dilluns, 3 de juliol de 2017

CUÑAOS

Un dels neologismes que han fet més fortuna darrerament és el cunyadisme. És un terme exacte, però alhora complex, en tant que hi ha alguns aspectes que ballen o sobre els quals no hi ha un consens clar.

Anem per feina: hi ha certa entesa a l'hora de definir un cunyat -cuñao en castellà, sense la n- com la versió ibèrica i xabacana del mestretites. Es tracta d'un  home -o d'una dona, però generalment és un home- que alliçona contínuament tothom qui l'envolta, un fenomen relacionat amb el que les feministes en diuen mansplaining, gent que explica coses a l'altra gent sense tenir-ne ni puta idea, o bé tenint-ne només una noció molt vaga, però amb una condescendència de déu olímpic. Moltes vegades els cunyats i cunyades estan envoltats per una aurèola de caspa i de pols, però és molt important entendre que no és una condició sine qua non. En efecte, la versió 2.0 del cuñao procura lluir una pàtina de modernitat per resultar més creïble, i ha trobat a les xarxes socials -sobretot a Twitter, un lloc on no cal argumentar, sinó franctirotejar amb140 caràcters- el seu hàbitat natural, substituint l'antic Bar Manolo o el Restaurante La olla de Dolores. El polític Alberto Rivera és un dels icones d'aquesta actualització del moviment, fins al punt d'esdevenir una referència de qualsevol cunyat que no sigui ni d'esquerres ni de dretes, com afirmen ells mateixos, en una encertada i quasi-autoparòdica giragonsa cunyadil.

Cada afirmació que fan un cuñao és xopa de petulància, i a Internet tant poden ser caçats com idolatrats, reflectint, una vegada més, que l'Estat Espanyol té una divisió social profundíssima. Es desconeix l'origen del terme, però una de les teories més versemblants és que el cunyadisme s'origina a les sobretaules mediterrànies, sovint massa ben regades i tan propenses al daltabaix, quan un dels comensals -que estadísticament serà cunyat d'algú o altre- engega la maquinària de diatribes amb la més clàssica de totes: els polítics són uns lladres.


Resultat d'imatges de cuñadismo
Dos exemples a l'atzar de cunyadisme clàssic.
Resultat d'imatges de cuñadismo



Resultat d'imatges de cuñadismo
El cunyadisme 2.0 s'assembla més a això

El cunyadisme no es caracteritza tant per la manca d'idees com per la simplificació brutal de les mateixes. Un cunyat aprèn uns quants conceptes bàsics i els aplica tothora i a tot arreu, sempre amb aquella voluntat didàctica que fa que ens vinguin ganes de fotre-li un calvot. Com que el cunyat estàndard no és gaire intel·ligent és fàcil que tard o d'hora la cagui. Ahir mateix vaig trobar un imbècil a Facebook que pretenia explicar als independentistes l'origen del seu sentiment. En fer-ho, va confondre la Guerra dels Segadors amb la Guerra de Successió. Segle amunt segle avall, i tan panxo. La distància entre trolls i cunyats és curta, i a vegades els uns es creuen amb els altres, donant a llum autèntiques aberracions que insulten la intel·ligència i la lògica, com l'nfeliç d'ahir.

Tot i que el cunyat estàndard és d'idees conservadores, l'esquerra també és plena d'alliçonadors professionals. Un altre clàssic? L'Islam, retrògrad? Potser sí, però fa cinquanta anys aquí fèiem exactament el mateix (a aquests cunyats els hi recomano la lectura de Persépolis, perquè vegin què passava a l'Iran fa cinquanta anys). Hi ha molts cunyats unionistes (no es pot fer el referèndum perquè la llei no ho permet/la família Pujol ens roba/el nacionalismo es malo) i també independentistes (Catalunya serà la Dinamarca del sud), i fins i tot en el moviment feminista, demostrant que del cunyadisme ningú no se n'escapa: abans totes les societats eren matriarcals, o bé un altre clàssic grandiós: si els polítics fossin dones no hi hauria violència al món. Com veieu, qualsevol concepte es simplifica fins extrems manejables i fàcils de digerir. Cunyadisme i postveritat són cosins, o fins i tot germans per part de pare: tots dos descriuen perfectament aquest món d'idees a mig digerir, de conceptes mal entesos i de vull-i-no-puc.

L'altre dia llegia no sé on que els cunyats són aquí per quedar-se. Quina afirmació més idiota, pròpia d'un cunyat curt de gambals. En aquest país nostre -el petit i el gran- els cuñaos sempre han sigut presents d'una manera o altra, i quasi podríem dir que algunes de les catàstrofes més espantoses que hem sofert -la Guerra Civil- són una prolongació d'aquest caràcter nostre tan nefast.

dimarts, 27 de juny de 2017

ABANS D'ANAR A DORMIR

El moment de posar els nens al llit no és -ni de lluny- tan plàcid com ens han fet creure. Un infant poques vegades va a dormir de bona gana, i els meus reclamen un mínim de tres contes per dia, peti qui peti, estigui jo fresc com una rosa o fet una merda. A vegades aconsegueixo que s'empassin el conte en anglès, o els hi explico alguna llegenda o mite de la Grècia clàssica -al gran li encanten, a mi a la seva edat el puto minotaure em feia tanta por que no aconseguia dormir, però és que a mi em feien por fins i tot les cabres que surten als contes, que en general no són criatures gaire terrorífiques. Aquesta desgana de capvespre em provoca uns remordiments tan cruels em fan sentir com un drap brut, perquè se suposa que són moments que hem de gaudir, i en comptes d'això ens movem d'esma. Però explico els tres contes cada dia, ni un de menys, amb l'esperança que no se'n donin compte i que l'endemà ho recordin com un moment feliç.

Un cop els nens clapen tinc una estona per mi mateix. Intento escriure alguna cosa (per exemple, aquest post) i quan ja no puc més apago l'ordinador i poso una sèrie. Aquests darrers mesos escriure és una experiència massa densa, no diré dolorosa perquè no ho és, però sí espessa i poc gratificant. Escric de la mateixa manera que els quarantins fem esport: el cos i la ment ens ho demanen, però no ho fem de bona gana, i és gairebé una prescripció mèdica. He deixat enrere aquelles ganes de cremar el món a través de les paraules, de venjar-me dels imbècils gràcies a les novel·les, i ara teclejo maquinalment, com un pobre diable arrossegant-se per un carreró. 

La televisió, i a vegades un llibre, representen el darrer espai de llibertat indiviual que ens queda. En els móns de ficció on es endinsem de nit a vegades hi passen coses horroroses, unes coses que em fan prendre consciència que a l'habitació del costat hi dormen dos nens tan petits que el menut encara no parla bé. La meva ment neuròtica -la meva enemiga de fa molts anys- em suggereix tota classe de calamitats inspirades en les sèries que veig i en els llibres que llegeixo, on els meus fills són els protagonistes i aleshores, amb el cor en un puny, entro a la seva habitació i m'asseguro que estiguin ben tapats. Els hi faig un petó a cada un i els hi torno a dir t'estimo, la frase que intento que sigui la darrera que senten cada dia. Potser si s'adormen d'aquesta manera d'aquí uns anys seran capaços de fer-ho millor que nosaltres. No ha de ser tan difícil, hòstia. Una nit normal repetiré aquest procediment dues o tres vegades abans d'anar a dormir, i quan ho faci encara em quedarà la recança de saber que quan no hi sigui es desacotxaran. Veure'ls dormir em fa pensar que no faig tot el que hauria de fer, i que són fràgils de manera exagerada, i això em fa més mal que un d'aquells cops que de tant en tant em carden al gimnàs. Aquest desassossec l'estic sentint ara mateix, i potser per això escric el que escric i, què collons,  ho penjaré sense ni repassar, perquè s'ha de ser valent i reescriure és de covards i de cagadubtes.

Després m'estiro al llit i provo de llegir. És en aquest moment precís, en aquella frontera borda entre el son i la vigília, quan per un instant tornen les ganes de cremar el món a través de les paraules, i de venjar-me dels imbècils, però estic massa fet pols per anotar les idees que joguinegen amb les meves malaventurades neurones. Dormo amb la tauleta al costat, amb l'esperança que si les muses em fan un petó de bona nit podré anotar-lo, però estic fet una braga i les idees s'esmunyen com llàgrimes en un ruixat, que diria un Nexus-6. Tinc la bellesa a frec de dits, però sóc massa dèbil per capturar-la. D'un temps ençà que sempre fuig, deixant-ho tot a deure. Alguns companys meus omplen la paperera de llaunes de cervesa mentre escriuen, però a mi el mam em torna pretenciós i ridícul, i el cafè, si bé pot ser el sòlid fonament d'una novel·la, no té màgia, i de fet moltes vegades espanta les idees, com un ogre malvat entrant a trompicons en una cova de fades. El Redbull em fa sentir com un pirat de barriada, i el tabac, que sí que funcionava, procuro manenir-lo a ratlla per no enganxar-me altra vegada. 

