Dissabte tornàvem de fer el vermut a la plaça. Quan érem davant de Can Quirze vam sentir una olor meravellosa i ens vam veure obligats a entrar. L'arròs bullit que planejàvem fotre'ns a casa no era una alternativa gaire engrescadora.
Can Quirze no és un simple restaurant de poble, sinó EL restaurant de poble. Si algun alquimista molt savi tingués prou poder per destil·lar un restaurant, i després tornar-lo a destil·lar, i finalment destil·lar-lo un tercer cop, el resultat obtingut seria Can Quirze. Un restaurant on un simple bistec amb patates fregides i una truita de patates esdevenen prodigis de la cuina. Això, unit a la seva peculiar estètica i a l'ambient que s'hi respira, fa que sigui un lloc únic, un d'aquests que quan desapareixin no podran ser substituits de cap manera. De debò que m'estranya -i m'alegra- que aquella colla de pixapins papanates que van pel món buscant llocs autèntics encara no l'hagin saquejat. L'Empar Moliné té un conte deliciós que explica una situació semblant, crec que és al seu darrer recull.
Tornem a Can Quirze: érem allà, dinant, i va passar el que passa sempre: els de la taula del cantó volien conversa, i en llocs així és una grolleria no enraonar amb qui té xerrera, així que aviat vam ser-hi pel tros. El cas és que la conversa de seguida va derivar cap al món de l'educació i cap a les escoles públiques i concertades. L'home desgranava tòpics que potser eren certs fa cinquanta anys, però que ara mateix, en el millor dels casos, són absolutament erronis. A dia d'avui a l'escola concertada hi ha famílies molt humils (per alguna cosa és concertada), mentre que alguns metges i advocats carregats de diners duen els fills a l'escola pública. Ara mateix és impossible establir les categories antiquadíssimes i tendencioses que ell establia. Com a mínim a pobles i ciutats petites.
Però més enllà de l'anècdota, allà hi havia alguna cosa més. No diré ràbia de classe, perquè és una expressió molt grossa i lletja, però sí una certa rancúnia. Segurament justificada per molts anys d'abusos d'uns envers els altres, o potser no, aquest és un tema que no tinc capacitat intel·lectual ni filosòfica per encetar. El cas és que Catalunya -i Espanya, en això som idèntics- és el país de l'enveja i la mesquinesa. Els rics són uns cabrons, sí, però ningú no s'ha forrat treballant vuit hores al dia i després anant a fer cervesetes al bar de sota. I d'altra banda, no tots els pobres són uns gandulots que volen viure de subsidis i ajudes. Molts obrers voten la dreta i alguns coneguts petit-burgesos militen a l'extrema-esquerra. A dia d'avui totes les barreres han caigut i els prejudicis de classe són autèntiques imbecil·litats. Però ser-hi encara hi són, igual que les ferides de la Guerra Civil, que lluny d'estar tancades sembla que cada dia fan més mala cara, i necessiten una injecció de pencil·lina amb tota urgència.
Aquestes mateixes idees velles i resclosides infecten el debat polític català. És obvi que el menyspreu que alguns membres de Junts pel Sí i la CUP es professen els uns als altres prové de les mateixes idees velles i atrotinades que tenia aquell avi de Can Quirze. Aquesta és la maledicció dels catalans: estar sempre a punt d'arribar i després engegar-ho tot a la merda perquè no ens entenem entre nosaltres, creant més ressentiment i fent que la roda no pari de rodar.
