dilluns, 3 de juliol de 2017

CUÑAOS

Un dels neologismes que han fet més fortuna darrerament és el cunyadisme. És un terme exacte, però alhora complex, en tant que hi ha alguns aspectes que ballen o sobre els quals no hi ha un consens clar.

Anem per feina: hi ha certa entesa a l'hora de definir un cunyat -cuñao en castellà, sense la n- com la versió ibèrica i xabacana del mestretites. Es tracta d'un  home -o d'una dona, però generalment és un home- que alliçona contínuament tothom qui l'envolta, un fenomen relacionat amb el que les feministes en diuen mansplaining, gent que explica coses a l'altra gent sense tenir-ne ni puta idea, o bé tenint-ne només una noció molt vaga, però amb una condescendència de déu olímpic. Moltes vegades els cunyats i cunyades estan envoltats per una aurèola de caspa i de pols, però és molt important entendre que no és una condició sine qua non. En efecte, la versió 2.0 del cuñao procura lluir una pàtina de modernitat per resultar més creïble, i ha trobat a les xarxes socials -sobretot a Twitter, un lloc on no cal argumentar, sinó franctirotejar amb140 caràcters- el seu hàbitat natural, substituint l'antic Bar Manolo o el Restaurante La olla de Dolores. El polític Alberto Rivera és un dels icones d'aquesta actualització del moviment, fins al punt d'esdevenir una referència de qualsevol cunyat que no sigui ni d'esquerres ni de dretes, com afirmen ells mateixos, en una encertada i quasi-autoparòdica giragonsa cunyadil.

Cada afirmació que fan un cuñao és xopa de petulància, i a Internet tant poden ser caçats com idolatrats, reflectint, una vegada més, que l'Estat Espanyol té una divisió social profundíssima. Es desconeix l'origen del terme, però una de les teories més versemblants és que el cunyadisme s'origina a les sobretaules mediterrànies, sovint massa ben regades i tan propenses al daltabaix, quan un dels comensals -que estadísticament serà cunyat d'algú o altre- engega la maquinària de diatribes amb la més clàssica de totes: els polítics són uns lladres.


Resultat d'imatges de cuñadismo
Dos exemples a l'atzar de cunyadisme clàssic.
Resultat d'imatges de cuñadismo



Resultat d'imatges de cuñadismo
El cunyadisme 2.0 s'assembla més a això

El cunyadisme no es caracteritza tant per la manca d'idees com per la simplificació brutal de les mateixes. Un cunyat aprèn uns quants conceptes bàsics i els aplica tothora i a tot arreu, sempre amb aquella voluntat didàctica que fa que ens vinguin ganes de fotre-li un calvot. Com que el cunyat estàndard no és gaire intel·ligent és fàcil que tard o d'hora la cagui. Ahir mateix vaig trobar un imbècil a Facebook que pretenia explicar als independentistes l'origen del seu sentiment. En fer-ho, va confondre la Guerra dels Segadors amb la Guerra de Successió. Segle amunt segle avall, i tan panxo. La distància entre trolls i cunyats és curta, i a vegades els uns es creuen amb els altres, donant a llum autèntiques aberracions que insulten la intel·ligència i la lògica, com l'nfeliç d'ahir.

Tot i que el cunyat estàndard és d'idees conservadores, l'esquerra també és plena d'alliçonadors professionals. Un altre clàssic? L'Islam, retrògrad? Potser sí, però fa cinquanta anys aquí fèiem exactament el mateix (a aquests cunyats els hi recomano la lectura de Persépolis, perquè vegin què passava a l'Iran fa cinquanta anys). Hi ha molts cunyats unionistes (no es pot fer el referèndum perquè la llei no ho permet/la família Pujol ens roba/el nacionalismo es malo) i també independentistes (Catalunya serà la Dinamarca del sud), i fins i tot en el moviment feminista, demostrant que del cunyadisme ningú no se n'escapa: abans totes les societats eren matriarcals, o bé un altre clàssic grandiós: si els polítics fossin dones no hi hauria violència al món. Com veieu, qualsevol concepte es simplifica fins extrems manejables i fàcils de digerir. Cunyadisme i postveritat són cosins, o fins i tot germans per part de pare: tots dos descriuen perfectament aquest món d'idees a mig digerir, de conceptes mal entesos i de vull-i-no-puc.

L'altre dia llegia no sé on que els cunyats són aquí per quedar-se. Quina afirmació més idiota, pròpia d'un cunyat curt de gambals. En aquest país nostre -el petit i el gran- els cuñaos sempre han sigut presents d'una manera o altra, i quasi podríem dir que algunes de les catàstrofes més espantoses que hem sofert -la Guerra Civil- són una prolongació d'aquest caràcter nostre tan nefast.