Al final m'adormo. Quasi sempre massa de pressa. Fa temps que em vaig prometre a mi mateix que honraria els meus dies, una expressió que vaig aprendre d'un lluitador americà que havia estat molt malalt. Però quan acluco els ulls i faig balanç m'adono que no he fet gaires coses bé, i que la gent com jo no n'aprenem fàcilment. Ho tenim tot, tot a l'abast de la mà, i no som capaços d'apreciar-ho. I aquesta incapacitat ens fa sentir culpables i ens jurem, tristos, tristíssims, que l'endemà ho farem millor.

dilluns, 26 de juny de 2017

EN JAVI GARCÍA ROCHE I ELS OVNIS

Ara s'ha posat de moda el noi aquest, en Javi García Roche. Els aficionats als esports de contacte ja el coneixíem de fa anys, sobretot pel seu àlies: el Rey Chatarrero o el Boxeador Chatarrero. El nano és un figura. No el jutjarem pel seu passat (drogues, presó, combats clandestins...) perquè és de mal gust fer-ho, però sí que parlarem del seu present. Poc abans de fer-se famós per haver anat a Tordesillas a evitar que matessin el Toro de la Vega, un policia va resultar ferit en una baralla de taverna. L'agressor -que va coltellar l'agent, com en un drama crapulari- era amic d'en Javi i aquest, a través de les xarxes, va defensar-lo i va insultar l'agent d'una manera que em nego a transcriure aquí, i tenint en compte que el bloc es diu Tardes de Birres, imagineu si en devien de ser florits, els seus renecs. El seu odi cap a la policia ve d'antic, i el fa públic sempre que se li presenta l'ocasió, que és molt sovint.


Resultat d'imatges de javi roche fuck the police

Però ni aquest ni els altres incidents que protagonitza dia sí dia també li han restat credibilitat, i fins fa poc s'erigia com una mena d'Hermano Mayor xungo però amb bon cor que es dedicava a rehabilitar joves a cops de puny, cosa que tot i ser practicant d'esports de combat sempre he trobat paradòxica, com a mínim a casa nostra, on les històries de boxadors que escalen fins l'èxit són impossibles, perquè la boxa és, i sempre ha estat, un esport quasi marginal.

Doncs bé, l'endemà de l'estrena del programa una antiga nòvia va denunciar-lo per haver-li destrossat el pis i haver-la amenaçat. Poc abans, el boxejador havia penjat a Internet fotos pujades de to -diuen que pornogràfiques, però d'això no n'estic segur- de l'antiga nòvia.



Aquests dies hem sentit veus que afirmen que el fi justifica els mitjans, i que per sensibilitzar la gent calen actituds extremes protagonitzades per personatges extrems. Se'l compara amb Amarna Miller, l'actriu porno que va cobrar notorietat en protagonitzar un espot contra la doble moral, tot i dedicar-se a un dels mons més masclistes i conservadors, potser el més masclista i conservador. La gent de Mediaset balla per un peu, i per descomptat no han retirat el programa de la graella televisiva. The show must go on, i els  altres artistes d'aquest circ que anomenem televisió ja han sortit a dir-hi la seva. És el cas d'en Frank de La Jungla, que escrivia a Twitter que en Roche, en efecte, sembla un dement, però que cal respectar la pressumpció d'innocència. En això tots hi estem d'acord, però no som babaus i no ens passa per alt que no es tracta de culpa o innocència, sinó de show business.


Resultat d'imatges de novia de  garcia roche

En cas que es demostrin els fets -i si no són aquests seran uns altres, en Javi no és home de tancar discoteques amb discreció- i hagin de cancelar el seu programa, la jugada encara els hi sortirà més rodona, i de Cuatro passarà als platons de Tele-5, on l'esperpent i els friquis són sobirans, on tot s'hi val i el més burro fa rellotges. En Roche pot ser un impresentable i un bàrbar, però no és ximple: aviat el veurem a tots els realities i programes de teledeixalles, opinant com un cunyat mediàtic qualsevol -té un predecessor il·lustre, en Carlos el Yoyas, un maltractador que va militar a Ciudadanos, com no podia ser de cap altra manera. I si és veritat que hi ha extraterrestres, com diuen ara, val més que quan ens visitin amaguem tota aquesta tropa, com quan ordenem la casa quan tenim convidats, o com quan fem malabarismes per no creuar-nos amb aquell idiota a qui no suportem.

divendres, 9 de juny de 2017

CAGADES DE WHATSAPP

Fa quatre o cinc anys em trobava en un comiat de solter, molt mamat, i vaig enviar un missatge a una fisioterapeuta pensant-me que era la meva dona. Era el clàssic whatsapp de casat recent que a mitja borratxera troba a faltar la parella i li engalta un t'estimo. You only tell I love you when you're drunk, cantaven els Pet Shop Boys. El problema era que la fisio en qüestió m'havia remenant l'esquena i m'havia recol·locat els pectorals i, és clar, aquell missatge donava lloc a tota classe d'equívocs. Va resoldre-ho amb elegància: em sembla que et confons, Jordi. Enmig de la borratxera vaig tenir la lucidesa de donar-me compte de la cagada i de demanar perdó. L'endemà, serè, vaig tornar-hi. A ella li va fer gràcia, i tot va quedar en el Dia-que-en-Dausà-es-va-declarar-a-la-fisio. I tal dia farà quatre o cinc anys.

A banda d'aquesta, col·lecciono poques cagades de whatsapp. Fa encara més anys, en una època més civilitzada i sensata en la qual fèiem servir SMSs, a hores petites en vaig enviar algun, mig per descuit mig no, a una amiga meva rossa i amb uns ulls tan blaus que feia vertigen mirar-los. I un altre dia, i aquest és més recent, se'm va escapar un missatge sobre un comiat de solter sorpresa al grup on hi havia el nuvi, que va tenir la bondat de fer veure que no se n'havia donat compte.

Divendres sí que la vaig cagar. Feia cua en una botiga i vaig rebre un d'aquests vídeos virals que la gent s'envia. Com que estava avorrit de tant esperar el vaig reenviar a un parell de persones de confiança i a un grup de whatsapp escollit gairebé a l'atzar. Abans de continuar vull aclarir que per norma general no reenvio mai res, i si ho faig és a persones molt concretes, o bé al grup dels meus amics de sempre, que ens ho perdonem tot per més que un dia se'ns en vagi la pilota. Al cap i a la fi, els amics són per això. Vaig enviar, deia, un vídeos un grup de gent a qui li tinc molta estima i amb qui hem passat estones divertides. Una persona es va sentir insultada pel vídeo i va abandonar el grup. Vaig fer el que crec que cal fer en casos així: demanar perdó en públic -tot i que la persona en qüestió ja no podia llegir-ho- i en privat. No creia -i segueixo sense creure- que aquell vídeo fos ofensiu, però entenc que els llindars són tan diversos com les persones, i hi ha dies que ens llevem sense ganes d'aguantar les imbecil·litats dels altres. En això l'entenc. No vam saber tancar bé aquell episodi, i a dia d'avui el tema encara cueja, per desgràcia meva, ja que no suporto enemistat-me amb la gent, i encara menys amb les persones properes.

Fa poc un grup de dones a la cinquantena va incloure per error un amic meu al seu grup de whatsapp. Durant uns dies vam riure en veure algunes captures de pantalla que ell ens enviava. El meu amic va ser delicat i no va voler enviar-nos-en cap de compromesa. Si hagués sigut tan cabron de fer-ho potser ja no seria amic meu. Aviat les dones el van descobrir i el van fotre fora del grup, sospito que perquè es va descobrir voluntàriament. Si el meu amic hagués estat una mala persona hauria pogut esbombar  situacions delicades, i fins i tot compromeses. Tots sabem dels perills de les xarxes, però encara no en tenim prou consciència, i la majoria de vegades ens comportem exactament igual que els adolescents d'Instagram. Fins que ens fotem la patacada.

Divendres vaig cagar-la i una persona es va sentir tan ofesa que ha decidit deixar de parlar-me. Entenc que algunes emprenyades són inevitables, però no pas la nostra, que no deixa de ser una broma més o menys poca-solta que davant d'una cervesa fins i tot hauria fet gràcia, com totes les bromes idiotes, que amb birra no ho són tant. Amigues i amics, lectores i lectores, ja ho sabeu però us ho recordo: Internet és un monstre, el Kraken primordial, que ens devorarà mentre nosaltres pengem fotos de l'hamburguesa prèmium que ens estem a punt de fotre o retuitegem el viral de la setmana. I si llegeixes això, hi torno: ho sento. Diuen que a la tercera va la vençuda. No?


dijous, 25 de maig de 2017

SÈRIES QUE NO ENS MEREIXEM

Hi ha sèries que no ens mereixem perquè som uns espectadors pèssims que fem allò d'on va en Manel? On hi ha la mel, un bonic refrany recollit per l'Amades que ara hem urbanitzat amb el terme mainstream, que ens fa semblar més guais i enrotllats, i sobretot trendies, un altre anglicisme de merda. Per exemple, no ens mereixem Feed the beast, perquè preferim sèries llargues i soporíferes plenes de monòlegs absurds i de zombies que en realitat no són zombies, sinó metàfores de blablabla postmodern, tot amanit amb existencialisme de xupito a les dues de la matinada. En un món més sensat que aquest, l'equip de Feed the beast rodaria set temporades i tots seríem feliços seguint les desventures dels propietaris del restaurant Thirio, com vam ser-ho veient la grandiosa i excessiva Banshee, o amb la brillantíssima, enorme, Qué fue de Jorge Sanz?, del no menys enorme i brillantíssim David Trueba, que darrerament ha publicat Tierra de Campos, que si no es considera de manera unànim la millor novel·la de l'any és perquè som una colla de bàrbars amb el gust en busca i captura.

