dimarts, 24 de gener del 2017

LA PERVERSIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

Tenia un amic que sempre deia que la perversió de la democràcia és que val el mateix un vot provinent d'una persona culta que un vot-emprenyat emès per un infeliç que gairebé no sap ni quin dia som, i molt menys quins partits es presenten, ni quin programa tenen. L'altre dia vaig llegir que hi ha una teoria estructurada al voltant d'aquesta idea, ara no en recordo el nom, però en general era perfectament sensata, i potser diria que era la més sensata que he llegit en molt de temps.

La correcció política ens obliga a dir que la democràcia és un sistema fantàstic perquè tothom, absolutament tothom, pot expressar-se lliurement. Els que la critiquen -ho vam veure els dies posteriors a la mort del dictador Castro-   sovint canten les bondats de totalitarismes com el comunisme o, encara pitjor, el franquisme. I això, permeteu-me la grolleria, és canviar pets per merda.

El sistema actual no va prou bé. Aquests darrers mesos hem vist alguns exemples de què passa quan la gentalla exerceix la seva tirania: el triomf d'en Trump, el Brexit i el Referèndum de pau a Colòmbia. Estic temptat d'incloure a la llista la darrera victòria del PP a Espanya, un partit que tothom sap que és ple de casos de corrupció, alguns d'extremadament greus i escandalosos. No sóc analista polític, i de fet em sorprenc a mi mateix per l'alegria amb la qual opino de coses que no en tinc ni punyetera idea, però sospito que no és el mateix, de manera que ens quedarem amb els tres primers casos.

En aquest post intentava explicar que, en part, entenc que un bon nombre de nordamericans puguin haver votat en Donald Trump. Majoritàriament ha estat un vot de fúria, amb un menyspreu total cap a l'establishment. Un, per dir-ho en paraules del gran Michael Caine, que-cremi-tot:



El Brexit tres quarts del mateix, i ara es veu que molts anglesos es penedeixen del seu vot, una mica com el que ha passat amb alguns votants de la CUP, que es pensaven que els cupaires eren una mena de germans petits i tabalots d'ERC en comptes de ser membres d'un partit amb una ideologia pefectament definida, i molt allunyada de la socialdemocràcia d'ERC. Jo, que coneixia bé les CUP, em vaig fer un fart de repetir-ho, i ningú no em va fotre ni puto cas, i després tot va ser "Ai, qui ho havia de dir!!". I a mi només em quedava el consol de retreure'ls-ho:

- Collons, jo ja us ho vaig dir mil vegades!

Ara algú dirà que, de fet, els vots no valen igual, i que ja tenim la Llei d'Hondt, que a Catalunya és la bèstia negra de Ciudadanos i del PP. Jo no només sóc partidari de la Llei d'Hondt, sinó que la faria extensiva al nivell intel·lectual del votant. Tothom ha de poder votar, en això tots hi estem d'acord, però és injust que el vot d'un jove universitari que ha viatjat per tot Europa valgui el mateix que el d'en Pepito, el del bar de sota, que malgrat ser analfabet funcional i un arreplegat, ahir va parlar amb la Juani i va decidir, vés a saber per què, que votaria el PP.  No és el mateix el vot d'un nano amb tota la vida per davant que el vot d'un ancià a qui només li queda la por: el referèndum d'Escòcia ens ho va ensenyar, això.

Amb la tecnologia actual seria perfectament factible que el vot d'una persona sense cap titulació acadèmica tingués un valor, que el d'una persona amb estudis mitjos en tingués un de lleugerament superior, i que les paperetes dels votants amb estudis superiors tinguessin un valor encara una mica més gran, sense que en cap cas les diferències fossin abismals. De fet, amb dues categories segurament ja n'hi hauria prou: votants amb estudis bàsics i votants sense. Algú parlava de fer una mena d'examen de votant, com qui es treu el carnet de conduir o el permís d'armes. És bona idea, encara millor que l'anterior, però la trobo, directament, utòpica.

Per descomptat, seria un sistema altament imperfecte, perquè tots coneixem universitaris que és un miracle que s'hagin tret la carrera, i gent sense estudis que han llegit tot el que es podia llegir, i que podrien donar-nos lliçons a tots. En alguns entorns segueix molt vigent el mite de l'obrer culte, molt del gust d'anarquistes i comunistes. Si bé és innegable que en alguns llocs i en alguns moments històrics, la classe obrera ha sigut més o menys llegida, a dia d'avui n'hi ha molts que no entenen la diferència entre república i monarquia (no és broma, no fa gaire un paio en un bar m'ho va preguntar). El mite de la classe mitjana conservadora és igualment fals, com el que diu que els joves són d'esquerrres i els vells de dretes. Hauríem de fer-ho tot nou, i a veure què surt.

Aquest seria, deia, un sistema imperfecte, però segur que milloraria el que tenim ara, que no s'aguanta per gairebé enlloc, i l'única virtut que té és la voluntat de fer partícep a tot el poble.