dilluns, 24 de març del 2014

ELS PATIS PERILLOSOS: UN POST ANTI-FUTBOL

Els patis dels anys vuitanta eren molt durs si no eres futbolero. Les opcions eren escasses i la majoria contraproduents, i fins i tot perilloses. Podies jugar amb les nenes -si et deixaven- però no cal que us digui com se't considerava si ho feies. Podies llegir, sí, però aleshores (com ara) era considerat una extravagancia mereixedora de tota classe de burles i menyspreus. El meu amic de no-jugar-a-futbol (el Heavy, amb qui conservo l'amistat) i jo havíem de ser creatius. Durant una època vam dibuixar (ell en sabia molt més que jo). També duiem còmics de Masters del Universo i figures de Transformers, fins que els professors ens ho van prohibir per solidaritat amb les famílies que no se'ls podien permetre. Per això, la majoria de vegades ens limitàvem a passejar pel pati sense fer res en concret, com reclusos, xerrant d'això i d'allò (això i allò eren, generalment, figuretes GIJoes o pel·lícules japoneses que havíem vist el cap de setmana anterior, precursores del que avui coneixem amb el nom genèric de Manga).


No cal dir que a vegades ho intentàvem. No recordo si ell es defensava amb la pilota (suposo que no), però jo era un autèntic paquet. Em feien jugar de defensa, i fins i tot les nenes sabien esquivar-me. Una vegada vaig fer un gol i em van caure les llàgrimes quan els meus companys d'equip em van abraçar, d'una manera molt semblant a com abraço el meu fill de dos anys quan fa pipí a l'orinal. Crec que em consideraven una mena de retardat. 

Les coses han canviat. Els patis han perdut aquella perillositat -ara hi ha mestres de guàrdia, una cosa impensable anys enrere- però el futbol segueix manant. Com tots sabeu, l'escola és -o hauria de ser- una mena de societat en miniatura, i els nens es limiten a fer el que senten i veuen. El problema no són els patis, sinó el puto futbol, que ho impregna tot, com una mena d'èter prodigiós creat abans de res, un apriorisme de gran solidesa i poder. El futbol ens governa com un emperador boig i capritxós, això en dies com avui es fa molt pal·lès. A l'hora del cafè he tornat a setir-me com aquell nano espantat que no sabia ni xutar la pilota i que es passava l'estona del pati fent tombs i procurant que ningú no se n'adonés.