Resultat d'imatges de feed the beast

I si mirem cap a casa, és una autèntica vergonya que El Crack no renovi i faci com a mínim una tercera i una quarta temporada, com va passar amb l'enyorada Porca Misèria. El Crack és una sèrie que qualsevol persona mínimament educada i amb pretensions de modernor hauria d'adorar i recomanar de manera desaforada. Tots aquests que engalten el verb petar a cada frase haurien de plorar de joia veient aquesta sèrie tan brutal, inspirada en les sèries que miren els autèntics moderns, que demostren tenir més bon gust que tota la gentalla que mirem Game of Thrones i The Big Bang Theory, ara que els friquis s'han posat de moda i ja no són objecte de burla cruel, sinó de complicitat i bonrotllisme, o encara pitjor, dels que en el seu moment ens vam empassar enredavelles tramposes com Lost.



Resultat d'imatges de el crack joel joan

Per desgràcia, la llista de sèries que no ens mereixem tot just comença: The Knick, una increïble història de metges a principis del segle XX -una sèrie tan intel·ligent que entenc que la miri tan poca gent- ha passat més desapercebuda que les meves novel·les, tot i que per un capritx dels productors es rodarà una tercera temporada. I què me'n diueu de la monstruositat de cancel·lar Lights Out, un drama pugilístic només superat per Kingdom, la sèrie definitiva sobre el món de la lluita que per un estrany designi dels déus ha aconseguit rodar tres temporades, mentre que els seguidors en demanem més i més, com obesos afamats en una barra lliure del MacDonald's. Més episodis, que tenim gana!

No puc acabar aquest petit homenatge a les sèries malaurades sense parlar de Jericho, dedicada a qui li agradi el rotllo postapocalíptic, No heroics, ara que estan de moda els superherois fracassats, perquè mai no hi ha hagut superherois més fracassats que ells, que passaven la mà per la cara fins i tot als nanos de Misfits, que per sort nostra va allargar-se unes quantes temporades, ara no en recordo el número exacte. No ens mereixem aquestes sèries i moltes d'altres. Els hi dic això quan acabo el darrer capítol, com estic a punt de fer d'aquí uns minuts amb Feed the beast, la que ha obert aquest post. Em fa una ràbia tremenda que tant de talent desaparegui sense més ni més, i per això us demano, estimats lectors i lectores, que escolliu un dels títols de més amunt i li doneu una oportunitat. Apadrina una sèrie, que diuen aquells. Ara ja no hi ha res a fer perquè la majoria han desaparegut o estan a punt de fer-ho,  però ignorar la bellesa és un pecat encara més gran que destruir-la.

dijous, 11 de maig de 2017

BARCELONA CIUTAT LLIBRE

Llegeixo amb horror que l'Ajuntament de Barcelona ha començat una d'aquelles campanyes que, per ben intencionades, no deixen de ser ridícules i fàcils. Aquesta vegada l'enginyós publicista treu el Cristo Gros. O millor dit, el Sauron global: en Donald Trump. Es veu que els promotors de la campanya han tingut la brillant idea d'enviar llibres a la Casa Blanca, com si aquí les biblioteques lliguessin els gossos amb llonganisses i poguéssim anar llançant els calers amb alegria. Vinga, que la casa és gran!

Per més inri, es veu que el text de la campanya és ple de faltes. En veure'l he arribat a pensar que no fos un fake, però tinc l'esgarrifosa sospita que és real. Heus-lo aquí:





Podríem fer un munt de bromes sobre la necessitat de llegir de qui fomenta la lectura, i com a mestre podria parlar de les bondats dels llibres per tal de millorar l'ortografia. Però no és el lloc ni el moment (a banda que a Internet hi ha una norma no escrita que diu que tan bon punt et rius de les faltes d'una persona tu en fas una). També podríem preguntar-nos quant ha costat una campanya com aquesta, com s'han administrat els diners i si un ajuntament tan conscienciat com el de la Colau no té uns quants lingüistes revisant els textos. Hi ha professionals excel·lents que se les foten de gana, i ara mateix ens fan falta filòlegs i bibliotecaris i no pas endollats a observatoris de noms florits i postmoderns.

Però tornem al tema que ens ocupa. En Trump. Fer brometes fàcils sobre en Trump és una poca-soltada que no farà que la gent llegeixi NI UN SOL LLIBRE MÉS. Hi ha magnífiques campanyes pel foment de la lectura -a Cassà, el meu poble, n'hem engegat una de molt ambiciosa- que aconsegueixen de manera efectiva i quantificable que la gent llegeixi més. I, endevineu què? Ho fan sense riure's de ningú, per més que aquest algú mereixi tots els insults i les burles del món, com és el cas d'en Trump.

Els organitzadors d'aquesta trista campanya són els mateixos que creuen que a França hi ha deu milions de feixistes que han votat la LePenn, i que als EUA mitja població és analfabeta i pagerola. Els mateixos que des de la seva tribuna d'autoatorgada superioritat moral i intel·lactual ho jutgen tot i a tothom, i després s'estranyen quan la gent s'emprenya i fot una bestiesa. Llibreters i editors han reaccionat a la velocitat de la llum, redactant un comunicat brillant, No en el nostre nom, que rebutja les campanyes-aparador polititzades i destinades a recollir els aplaudiments de coneguts i saludats,

En realitat és molt senzill: si voleu que la gent llegeixi, parleu de llibres. Feu-los sortir a la televisió, doteu a les biblioteques i escoles de més pressupost, i sigueu una mica justos amb els escriptors i escriptores catalans. Potencieu els bons llibres i deixeu-vos estar de Trumps, perquè quan parlem de literatura la cosa va de debò, i no hi ha lloc per interessos polítics. En el meu nom, tampoc. I amb els meus impostos, encara menys.

Post scriptum: l'Ajuntament de Barcelona ha retirat la campanya poques hores després que es fes pública. Volia esborrar l'escrit, però finalment el deixo com a mostra d'una tendència que a dia d'avui existeix i té influència a les esferes de poder. L'assumpte ha acabat bé i no malgastarem diners enviant llibres a la Casa Blanca, però el més penós de tot plegat és que algú hagi arribat a tenir aquesta idea insensata, i que en un primer moment als polítics els hi hagi semblat bé.

dimecres, 10 de maig de 2017

EXPERIMENT #1

Permeteu-me un petit experiment. Malgrat la meva deixadesa, el bloc que esteu llegint es resisteix a morir d'inanició, i de fet podríem dir que passa pel seu millor moment. Les dades que faig servir són les que ofereix la plataforma Blogger. No sé fins a quin punt són fiables del tot.

I mentre el bloc té més visitants que mai, a Facebook i a Twitter no es veu reflectit de cap manera. Sé perfectament, amable lector, que els M'agrada van cars, i que les comparticions i retuits encara més. No em malinterpreteu, entenc perfectament que la gent tingui més ganes de compartir fotos de gatets graciosos que no pas les divagacions d'un quasi-escriptor neuròtic. Essent sincers, jo mateix rarament comparteixo res que no siguin autèntiques xorrades. Quan penges el text d'una altra persona al mur te'l fas teu, i declares públicament que comparteixes l'opinió de l'autor. Vist així no és poca cosa, i és normal que la gent tingui cura a l'hora de fer-ho.

El motiu d'aquest post és descobrir quanta gent entra al bloc a través de les xarxes socials, i quanta ho fa a través d'altres mitjans. Per això mateix em limitaré a publicar-lo, però no el penjaré enlloc. Sí, estimats amics i amigues, ja sé que el Blogger ofereix aquestes dades i moltes d'altres, però aquell embolic de xifres i gràfiques desconcerta als que, com jo, vam escollir lletres no pas per gust, sinó perquè el nostre cervell era incapaç de torejar els números. Necessito evidències clares i diàfanes.

