dimecres, 27 d’abril del 2016

PER QUÈ HEM DE SER VALENTS?

Darrerament llegeixo molts contes de fades. Un dels meus preferits és el Vestit nou de l'emperador. Tothom el coneix: uns rodamons bergants es fan passar per sastres i prometen a un emperador presumit que li faran unes vestimentes d'una tela molt especial: només els llestos les podran veure. Els trinxerarires viuen un temps subvencionats per aquell emperador tan tòtil fins que li asseguren que el vestit ja està llest. Un vestit que, evidentment, ningú no pot veure però tothom fa veure que sí per no semblar imbècil. Quan l'infeliç de l'emperador es passeja en pilota picada per la seva ciutat, els vilatans alaben les robes imaginàries, fins que al final un marrec (nens i borratxos sempre diuen la veritat) l'assenyala i pregunta a sa mare per què aquell senyor tan estrany va despullat. El conte diu que un cop el nen l'assenyala tota la gentalla comença a riure, però jo això no m'ho crec: segur que una part del populatxo segueix callat per un si de cas. Les ganes de no fer emprenyar l'establishment són universals i vénen de lluny. Però què us he d'explicar que no sapigueu...

Quan vaig publicar Manual de Supervivència, ja fa anys, vaig pensar que tindria dotzenes de ressenyes. No m'ho tingueu en compte, era jove i mig ximplet. El llibre va passar completament desapercebut, en part per la incompetència de l'editor, i en part perquè jo era un il·lús que es pensava que els diaris catalans em traurien pel sol fet d'haver publicat un llibre. Cal picar molta pedra, però aleshores encara no ho sabia, i vivia a cop de pensament màgic.

Un parell d'anys després va sortir El gat de Schrödinger, un llibre que afortunadament encara és a la venta. La cosa va millorar una mica. Aquí podeu llegir les ressenyes, i fins i tot comprar-lo si us abelleix. Aquesta vegada la manca de notorietat no em va estranyar gens perquè començava a veure el pa que s'hi dóna. La recent publicació de Nits de matapobres m'ho ha confirmat. Malgrat que està agradant molt als lectors i que ha tingut una colla de ressenyes extraordinàriament elogioses -a mitjans molt diversos- segueixo fora de l'abast dels grans com l'Ara, RAC-1 i tota la colla. I encara que d'aquí a un parell d'anys tregui una nova novel·la, encara més currada, i més ben escrita, i més ben trabada que aquesta, seguiré essent un outsider. Un noi de poble que escriu lleugerament més bé que la mitjana de nois de poble, i que està disposat a perdre unes quantes hores de la seva vida plasmant idees sobre paper.

Per això he perdut la por. Si feu una mica d'arqueologia blocaire i aneu baixant estrats us adonareu que en etapes primerenques del Tardes de birres jo era indecís i temorenc. Volia quedar bé amb tothom perquè estava convençut que en un moment o altre els mitjans reconeixerien el meu geni, i que valia més no fer emprenyar ningú, no fos cas que em releguessin a la pàgina tres en comptes de la portada que em mereixia. M'imaginava a mi mateix xerrant a la tele amb la Bibiana Ballbé, o posant com un escriptor maleït i atormentat pel Culturas. M'entrevistarien els del País i els del Mundo, i només parlaria amb el diari Ara quan tingués un forat a l'agenda. Em passejaria per  RAC-1 com si fos a cal sogre, i a la Terribas només li agafaria el telèfon els dies sense ressaca. Com que famosos i famosets serien els meus futurs amics i col·legues de copes no volia fer-los emprenyar per no començar amb mal peu. Però la realitat és tossuda, i molt sovint lletja i amargant, i al final hem d'acabar reconeixent que som qui som, i que arribarem on arribarem. Tal com cantava aquell, Sé molt bé que des d'aquest bar/jo no puc arribar on ets tu.

Aquesta epifania, lluny de deprimir-me, m'ha obert els ulls. Ha sigut, per dir-ho en terminologia bíblica, el meu camí de Damasc. El meu amic i escriptor Damià Bardera feia anys que m'ho deia, i jo sense escoltar-lo. Quan saps del cert que no tens res a perdre guanyes el privilegi de poder dir realment el que penses sense haver de tenir en compte si s'emprenyarà el d'aquí o el de més enllà. Imagineu-vos: fa quatre dies em pensava que una capelleta era una església petita! No m'he d'inventar cap identitat secreta per fer el cafre per Internet perquè amagar-se sempre ho he trobat, en llenguatge Perezrevertià, una mamarrachada. Pardiez, no queda sino batirnos. Sempre li dic al meu fill gran que hem de ser valents, i el mínim que puc fer és predicar amb l'exemple. At the end of the day només ens queda això: poder-nos mirar al mirall. "Valents i bones persones" afegeix ell com un mantra. Sí, Lluc. Valents i bones persones.