dimarts, 27 de juny de 2017

ABANS D'ANAR A DORMIR

El moment de posar els nens al llit no és -ni de lluny- tan plàcid com ens han fet creure. Un infant poques vegades va a dormir de bona gana, i els meus reclamen un mínim de tres contes per dia, peti qui peti, estigui jo fresc com una rosa o fet una merda. A vegades aconsegueixo que s'empassin el conte en anglès, o els hi explico alguna llegenda o mite de la Grècia clàssica -al gran li encanten, a mi a la seva edat el puto minotaure em feia tanta por que no aconseguia dormir, però és que a mi em feien por fins i tot les cabres que surten als contes, que en general no són criatures gaire terrorífiques. Aquesta desgana de capvespre em provoca uns remordiments tan cruels em fan sentir com un drap brut, perquè se suposa que són moments que hem de gaudir, i en comptes d'això ens movem d'esma. Però explico els tres contes cada dia, ni un de menys, amb l'esperança que no se'n donin compte i que l'endemà ho recordin com un moment feliç.

Un cop els nens clapen tinc una estona per mi mateix. Intento escriure alguna cosa (per exemple, aquest post) i quan ja no puc més apago l'ordinador i poso una sèrie. Aquests darrers mesos escriure és una experiència massa densa, no diré dolorosa perquè no ho és, però sí espessa i poc gratificant. Escric de la mateixa manera que els quarantins fem esport: el cos i la ment ens ho demanen, però no ho fem de bona gana, i és gairebé una prescripció mèdica. He deixat enrere aquelles ganes de cremar el món a través de les paraules, de venjar-me dels imbècils gràcies a les novel·les, i ara teclejo maquinalment, com un pobre diable arrossegant-se per un carreró. 

La televisió, i a vegades un llibre, representen el darrer espai de llibertat indiviual que ens queda. En els móns de ficció on es endinsem de nit a vegades hi passen coses horroroses, unes coses que em fan prendre consciència que a l'habitació del costat hi dormen dos nens tan petits que el menut encara no parla bé. La meva ment neuròtica -la meva enemiga de fa molts anys- em suggereix tota classe de calamitats inspirades en les sèries que veig i en els llibres que llegeixo, on els meus fills són els protagonistes i aleshores, amb el cor en un puny, entro a la seva habitació i m'asseguro que estiguin ben tapats. Els hi faig un petó a cada un i els hi torno a dir t'estimo, la frase que intento que sigui la darrera que senten cada dia. Potser si s'adormen d'aquesta manera d'aquí uns anys seran capaços de fer-ho millor que nosaltres. No ha de ser tan difícil, hòstia. Una nit normal repetiré aquest procediment dues o tres vegades abans d'anar a dormir, i quan ho faci encara em quedarà la recança de saber que quan no hi sigui es desacotxaran. Veure'ls dormir em fa pensar que no faig tot el que hauria de fer, i que són fràgils de manera exagerada, i això em fa més mal que un d'aquells cops que de tant en tant em carden al gimnàs. Aquest desassossec l'estic sentint ara mateix, i potser per això escric el que escric i, què collons,  ho penjaré sense ni repassar, perquè s'ha de ser valent i reescriure és de covards i de cagadubtes.

Després m'estiro al llit i provo de llegir. És en aquest moment precís, en aquella frontera borda entre el son i la vigília, quan per un instant tornen les ganes de cremar el món a través de les paraules, i de venjar-me dels imbècils, però estic massa fet pols per anotar les idees que joguinegen amb les meves malaventurades neurones. Dormo amb la tauleta al costat, amb l'esperança que si les muses em fan un petó de bona nit podré anotar-lo, però estic fet una braga i les idees s'esmunyen com llàgrimes en un ruixat, que diria un Nexus-6. Tinc la bellesa a frec de dits, però sóc massa dèbil per capturar-la. D'un temps ençà que sempre fuig, deixant-ho tot a deure. Alguns companys meus omplen la paperera de llaunes de cervesa mentre escriuen, però a mi el mam em torna pretenciós i ridícul, i el cafè, si bé pot ser el sòlid fonament d'una novel·la, no té màgia, i de fet moltes vegades espanta les idees, com un ogre malvat entrant a trompicons en una cova de fades. El Redbull em fa sentir com un pirat de barriada, i el tabac, que sí que funcionava, procuro manenir-lo a ratlla per no enganxar-me altra vegada. 

Al final m'adormo. Quasi sempre massa de pressa. Fa temps que em vaig prometre a mi mateix que honraria els meus dies, una expressió que vaig aprendre d'un lluitador americà que havia estat molt malalt. Però quan acluco els ulls i faig balanç m'adono que no he fet gaires coses bé, i que la gent com jo no n'aprenem fàcilment. Ho tenim tot, tot a l'abast de la mà, i no som capaços d'apreciar-ho. I aquesta incapacitat ens fa sentir culpables i ens jurem, tristos, tristíssims, que l'endemà ho farem millor.