Pels nouvinguts: fa mesos vaig treure l'opció de comentar els posts. Vaig fer-ho per una qüestió d'etiqueta. Sóc una persona inconstant i només entro al bloc quan vull escriure un post nou. Així, els lectors i lectores s'escarrassaven fent comentaris que jo, per desídia o descuit, no responia. Després me n'adonava i tenia una barreja de remordiments i vergonya, com aquesta gent que es fot una teula de xocolata mentre veu una sèrie havent sopat. Donat que sóc una persona moderadament activa a les xarxes, però que no tinc la constància necessària -potser per això, i per la meva incapacitat de guanyar lluites amb un sol cop, sempre m'estavello a Twitter- vaig desactivar els comentaris.

Aprofito l'avinentesa per fer una mica d'autopromoció i us enganxo dos enllaços que en el seu moment vaig penjar a Facebook. El primer és una llista dels meus catorze llibres especials -dic especials, no pas preferits-, cortesia de la revista digital Catorze. La segona, una entrevista a Ràdio Mataró. Per descomptat, us informaré dels resultats de l'experiment.

14 lectures
Ràdio Mataró

dissabte, 6 de maig de 2017

SUSHI, EN GASTON, EL VOTANT DE CIUDADANOS I LA VERSIÓ D'UMPAH-PAH.

Divendres anava amb cotxe cap a Salt, a comprar sushi al Caprabo de l'Espai Gironès. No fa caure de cul però és prou correcte, perfecte per treure't el mono. A l'altra banda de la carretera hi havia dues noies que feien dit. Duien un cartell on hi posava "Perpignan". Vaig pensar que quan dues noies boniques -perquè eren boniques- fan autoestop, aviat les recullen. De fet, vaig desaccelerar per veure si descobria on s'amagaven els seus companys. Les normes d'abans, de quan la gent encara feia aquestes coses, deien que si dues noies feien autoestop, molt a la vora hi havia dos nois emboscats, preparats per abordar al cotxe. Però els nanos no hi eren, o bé estaven molt ben amagats. Vaig arribar al centre comercial, vaig comprar el sushi i vaig tornar. Em va sorprendre que les noies encara hi fossin. Anys enrere les haurien recollit al cap de pocs segons de parar el dit però divendres, al cap de mitja hora, encara esperaven sort. Potser sí que alguna cosa està canviant. O potser la malfiança s'ha fet tan universal i absoluta que ja no pugem ningú al cotxe.

L'endemà al matí vaig anar a Girona a comprar un parell de còmics que tenia pendents. Quan entrava a la ciutat vaig trobar una retenció: un paio patinava pel bell mig de la carretera, en direcció contrària. Era un vell conegut meu. Les onze del matí i el tio ja anava com una cuba. Duia un barret amb orelles de burro, i el meu fill petit, en veure'l, va dir:

- Mira, papa, sembla en Gaston!

Pels qui no ho sapigueu, en Gaston és el dolent de la Bella i la Bèstia, un fill de puta de la pitjor calanya. És un misteri com és que el meu fill va relacionar un simple borratxo de barri amb el malvat caçador, sobretot perquè aquest darrer mai no duu barret, però la ment dels infants és meravellosa i insondable.


Resultat d'imatges de gaston

El carrer Hortes era ple de Mossos d'Esquadra sorruts i blindats amb kevlar que obrien les tapes de clavegueres i escodrinyaven els vianants. L'encarregat de la botiga de còmics i jo vam estar una estona pregunant-nos què passava. Aprofitant l'avinentesa em va explicar que en Frank Miller havia escrit un còmic on Batman lluitava contra Al-Qaeda. Totes les editorials importants havien rebutjat el projecte. Vaig pensar que finalment tenim una cosa en comú, el senyor Miller i jo. A mi m'hagués encantat veure el guardià de Gotham City destrossar els terroristes, però resulta que això, en el millor dels casos, és políticament incorrecte.

El cert és que tot aquell desplegament era perquè a la 22 s'hi presentava un llibre d'en Jordi Basté, i el padrí era ni més ni menys que en Carles Puigdemont. Quan era al carrer em va abordar un imbècil enclenxinat (en el sentit literal del terme: duia una clenxa al cabell, com un nen antic) i em va preguntar per què hi havia tants policies.

- Es veu que hi ha el President.
- Ahá. Lo que tienen que hacer es dejarse de tantas ostias y dedicarse a los problemas de verdad.

Fins i tot el meu fill de tres anys el va mirar com si fos retardat. Dissortadament, avui el cunyadisme s'erigeix com un dels puntals de la nova política -el paio inclús portava un jersei taronja, no és broma. Em va semblar una imbecil.litat, i vaig donar l'esquena al pobre infeliç sense ni respondre'l. Vaig veure que anava a molestar a algú altre, delerós que l'escoltessin.

A la tarda vaig anar al supermercat. Al Caprabo, és clar. M'agrada perquè la gent no hi va amb samarreta de tires i perquè, per algun motiu que se m'escapa, sempre posen cançons del Tribut a Umpah-pah. El Caprabo és un lloc agradable, no tant sorollós i il·luminat com el Mercadona. No entenc aquest delit de la gent per comprar productes Hacendado, i encara menys que alguns prohoms locals tinguin la santa paciència de compartir cua amb la Soraya, en Yosua i el petit Kenay. En aquest aspecte el Mercadona ha fet més per l'igualtat de classes que qualsevol iniciativa de l'esquerra.

En fi. Durant aquests dos dies se'm van ocórrer un munt d'idees per escriure un bon post, la majoria en moments que m'era impossible anotar-les. El material sempre arriba quan no estem llestos. Totes aquelles frases genials, esmolades i ben trabades. Dins del cap tot sembla fantàstic, com les idees que tens just abans d'adormir-te i que l'endemà no recordes. I al final, aquell post ple de giragonses i enginys acaba convertint-se en un estrany poti-poti com el que has tingut la paciència de llegir.




dijous, 27 d’abril de 2017

ELS BÀRBARS A LES PORTES

Tinc un conegut que té problemes d'aprenentatge seriosos. Tan greus que quan era petit va anar a una escola segregada. Per motius que ara no vénen al cas, aquests dies hem intercanviat uns quants whatsapps. Esperava trobar-me uns missatges incomprensibles i curulls d'errades. Tot i que distaven molt d'estar ben escrits, m'ha sorprès la relativa correcció dels textos. La sintaxis en general era acceptable i en algunes paraules fins i tot hi havia dièresis i accents. Sí que és cert que avui en dia, gràcies al corrector ortogràfic del mòbil, qualsevol pot escriure amb decència, i la pregunta és precisament aquesta: si la feina ja està feta, per què collons encara hem de suportar aquells missatges que semblen escrits per un mico en plena pujada d'speed? Si algú amb limitacions pot escriure dignament, com és que algunes persones que se suposa que són normals escriuen fent unes faltes d'ortografia esgarrifoses?

Hi ha vàries explicacions. Un universitari saberut ens diria que el llenguatge canvia i s'adapta a les noves circumstàncies, als nous mitjans, a la immediatesa, als temps líquids i blablablabla. D'altres, una mica més planers, culpen al nou sistema educatiu, perquè abans fins i tot els més sabatots podien escriure una frases sense fer tres faltes a cada paraula. Segurament la cosa va per aquí.

La cultura de l'esforç està desprestigiada. Com la pàtria, el treball i la família (en el sentit més extens de la paraula, no pas el tradicional). La dreta s'ha apoderat d'aquests conceptes que, si t'ho mires amb una mica de fredor i sentit comú, són perfectament transversals. Fixeu-vos que quan algú sacseja gaire una bandera espanyola tots comencem a tenir picor, perquè el franquisme primer i el PP després es van apoderar de la idea d'Espanya. A casa nostra republicans i cupaires juren que no són nacionalistes -en realitat molts ho són- perquè l'antiga CiU tenia l'hegemonia d'aquest concepte. Avui, ningú menor de cinquanta anys s'atreveix a dir que ho és.

I com que esforçar-se ja no és trendy, tot s'hi val mentre sigui funcional (dispenseu la cacofonia). Avui fins i tot hi ha gent amb formació que afirma, fatxenda, que l'ortografia és una idiotesa, i que no cal perdre temps estudiant-la perquè el que han de fer els infants és gaudir de l'escolaritat, i en tot cas ja ho aprendran si mai ho necessiten. Les normes, fins i tot les més elementals, són vistes com una imposició gairebé feixista, com una repressió antinatural. Tampoc està ben vist memoritzar res, i se suposa que els infants han d'aprendre a gestionar la informació (que, traduït al llenguatge vulgar, ve a ser googlejar i fer un treball a base de còpia-enganxa sense que es noti que és còpia-enganxa). A moltes escoles ja no fan exàmens, ni posen deures, i cada alumne escull el moment exacte en el qual vol treballar cada contingut. L'aprenentatge ha d'anar lligat per força a la diversió, i qualsevol esforç -per exemple, escriure amb mitjana correcció- es veu com una cosa coercitiva, repressora i pràcticament malvada.

