tot i que sóc conscient que escriure per si mateixos és la manera que tenen molts d'estimar les lletres, jo no concebo l'acte creatiu sense espectadors, encara que siguin pocs. Sóc el que els americans en diuen una queen of drama, o encara pitjor, una attention whore.

Volia parlar-vos del llibre i m'adono que, com tots els escriptors, sóc un egòlatra que només sap divagar sobre si mateix. Abans que surti miraré de fer el post que la novel·la es mereix. Spoilers free, per descomptat, perquè la novel·la fa de mal explicar sense tirar enlaire l'argument. Els qui tingueu l'amabilitat de llegir-la entendreu de seguida perquè.