Javier Sardá: mai he entès el respecte que alguns catalans de bona fe senten cap aquest individu tan cregut i pretenciós. "És que és un bon periodista" diuen. Bon periodista? El presentador de Crónicas Marcianas, un programa on hi desfilaven friquis i persones amb greus retards mentals i/o problemes de personalitat? Com es valora qui és un bon periodista i qui no? Per l'audiència? No fotem, home. A banda d'això, Sardá és el clàssic català espanyolitzat que esdevé més papista que el papa i que fingeix una equidistància més falsa que Judes. Durant l'Holocaust alguns jueus traïdors vigilaven i delataven els seus companys. En aquestes circumstàncies Sardá seria nomenat comissari i recompensat amb un plat de civada i una ampolla de vodka barat.
Seguim amb els periodistes sobrevalorats. Potser la Mercedes Milá va fer alguna cosa seriosa quan era joveneta, però ara és una cotorra histriònica, egòlatra i excessiva a tots nivells. Ha perdut la por a la càmera i el que és pitjor, el respecte, convertint tots els seus programes en desagradables homenatges a si mateixa. Aquests darrers anys no dubta a despullar-se per esgarrapar quatre dècimes d'audiència. Veure-la en acció em produeix violents atacs de vergonya aliena. Queden per les antologies les seves demencials explicacions sobre com caga a la dutxa i pixa al mar. O era al revés?
A aquest home tampoc el suporto. La seva prepotència és insultant, propera al ridícul. Em fot una ràbia que ni us ho penseu. La millor notícia que em podrien donar és que s'ha matriculat a boxa al mateix gimnàs que jo.
A l'Alfonso Merlos també l'odio, però no pas per culpa de les seves imbecil·litats sinó per la seva mandíbula: a mi m'agradaria tenir-ne una d'igual, tan quadrada i masculina. L'Alfonso té una mirada que enamora. Qui fos dona, espanyola, de mitjana edat, ultradretana i tenyida de ros!!