Fa poc algú en alguna banda va dir que aquest model educatiu no prepara els infants pel món real, que és despietat, absurd i d'una duresa exagerada. Sabeu quina resposta va rebre? "El que cal no és preparar els nens pel món, sinó preparar-los perquè el canviïn". Aquesta contestació, que aparentment és d'una lògica immensa, fa aigües pertot arreu. L'esvoranc principal és el següent: si els nostres fills, pel motiu que sigui, no aconsegueixen transformar el món, es trobaran enmig d'una tempesta inclement sense estar preparats. De fet ja està passant, són els famosos millenials: una generació molt ben preparada acadèmicament però amb una tolerància baixíssima envers la frustració i el fracàs, i en molts casos amb un ego descomunal.



Resultat d'imatges de Barbarians Rome

El meu amic sap que el contingut és important, però que també ho és el continent, i procura escriure tan bé com pot. És old school, com jo. De la vella guàrdia. Dels que desenfundem l'espasa i plantem bé els peus al terra. Perdrem perquè la raó sempre perd davant de la insània. Perdrem perquè som pocs i perquè l'opinió pública va en contra nostra. Perdrem perquè som vistos com anacronismes, com freaks en el seu significat original. Els bàrbars són a les portes, i en comptes d'enfrontar-nos-hi sortim a rebre'ls amb pancartes, a lo Bienvenido Mr. Marshall. En definitiva, hem perdut abans de començar a lluitar. 

dissabte, 22 d’abril de 2017

SANT JORDI DE RODRÍGUEZ

Només hi ha una cosa millor que escriure: no escriure. D'aquesta màxima en prens autèntica consciència pels volts de Sant Jordi. Enguany no tinc cap novetat i no fotré res, ben res. Diumenjaré, i potser faré un volt per les parades, que no sigui dit, i suposo que compraré algun llibre que hauria comprat igualment però mira, tindré el descompte. Només algú que s'ha hagut de sotmetre -contra la seva voluntat, s'entén- a tot el circ que envolta el dia del meu sant entén fins a quin punt em sento alleujat avui.

Ara que ho veig des de la distància i amb desapassionament, el cert és que tots plegats fotem un paperot que Deu n'hi do. Els mediàtics promocionant llibres que no valen per res, i que si es venen una mica és perquè el seu suposat autor surt per la ràdio o per la tele. Aquests llibres són fàcilment identificables perquè apareixen pels volts de Sant Jordi, i durant la resta de l'any no es venen ni molt ni poc perquè en realitat no interessen a ningú, però per Sant Jordi tothom té ganes de regalar un llibre  -som gent de tradicions-  i pensem que el pamflet escrit pel famós de torn ens farà quedar bé, com qui convida a sopar en una rostisseria però després paga per fer-se l'estupendo.  Els locutors i col·laboradors de RAC1, per exemple, treuen tants llibres que podrien muntar la seva pròpia editorial, i s'estalviarien els maldecaps d'haver de buscar-la. 

Els altres autors també fem un paper ben galdós. Sense els mitjans que ens facin mamades gratuïtes i vergonyants, ens hem de promocionar nosaltres mateixos. Tot s'hi val, i peu a baix, com diuen al meu poble. Pengem llistes on ens recomanen entre els cent vint-i-cinc autors marginals - generalment l'autor de la llista és amic nostre- i ens fem fotos a la parada de torn, repetint una vegada i una altra lloc i hora, a veure si signem un puto llibre, hòstia. Tuitegem velles ressenyes i, si en tenim, tràiler books. Tot plegat té un aire una mica trist, de desesperació continguda. Com quan érem joves i a l'hora de tancar la discoteca tiràvem els darrers cartutxos. En defensa nostra he de dir que com a mínim hem escrit el nostre propi llibre, i hem procurat fer una cosa amb cara i ulls, i no pas una parida sense cap altra ambició que no sigui vendre's a si mateixa per Sant Jordi, una mica a l'estil del gen egoïsta teoritzar per Richard Dawkins.

Aquests dies un tercer grup entra en discòrdia: les mai prou blasmades autoedicions. Si bé és cert que entre tants cards de tant en tant hi trobes un lliri magnífic, generalment es tracta de textos irrellevants, o bé de còpies maldestres de novel·les exitoses. Algunes autoedicions estan esplèndidament maquetades, i a vegades costa diferenciar-les d'un llibre d'editorial. Hi ha un truc que mai falla: l'autor d'aquestes obres és el qui més repeteix a paraula "escriptor" quan parla de si mateix, un terme que a molts de nosaltres ens fa picor, i fins i tot una mica de vergonya, potser perquè ens hem fet un fart de llegir escriptors de debò i sabem el molt que ens falta per assemblar-nos-hi.

Sant Jordi no és un noble combat de David contra Goliat, sinó una mena de baralla de carrer entre dues aficions futbolístiques, l'una d'un equip potent i l'altra d'un equip de comarques. Les hòsties baixen, patim patam, i l'autocomplaença desborda per tot arreu: els uns per omplir-se les butxaques gràcies a les corrues d'incauts que serpentegen per les rambles, i els altres pel plaer pervers i morbós del qui se sap bo, o fins i tot molt bo, però incomprès. El famós síndrome de l'escriptor maleït. 

Deixem-ho aquí, però abans us demanaré un favor. Si bé aquest any estic de Rodríguez, els meus companys d'armes seguiran al peu del canó, suant la cansalada a les parades. Compreu un llibre d'un autor que veieu allà signant. A en Xavier Bosch i als seus amics de la ràdio no els hi ve de dos o tres euros i, no ens enganyem, el darrer llibre sobre càtars i templers només serà un altre llibre sobre càtars i templers. No descobrirem on és l'Arca, a aquestes alçades.

I, sobretot, intenteu passar-ho bé, que diuen que d'això es tracta.

Me n'oblidava: si sou dels que escriviu, sisplau, no feu servir el tòpic horrorós de la festa del llibre i de la rosa. Gràcies.

divendres, 14 d’abril de 2017

PONGAMOS QUE HABLO DE MADRID

Avís: el post d'avui és dels que té banda sonora. Sisplau, mentre el llegiu escolteu això.

He passat la primera meitat de la Setmana Santa a Madrid. La meva última visita a la big city  havia sigut deu anys enrere, quan encara podíem passar la nit empitofant-nos amb desconeguts al vagó llit i l'endemà fer cua al Prado ben d'hora, sentint-nos invencibles gràcies als entrepans de calamars i a la poderosa màgia de veure sortir el sol quan no s'ha dormit.

No us avorriré amb les meves aventures d'avui ni d'ahir, i encara menys faré el ridícul provant de descriure Madrid, o  fent comparacions de galtavermell que surt de casa un cop l'any. Però sí que m'agradaria que féssiu un cop d'ull a aquesta foto. Vaig veure aquesta pancarta en un balcó de la perifèria del barri de Malasaña:



Durant aquests tres dies, per las calles más oscuras y gastadas de Madrid, ens han assaltat una munió d'escriptors -sobretot poetes- que oferien els seus textos, bé fotocopiats, bé impresos. També vaig trobar un parell o tres de llibreries on bàsicament venien textos autoeditats. La democratització de l'escriptura és una de les pitjors notícies dels darrers temps, i allà arriba a cotes preocupants. Aquest voler fer creure que tothom té un llibre per escriure, aquesta mentida del som-artistes. Tots hem guanyat i au vinga, cafè per tothom. Saber articular subordinades no et converteix en escriptor, de la mateixa minera que jo no sóc músic pel sol fet de tocar la flauta dolça, i ni tan sols sóc esportista per entrenar dos cops per setmana. Una mica de sentit comú i contenció, per l'amor de Déu.

Si algú realment té alguna cosa interessant a dir, avui en dia hi ha centenars d'editorials, i un escriptor competent tard o d'hora trobarà lloc en una o altra. Només és una qüestió de temps i d'una espurna de sort. Ben mirat, fins i tot hi ha casos d'escriptors pèssims que publiquen a editorials grans. Millor no dir noms.

Sigui com sigui, els autors valents i talentosos sempre troben  lloc, fins i tot a jungles com Madrid, com ho demostra aquesta altra foto d'un aparador del carrer Alcalá.



No he llegit el llibre d'en Portell -en diuen meravelles i el nano és insultantment jove. Tan de bo jo hagués començat a escriure a la seva edat en comptes de fer l'idiota per aquesta vall de llàgrimes. Sí que he llegit Encén el lum. De fet, una de les primeres coses que vaig llegir de la Carreras al Facebook és aquest fragment en concret, que va fer servir per felicitar el pont de la Puríssima de fa un parell d'anys:

Ara m'entra al cul amb menys dificultat que abans, però insisteixo que sigui delicat, perquè la sensació és exagerada. "T'agrada?". "M'encanta, però suau". Tensa els braços i la polla s'estova una mica. "Aquesta és la mida perfecta, no deixis que creixi més, t'ho suplico".

