Hi ha vàries explicacions. Un universitari saberut ens diria que el llenguatge canvia i s'adapta a les noves circumstàncies, als nous mitjans, a la immediatesa, als temps líquids i blablablabla. D'altres, una mica més planers, culpen al nou sistema educatiu, perquè abans fins i tot els més sabatots podien escriure una frases sense fer tres faltes a cada paraula. Segurament la cosa va per aquí.
La cultura de l'esforç està desprestigiada. Com la pàtria, el treball i la família (en el sentit més extens de la paraula, no pas el tradicional). La dreta s'ha apoderat d'aquests conceptes que, si t'ho mires amb una mica de fredor i sentit comú, són perfectament transversals. Fixeu-vos que quan algú sacseja gaire una bandera espanyola tots comencem a tenir picor, perquè el franquisme primer i el PP després es van apoderar de la idea d'Espanya. A casa nostra republicans i cupaires juren que no són nacionalistes -en realitat molts ho són- perquè l'antiga CiU tenia l'hegemonia d'aquest concepte. Avui, ningú menor de cinquanta anys s'atreveix a dir que ho és.
I com que esforçar-se ja no és trendy, tot s'hi val mentre sigui funcional (dispenseu la cacofonia). Avui fins i tot hi ha gent amb formació que afirma, fatxenda, que l'ortografia és una idiotesa, i que no cal perdre temps estudiant-la perquè el que han de fer els infants és gaudir de l'escolaritat, i en tot cas ja ho aprendran si mai ho necessiten. Les normes, fins i tot les més elementals, són vistes com una imposició gairebé feixista, com una repressió antinatural. Tampoc està ben vist memoritzar res, i se suposa que els infants han d'aprendre a gestionar la informació (que, traduït al llenguatge vulgar, ve a ser googlejar i fer un treball a base de còpia-enganxa sense que es noti que és còpia-enganxa). A moltes escoles ja no fan exàmens, ni posen deures, i cada alumne escull el moment exacte en el qual vol treballar cada contingut. L'aprenentatge ha d'anar lligat per força a la diversió, i qualsevol esforç -per exemple, escriure amb mitjana correcció- es veu com una cosa coercitiva, repressora i pràcticament malvada.
Fa poc algú en alguna banda va dir que aquest model educatiu no prepara els infants pel món real, que és despietat, absurd i d'una duresa exagerada. Sabeu quina resposta va rebre? "El que cal no és preparar els nens pel món, sinó preparar-los perquè el canviïn". Aquesta contestació, que aparentment és d'una lògica immensa, fa aigües pertot arreu. L'esvoranc principal és el següent: si els nostres fills, pel motiu que sigui, no aconsegueixen transformar el món, es trobaran enmig d'una tempesta inclement sense estar preparats. De fet ja està passant, són els famosos millenials: una generació molt ben preparada acadèmicament però amb una tolerància baixíssima envers la frustració i el fracàs, i en molts casos amb un ego descomunal.
El meu amic sap que el contingut és important, però que també ho és el continent, i procura escriure tan bé com pot. És old school, com jo. De la vella guàrdia. Dels que desenfundem l'espasa i plantem bé els peus al terra. Perdrem perquè la raó sempre perd davant de la insània. Perdrem perquè som pocs i perquè l'opinió pública va en contra nostra. Perdrem perquè som vistos com anacronismes, com freaks en el seu significat original. Els bàrbars són a les portes, i en comptes d'enfrontar-nos-hi sortim a rebre'ls amb pancartes, a lo Bienvenido Mr. Marshall. En definitiva, hem perdut abans de començar a lluitar.
