dilluns, 15 de setembre del 2014

EL FAIXADOR CONTRA L'ESTILISTA

Aquest post és dels que té banda sonora. Feu click aquí abans de començar a llegir-lo. I si us voleu fer un fart de riure, mireu el videoclip.

El combat de boxa clàssic és entre l'estilista i el faixador, és a dir, entre el boxejador pendent de la tècnica i la intel·ligència i el boxejador que ho dóna tot, que aguanta bé els cops i que busca destrossar els ronyons i les costelles del seu rival. El cavaller elegant contra el pinxo de barriada que sempre pega massa avall. Muhamad Alí contra Mike Tyson.

Grosso modo, podem classificar els escriptors seguint aquest mateix sistema. El meu amic Damià Bardera, per exemple, és un estilista sensacional. La història és important, esclar, però encara és més important com s'explica. El desenvolupament del combat. Els cops han d'estar ben tirats i han de ser nítids, perfectament definits. El moviment vol economia i precisió. El joc de cames és important, i tot plegat és una dansa de gran bellesa.

En canvi, en Sergi Pons, autor de Mars del Carib, és -com jo mateix, si estigués més en forma- un faixador. La majoria dels meus escriptors preferits ho són. En Bukowsky, l'Irvin Welsh, en Chuck Palahniuk. Pugen al ring amb el cap xarbotat del combat anterior, potser amb una lleugera ressaca de la nit abans, i salten sobre el seu rival passant-se la tècnica pel forro dels collons. No paren fins que l'altre no és a terra amb el nas ensangonat. Veure'ls lluitar no és maco, però sempre és espectacular, i moltes vegades són els preferits del públic.

Mars del Carib no té l'estil més depurat del món. L'autor no perd el temps buscant el sinònim més exacte o la frase amb més sonoritat, o la més musical. En Pons puja al ring com ho fa el faixador per excel·lència, en Rocky Balboa, sabedor que és menys tècnic que l'Apol·lo Creed però que els té més ben posats. I la mirada del tigre, esclar.

Les situacions que es viuen a Mars del Carib són delirants, com una ràfaga de cops de dreta més oberts del compte però durs com pedres. Pam! Pam! L'autor no busca la bellesa sinó l'efecte del cop, que en aquest cas quasi sempre provoca una riallada o una ganyota de fàstic. Els personatges són faixadors per sí mateixos, paios amb les dents trencades i la ment trencada que es ensumen speed -sobretot speed-, s'emborratxen com ceps i s'asseuen al seu tuguri a esperar que passi alguna cosa. Que sempre passa.

Feia temps que havia llegit novel·les que asseguraven ser el Trainspotting català. Cap d'elles era prou reixida, o bé li faltava alguna cosa. Per exemple, en el seu excel·lent Cavalls Salvatges, en Jordi Cussà lluita com un estilista depuradíssim en comptes de fer-ho com un faixador esdentegat, que és el que requereix aquest tipus de novel·la. Ningú havia trobat el to, ni havia aconseguit el nivell de credibilitat que ha aconseguit en Pons amb la seva òpera prima.

També té pegues. Alguna expressió impostada i alguna redundància que amb una edició més acurada s'haguessin pogut estalviar. Potser li manca l'element de crítica social que sí que té l'Irvin Welsh.  Res, en definitiva, que espatlli o desllueixi el conjunt.

Tots els fans de la boxa sabem que en un combat entre un faixador i un estilista el primer té tots els números. La força física preval damunt de la tècnica. No estic segur de si en el món de la literatura això també passa, però el cert és els faixadors surten amb avantatge. Una altra cosa és que arribin fins al darrer round.