En aquell moment em va semblar que era provocació gratuïta, però més tard vaig tenir l'ocasió de llegir tota l'obra. Us imagineu una novel·la marrana que manté el ritme tota l'estona, i que no digui "sexe" sinó "polla", i "pits" en comptes de "síndries" o "melons"? Les Deu pometes van fer una gran feina en el seu moment, però cal anar-les superant sense caure en cursileries ni en el xaronisme de creure que dir porcades a la babalà és ser transgressor. L'obra de l'Anna està ben escrita i, sobretot, posa calent, que és el que se li demana a la literatura eròtica de qualitat.

Una de les millors coses del viatge van ser les vuit hores d'AVE. Vaig empassar-me Dies de Ratafia, la nova entremaliadura d'en Sergi Pons. La millor descripció de l'obra -si teniu una ampolla de ratafia a casa i sou capaços de llegir-la sense destapar-la em fareu treure el barret- la va fer el meu germà, potser perquè és un (bon) lector de peu, i no pas un expert en literatura: la novel·la evoca de manera molt poderosa la divertidíssima Conxorxa dels enzes. I ho fa sense voler-ho fer, i sense altres pretensions. Només amb això ja està tot dit. Bravo, Pons! (fixeu-vos que, com qui no vol la cosa, ja us he donat tres consells per Sant Jordi).

A continuació, una foto que no té absolutament res a veure amb el que he escrit abans, però que em va fer molt de riure. Vist en algun punt de Chueca:


Quan érem a punt de tornar vam trobar-nos amb un antic alumne meu. Ens vam saludar i vam xerrar breument. En aquests moments em resulta molt difícil abandonar el meu paper de mestre, i tendeixo a fer recomanacions idiotes, com si aquells ganassos de vint-i-tants encara fossin marrecs. El consell que li vaig donar? "Vés amb compte amb les birres. Hi ha molta diferència de preu entre un bar i un altre". És el  que sempre dic: quina manera de fer el ridícul, Jordi. 

dimecres, 5 d’abril de 2017

MANSPREADING, MANSPLAINING i altres conceptes postmoderns

El passat vuit de març una manifestació de dones va fer parada al Diari de Girona. Estaven enrabiades amb el periodista Albert Soler pels articles que de tant en tant perpetra contra el que podríem anomenar feminisme radical o combatiu. Es veu que la seu del diari va quedar feta un santllàtzer, de tantes pintades que hi van fer.

L'Albert Soler és molt actiu a Facebook i té tota classe de seguidors. Alguns tenen una cosmovisió esgarrifosa, i ens hem d'alegrar que de moment no siguin ningú ni tinguin cap rellevància. Recordo un paio en concret que presumia de doctorat i que em va bloquejar perquè li vaig corregir un terme de Psicologia que qualsevol estudiant de 3r de BUP -durant els good old times- dominava. La ignorància és atrevida, i a Internet aquesta màxima es compleix rigorosament.

A banda d'hiperventilats -concepte divertit i d'àmplia utilització a la catosfera i a les xarxes socials-, en Soler també té lectors a qui admiro la intel·ligència i la cultura. El dia post-manifestació la majoria combregaven amb un mateix postulat: qualsevol persona que no sigui un bàrbar o un malvat comparteix l'ideari feminista, però és molt difícil estar d'acord amb les formes. Jo, innocent de mi, pensava el mateix, i fins i tot vaig escriure-ho en alguna banda. Però fa poc vaig saber que aquest punt de vista nostre és errat, i que de fet té un nom: tone policing. És a dir, criticar el to sense parar atenció -o no parant-ne prou- al missatge. Segons les forjadores d'aquest concepte, mentre tinguin raó (o creguin que en tenen) és irrellevant la manera com transmetin aquesta veritat. Les aparences, en definitiva, són patrimoni dels misògins i dels masclistes, mentre que la veritat darrera pertany a l'ideari feminista. 

Però el tone policing només és la punta d'un iceberg descomunal de terminologia neofeminista. Alguns d'aquests conceptes són antològics. Manspreading és el meu preferit. Atenció, perquè és impressionat: el manspreader és el clàssic imbècil de sexe masculí que s'asseu pels llocs obrint les cames com si fos al sofà de casa seva, fent que els demés vagin estrets o incòmodes. Comparteixo amb les feministes el seu odi cap als manspreaders, a qui trobo uns cavernícoles maleducats i impresentables, però no em passa per alt que el seu comportament no va dirigit a apoderar-se del lloc del gènere femení, sinó que, en general, no fan disticions, i toquen collons i ovaris per igual. 

Resultat d'imatges de manspreader

No ens oblidéssim pas del mansplaining. De maner barroera i superficial, el mansplaining és la manera que tenen alguns homes de donar explicacions a les dones, fent servir un to paternalista i condescendent (no havíem quedat abans que el to no importava, perquè el que compta és el missatge? Paradoxalment, aquí sí que és important. Ja veieu quin és el nivell). Tornem al que ens ocupa: un mansplainer no deixa de ser el que avui en dia hem rebatejat feliçment com a cunyats, i que abans en dèiem enteradillos de merda. Però el concepte també és errat: el mansplainer no fa disticions i dóna la tabarra a tothom. Si la seva víctima és de sexe femení és un fet purament circumstancial, perquè el que ell vol és xerrar pels descosits i situar-se per sobre del seu interlocutor, sigui cisgènere, trans, homo, biomasculí o biofemení.

Hi ha un altre neologisme que darrerament ha fet fortuna: la postveritat. Grosso modo, és aquella situació en la qual els fets objectius i més o menys verificables perden importància davant del pes de l'emoció. De postveritat, com de manspreaders i mansplainers, n'hi ha hagut sempre, però abans no en dèiem així. Si algú deia una mentida molt grossa era un mentider, i si era un error provocat per l'emoció en dèiem un desinformat o un manipulador, segons si com ens caigués.

I ara ve la cabriola argumental: com poden les feministes combatents estar segures que tot aquest corpus teòric i conceptual no és un cas de postveritat? Com han arribat a la conclusió que els subnormals actúen com actúen perquè volen perjudicar a les dones? No les converteix això en womansplainers?  En un món on tot és relatiu, i líquid, i blablabla, què els hi fa pensar que la veritat absoluta la tenen elles?

dimarts, 28 de març de 2017

DOPAR-SE AMB IBUPROFÈ

Hi ha coses que fan molta ràbia. La llista és llarga i depriment, i si l'escrivís aquí no acabaríem mai, però n'hi ha una en concret que hauria de generar consens: la gent que va pel món dient que va xutada perquè té un constipat i s'ha pres un Frenadol o un Bisolgrip. A veure, anem a pams. Si et fots un Vàlium segurament aniràs un pèl col·locat. Si abans d'anar a dormir t'empasses un relaxant muscular tindràs un somnis dolços, o desconcertants, depèn, i si és Orfidal l'endemà potser tindràs ressaca. A mi me'n deixava fins i tot la Dormidina, que representa que és molt fluixa.

El Frenadol i el Bisolgrip no fan res. Res, dolç Jesuset.  Potser et treuen la caparrassa i et fan baixar les dècimes de febre, però no són dòping, i si te'n prens un no cal que facis cara d'anar col·locat, ni que vagis pel món dient que vas dopat, que només t'has pres una mica d'ibuprofè o de paracetamol. Passa el mateix amb la gent que afirma que una única clara li puja al cap, i després de beure-se-la comença a fer ximpleries, o amb els que juren que noten l'efecte de les vitamines l'endemà mateix de prendre-se'n per primera vegada.

Els catalans patim com ningú aquest titafluixisme que fa que ens col·loquem amb ibuprofens i paracetamols.  Algú -potser en Josep Pla- va dir que som un poble tan indecís i tan cagadubtes que hem de sucar el croissant amb el cafè amb llet per poder-nos-el menjar. En efecte, no tenim plats picants (tret, potser, de l'allioli, que tampoc pica tant si el comparem amb menges d'altres cultures), ni d'un tamany considerable, i si de cas pequem per menjar massa dolç i per beure massa dolç, també. Un dolç embafador, de postres de diumenge, de rotet discret i migdiada mesurada a la vora del foc. Ben mirat, tampoc tenim rius de debò, ni muntanyes gaire altes, ni addiccions remarcables. El català és home de na fent na fent,  i tal dia farà un any. Gotet de ratafia al casino i cap a casa que és tard i vol ploure. La radicalitat no és lo nostre, i en general estimem poc els excessos.

