dilluns, 11 d’agost del 2014

UN POST ESTIUENC

Aquests dies el Facebook bull amb fotografies i comentaris de la gent que fa vacances. La paraula relax és, segurament, la més repetida i celebrada amb dotzenes de likes. Els peus de foto diuen: "A la piscina, de relax". "A la platja, desconnectant". "Això sí que són vacances".

Tot és perfectament comprensible fins que arribes al següent comentari: "Amb els nens, passant uns dies de relax". Tothom sap -o hauria de saber- que les paraules "nen" i "relax" són com els israelians i els palestins: no poden conviure de cap manera. De fet, conceptualment són oposats. Quan fas vacances amb nens t'ho passes bé i generes el que els psicòlegs en diuen temps de qualitat, però de cap manera desconnectes i et relaxes. Quan arriba el vespre estàs tan destrossat que només tens esma de mirar un episodi d'alguna sèrie. I feina a no adormir-te! Si vols tranquil·litat, piscines blaves i mojitos fresquíssims, no tinguis fills. Si esperes l'estiu per llegir els llibres que no llegeixes durant la resta de mesos, tornaràs a la feina amb el mateix nombre de llibres llegits fins el moment: zero. És normal que l'estiu sigui el moment de l'any en què es produeixen més separacions i conflictes de parella. És llarg, esgotador i xafogós. És l'exemple perfecte de que més temps, en realitat, és menys.


Algú dirà: "Oh, ets un exagerat, Jordi. Jo també tinc fills i sí que desconnecto". Aquí l'equació es modifica perquè hi entra una nova constant: la mentida. El Doctor House va ensenyar-nos fa temps que tothom menteix. Aquestes setmanes he sentit algunes mentides tan horroroses, tan descaradament falses, tan espantosament inverossímils que fan que dubtis de la salut mental col·lectiva. Algunes persones m'han dit que el seu fill es portava bé mentre el nen trencava, metòdicament, els gots que hi havia sobre una taula. D'altres m'asseguraven que els seus dos fills no es barallaven en absolut, alhora que un dels nanos escanyava l'altre. Us juro que no exagero. Què fa el Facebook? Magnifica aquestes mentides còsmiques i et permet d'acompanyar-les amb boniques fotografies per fer-les una mica més creïbles.

A mi fer vacances, què voleu que us digui, no m'agrada gaire. Per ser més exactes, no m'agrada fer-ne tantes. En part perquè m'agrada la meva feina, en part perquè sóc hiperactiu i necessito fer coses tot el dia, a banda que detesto la calor. I perquè em fa molta ràbia que tot el país es paralitzi.

Potser algú dirà:

- Però per què no escrius més? Si fos de tu, jo escriuria.

I jo li respondré:

- Amic, si aconsegueixes escriure res més llarg que aquest post amb un nen de dos anys i mig engelosit del seu germà, que només té dos mesos, seràs automàticament mereixedor del Nobel de Literatura. Si l'ha guanyat el puto Vargas Llosa segur que tu també pots fer-ho.

I parlant del malvat peruà, quin grandíssim Magneto hauríem tingut si en comptes d'escriure merda i parir declaracions feixistes i anticatalanes s'hagués dedicat al cinema!



Algú altre afegirà:

- Jo recordo els estius i eren molt diferents dels d'ara. Els nens jugàvem al carrer i ens ho passàvem bomba.

I jo li respondré:

- És veritat, però els teus records són de quan tenies deu o dotze anys. Quan eres més petit segurament eres per casa, tocant la moral als teus pobres pares, que ja ho han oblidat perquè el cervell és tremendament efectiu a l'hora d'esborrar els records xungos i substituir-los per d'altres de més agradosos.

Finalment, serà el moment perfecte perquè algú digui:

- És que els professors feu massa vacances.

I jo, sospirant, contestaré:

- Tens tota la raó del món, company. Tens tota la raó.