Faig tota aquesta volta per explicar-vos el sopar de divendres passat. Els meus amics i jo vam anar a menjar al Casal Independentista el Forn, que abans de ser a la seva ubicació actual -en una de les zones més boniques i amb més projecció de Girona- era just sota el meu antic pis del Carrer del Carme. Fa temps vaig escriure aquest article, que no va agradar gaire als xicots i xicotes del Forn, que d'altra banda van tenir-me despert  un grapat de nits de dijous per culpa dels seus càntics i udols festius. En fi, que vam sopar allà, deia, perquè un dels meus amics va tenir l'esma de telefonar-hi i de pactar un menú. Ja m'havien avisat que el nou Forn no té absolutament res a veure amb l'antic, i he dir que aquesta afirmació inclús es queda curta, perquè són dos conceptes oposats. El Forn actual explica Girona a la perfecció, les contradiccions d'una ciutat tan catalana -en el sentit de sucar el croissant abans de queixalar-lo- que a vegades mig m'espero que els seus habitants es posin a ballar sardanes pel carrer, sense més ni més.  El que havia estat un casal de botifarrada, calçot i kalimotxo, s'ha convertit en un restaurant que ofereix un plats deliciosos -magrets, bistecs russos, entrecots gegantins, selecció de formatges, pop...- a preus no precisament populars, tot i que per fer justícia cal dir que tampoc no són elevats, sinó assumibles si realment tens ganes de fer un bon àpat. Si no fos per algunes estrelles llibertàries que veies aquí i allà, i pels pírcings de les cambreres -unes professionals tremendes- tindries la sensació d'estar sopant en un d'aquells restaurants tan cuquis que hi ha pertot el Barri Vell, sobretot ara que el cuiner madrileny aquell ha posat de moda els tatuatges i les perforacions en el món de la restauració.

Resultat d'imatges de el forn girona local
El Forn quan era jove.

I és que els catalans en general, i els gironins en particular, no perdonen. En comptes de pintxos de tortilla, un remenat de bolets que els àngels del cel hi cantaven. En comptes de vi de garrafot, un Empordà collonut. Si mai tinc visites -de les de molt compromís- els hi duré, i els hi explicaré que els artífexs d'aquests plats tan fabulosos fa vuit o nou anys no em deixaven dormir de nits. I mentre escuri una escopinya, diré: ja ho veieu, estimats amics: comences dopant-te amb ibuprofè i acabes menjant un  bistec rus insuperable amb melmelada en un casal independentista. Qui m'havia de dir que, vuit o nou anys després d'aquelles nits infernals, acabaria dedicant-los un post tan amorós com aquest?

dimarts, 21 de març de 2017

L'ACCIDENT I ELS GITANOS

El dia u de març vaig fer quaranta anys. Alguns amics meus tenen o han tingut crisis al voltant d'aquesta edat. Jo sempre dic que el meu secret per  no tenir la crisi dels quarantins és, precisament, viure immers en una crisi permanent. Però tota gràfica té pics i valls, i per encetar la nova dècada he escoltat a la meva dentista, que feia anys que m'avisava que m'havia de posar bràquets. Si no, assegurava la bona doctora, quan fos vell la mandíbula se'm desencaixaria i les dents se'm trencarien per tot arreu. Segur que exagerava una mica, però li ho perdono. Només demano que la reparació dental sigui permanent, no pas com el que em passa als ulls, que tres anys després d'operar-me de miopia em tornen a fallar, i d'aquí a res hauré de tornar a dur ulleres. Al final estaré més tunnejat que les tronistes de Mujeres y Hombres y Viceversa.

Pels qui no n'heu dut mai, heu de saber que els bràquets fan llagues a la boca i que es desenganxen cada dos per tres, tot i que no haurien de fer-ho. Per evitar les ferides els has de recobrir de cera, i per dormir t'has de posar unes gomes que uneixen els dos maxil·lars i que et provoquen tota classe d'incomoditats. Els bràquets potser et deixen la boca bé, però mentre els dus veus la padrina i et cagues en el moment en que vas decidir posar-te'n. En fi: us deia que ahir tornava del dentista -m'havien saltat tots dos, els de dalt i els de baix- i per la ràdio del cotxe sentia una feminista que cantava les meravelles del vel islàmic. Una defensora de la llibertat lloant un instrument repressiu amb l'argument peregrí que és una elecció de les musulmanes és una situació estranya, gairebé una paradoxa quàntica, però alhora cada vegada és més freqüent a tertúlies i articles. El loops retòrics que feia la noia eren al·lucinants, i de debò que era capaç de vendre't una peça de vestir medieval com si fos el non plus ultra del feminisme. Es veu que a les manis del dia de la dona hi havia algunes musulmanes feministes que lluïen aquell vel, orgullosíssimes, com si posar-se'l hagués estat la decisió més encertada i sensata de la seva vida. "Les monges catòliques també en duen" va ser, oh sorpresa, l'as amagat a la màniga de l'opinaira. Amiga meva -dispensa que no recordi el teu nom-, sàpigues que no calen justificacions tan idiotes. Personalment trobo fantàstic que aquestes noies compleixin els preceptes que creuen que els hi ha dictat Déu, i jo no el prohibiria enlloc, ni el vel ni el burka integral. No crec que sigui problema nostre. En paraules del gran John Rambo:



L'opinaria s'alegrava que cada vegada és més senzill trobar fulards acords amb el gust més o menys refinat de cada creient. Segons ella, és un pas endavant en la integració. Pobra noia, també en això s'equivocava: que Nike ara faci hijabs aerodinàmics per atletes musulmanes, i que grans firmes de l'haute couture dissenyin mocadors estampats només farà que les jovenetes musulmanes es rebel·lin abans d'hora. Ja sabeu com van aquestes coses: les facilitats que li dónes a un adolescent a l'hora de fer una cosa són inversament proporcionals a les ganes que té ell (en aquest cas, ella) de fer-la. Més enllà d'elaboracions teològiques hi ha les ganes de canvi dels joves. Les Primaveres Àrabs de debò es faran aquí, i no pas a l'Orient Mitjà, amb els talibans entre bambalines. 

Mentre sentia les divagacions sobre l'Islam -resulta que tothom l'entén malament, perquè és una religió la mar d'enrotllada- vaig trobar-me en un embús. Jo era parat, a punt d'incorporar-me a la carretera principal, i un cotxe va intentar adelantar-me per la dreta. Va fer-ho derrapant i amb claxon que semblava encallat, va anar d'un pèl que no xoquem. Era un cotxe ple de gitanos. Va parar on li va semblar millor i es ocupants van sortir corrents en direcció a uns vehicles parats que en aquell moment no sabia què feien. Vaig pensar que potser hi havia hagut una baralla entre clans, o un tiroteig, o vés a saber. Un paio que també estava parat em mirava de darrera el seu volant amb un somriure de conill sota la nàpia. Déu n'hi do si en som de racistes tots plegats. De no se sap on, va aparèixer un altre gitano, que va pujar al cotxe dels seus companys i el va deixar en un voral perquè no fes tanta nosa. Ningú sabia què passava, fins que van arribar dos camions de bombers i dues ambulàncies. Aleshores vam entendre que hi havia hagut un accident, i a jutjar per la velocitat dels vehicles, un dels grossos. Cal dir que la puntualitat dels bombers i de les ambulàncies hauria deixat en ridícul qualsevol professional de qualsevol altre país, fins i tot dels nostres admiradíssims països nòrdics. I que digui el que vulgui el caragirat oportunista d'en Millo

En un altre moment hauria posat el crit al cel per aquell quasi-segon accident que van provocar els gitanos, i us hauria explicat la vegada que un borratxo va estavellar-se al Carrer del Carme de Girona. Era diumenge al matí i jo, ressacós, vaig ser l'únic veí que aparentment va sentir l'estrèpit que va fer en xocar contra un fanal del carrer. Quina colla, els meus ex-veïns. En fi, que vaig sortir a ajudar-lo, i mentre ho feia va passar un cotxe ple de gitanos, molt semblant al que ahir gairebé m'envesteix, i en comptes de deturar-se i ajudar, va anar de poc que no m'atropella. Aquell dia sí que em van fer emprenyar. 

Però ahir no. Ahir només podia recitar un mantra: "Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen. Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen. Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen". Minuts més tard, les dues ambulàncies van marxar amb certa parsimònia, cosa que em va fer suposar que no hi havia ferits greus. Al cap de molta estona vam poder reemprendre la marxa, i vaig veure un cotxe cap per avall. Déu n'hi do, quina patacada s'havien fotut. Qui eren aquells gitanos i quin paper tenien en tot plegat és una cosa que mai no sabré. Mentre recorria els pocs quilòmetres que em separaven de casa meva vaig pensar que no són els quaranta anys, ni el rodatge, ni les meves neures, i ni tansols les convencions socials o ideològiques que ens bombardegen tothora, sinó els meus dos fills. Si no fos per ells, en comptes d'explicar-vos això de l'accident us hauria marejat amb tot d'històries més o menys desconnectades. O era al revés?


dimecres, 1 de març de 2017

QUARANTA ANYS, JORDI

Quan llegiu aquest post ja tindré quaranta anys. Com més o menys tothom que canvia de dècada, aquests dies estic fent balanç. Posant en un platet les meves virtuts -que, per descomptat, em semblen poques- i a l'altre els meus defectes que, ja ho heu endevinat, sempre trobo excessius.

Un dels més  emprenyadors és el que jo anomeno la cursa per etapes. Des que tinc ús de raó que veig la meva vida com si fos una mena de gimcama. No és un plantejament conscient i meditat, sinó més aviat una mala passada que em fa el meu cervell, perquè la veritat és que és una manera de veure les coses ben castradora. Us explicaré de què va amb un exemple: vaig començar a escriure de manera més o menys sistemàtica als vint-i-molts anys. Aviat vaig tenir sort i alguns contes meus van aparèixer a diferents reculls. Ara els miro amb certa vergonya, com si fossin els fills il·legítims que un mariner embriac té a cada port. Tampoc puc dir que en aquell moment m'omplissin d'orgull, perquè aleshores jo pensava: el dia que guanyi una cosa de debò sí que molarà. Doncs va acabar passant, i el 2010 vaig guanyar un concurs de novel·la que organitzava una petita editorial que per desgràcia ara dorm el son dels justos. L'obra, Manual de Supervivència, va passar totalment desapercebuda, i vaig pensar que aquest era el recorregut natural de qualsevol producció meva. Contra tot pronòstic vaig publicar una segona novel·la, El gat de Schrödinger, que encara és als circuits comercials. No va ser un èxit de vendes, però tampoc va ser el fracàs de la primera, i va recollir algunes bones crítiques, i si bé vam fer una tirada curta, vam esgotar-la i vam estrenar una bonica segona edició. Però jo seguia pensant: el dia que tregui una novel·la que reculli bones crítiques de veritat sí que estaré satisfet.

Dos anys després sortia a la venta Nits de matapobres, que em va anar bé, molt millor del que mai m'hauria pensat quan només era un xaval de vint-i-pocs que escrivia els disbarats que fèiem a les nits. Us penseu que n'he fet prou? És clar que no. Tot i que racionalment sé que hauria d'estar content, el meu cervell ja m'està posant noves condicions, igual d'idiotes i absurdes que les anteriors. Em diu: "La propera l'has de publicar en una editorial gran, i llavors sí que serà una puta passada". Ja us feu una idea de com funciona, oi? Doncs apliqueu-ho a gairebé tots els camps de la vostra vida, en gairebé tots els moments, i entendreu com està configurat el recoi de cervell d'un neuròtic.Tinc unes bambes blaves que encara no he estrenat perquè m'espero vés a saber què. Fa cinc o sis anys que m'he de fer un tatuatge i que no trobo el moment. Quan vaig guanyar el cinturó negre, fa uns deu anys, no vaig voler comprar el cinturó físic -el títol sí que el tinc- perquè no em vaig considerar digne (vaig fer un examen patètic i gairebé vomito sobre el comitè examinador. No és broma. Crec que em van aprovar pels collons que vaig demostrar  presentant-me amb tan mala forma física). Vaig pensar que em compraria el cinturó quan me'l mereixés i, a aquestes alçades de post, suposo que ja heu deduït que ni el tinc ni segurament el tindré mai.


Resultat d'imatges de crisis cuarenta

Tinc una llista de coses per fer. És una llista llarguíssima que comença amb una neteja d'armari que fa anys que aplaço i acaba amb el tatuatge. He de fer còpies de seguretat del disc dur, vendre una pila de llibres i còmics al Wallapop, fer neteja de papers i sortir de la zona de confort en alguns temes concrets, que ara no vénen a tomb. També m'agradaria comprar un cotxe, tal i com manen els cànons confucians. En definitiva, la llista vindria a ser una barreja de carta als Reis i de bons pròposits d'any nou versió crisis-quarantina, i precisament per això encara són més irrisoris. Què pensarien els nostres besavis i besàvies si ens veiessin fer el ximple d'aquesta manera? Amb tota seguretat, es riurien del nostre complexe de Peter Pan, i ens enviarien a treballar a l'hort d'una coça al cul. Què tatuatges ni què hòsties.

P.S.: Moltes, moltíssimes gràcies per totes les felicitacions que he anat rebent i pels regals tan fantàstics que m'han fet. El meu transtorn encara es veu meu estrany quan em dono compte de la sort de tinc. Déu dóna pa a qui no té dents.

dimarts, 14 de febrer de 2017

AQUEST NO ÉS UN ALTRE POST SOBRE MESTRES

Quan era petit a l’escola em portava bé, però a vegades, vulguis o no, algú em feia riure, o xerrava més del compte, o el que fos, i el professor em fotia fora de classe. El meu pare era mestre al mateix col·legi on jo anava, i havia d’anar amb molt de compte perquè no em veiés castigat en un passadís. El cert és que les vegades que m’hi va descobrir no em va dir res, absolutament res, perquè ell sabia que jo sabia m’havia vist, i allò ja era càstig suficient, i aleshores em portava encara millor durant una temporada llarga.  Altres companys meus de classe no tenien tanta sort i a casa seva els hi queien ruixats, càstigs inclements i, més d’un anava a dormir calent. 

Els que vam néixer durant els anys setanta, i potser també els durant els vuitanta, som una generació afortunada. La majoria dels nostres pares i mares no ens fotien clatellots regularment perquè entenien que es pot educar sense violència, però els càstigs eren ferms, i generalment no admetien discussió. A les escoles els mestres imposaven una disciplina sobrera perquè eren respectats per pares i alumnes, i allà on hi ha respecte la disciplina és innecessària, però en aquella època segurament ningú no va pensar-hi gaire. Les coses eren com eren, i ningú no veia necessitat de canviar-les. Algunes eren una merda però d'altres funcionaven, i en general ningú no es fotia a casa de ningú. Deia que érem afortunats perquè vam aprendre el valor de l'esforç i, sobretot, que tot costa un preu, i que cada acte té una conseqüència més o menys proporcional. 

En aquella època anàvem a l’escola a aprendre. L’educació corria per compte dels pares, i al col·legi hi adquiríem coneixements, en socialitzàvem i copsàvem les primeres nocions sobre el funcionament del món. Nosaltres mai vam creure que fos una pel·lícula de Walt Disney, i encara que algun professor progressista de Secundària volgués convèncer-nos que el món era als nostres peus, en general tots érem prou realistes,  i l’hòstia que ens vàrem fotre –perquè, desenganyem-nos, tothom es fot una hòstia tard o d’hora- no va ser gaire forta. Pocs anys més tard la funció de l'escola va canviar i va convertir-se en una de les màximes responsables de l'educació dels infants, molt cops per davant dels pares, per motius que ara no vénen al cas. El canvi de rols va provocar una desorientació general, i tots vam mirar d'adaptar-nos a les noves circumstàncies. En aquella època jo començava a fer de mestre, i el cert és que dintre de tot encara eren bons temps: la figura del docent gaudia no de prestigi, però sí de cert respecte, i només en ocasions molt contades un pare o mare discutia obertament una decisió. La majoria de docents miren enrere i sospiren per aquests good old times. Però ja es començaven a albirar els primers núvols a l'horitzó, i els més realistes, com ara jo -la gent sempre ens confon amb els pessimistes, jo prefereixo anomenar-nos futuristes- ja vèiem que el carro aniria pel pedregar. Els que teníem amics que eren mestres a d'altres països d'Europa havíem sentit mil vegades la mateixa cantarella: el docent quedava anorreat, tant que a llocs com ara Anglaterra han començat a fer estranyes campanyes per captar-ne de nous.

Per descomptat, els nostres pitjors pronòstics s'estan acomplint, i a casa nostra comença a passar el mateix que allà dalt. Sense anar més lluny, la nova paraula de moda és acompanyar. Els mestres ja no són ensenyants ni educadors, sinó acompanyants en el procés de creixement i descoberta del nen. Això implica donar nivells de llibertat als alumnes fins ara inaudits -els famosos nens sense límits-, amb la vaga esperança que el propi nen o nena aprengui per si sol, i s'eduqui de manera més o menys espontània. Molts mestres ja no preparen pel món, sinó que el que han de fer és doblegar-lo per fer-lo, així, més còmode i amable per la mainada. Queden poques escoles que posin deures, els càstigs en general estan mal vistos, com els renys, els exàmens es consideren inútils i fins i tot el tempo s'ha d'adaptar als alumnes, de manera que se'ls hi està mostrant un món que no és així en absolut. Creieu-me, les patacades que vindran seran antològiques.

I això no és pas el pitjor: existeix un grup per ara reduït de pares i mares pels qui el mestre és un contrincant, una nosa que apareix durant l'espera del docent ideal que, com un príncep blau, mai no arriba, ni arribarà, com tampoc no hi ha metges perfectes, ni científics infalibles. Com us podeu imaginar, aquest grup porta tota classe de  maldecaps al professorat, que se sent perplex i impotent davant de les seves queixes, demandes i les seves cartes als Reis, com en el cas (de moment, extrem) de Pinell de Brai, del qual ja vaig parlar fa uns mesos.

Al títol deia que aquest no és un altre post sobre mestres. En realitat és una súplica desesperada i sincera. Si la cosa no canvia -i no crec que ho faci- d'aquí uns anys als diaris veurem anuncis demanant nous mestres, com quan l'Oncle Sam buscava soldats. Us hi jugueu una tarda de birres que torno a tenir raó?

Resultat d'imatges de I want you uncle sam