dijous, 24 d’octubre del 2013

NO M'ATRAPARAN

Tot va començar quan llegia Soldados de Salamina. En un moment del llibre en Sánchez Mazas perd les ulleres. Miop com era, el pobre diable feia tentines per les muntanyes fins que van recollir-lo uns bosquerols franquistes. "Si tu perdessis les ulleres en una situació semblant" vaig pensar "et passaria el mateix que al paio aquest. Dependries de la caritat dels altres". Aquell dia vaig decidir que, per poc que pogués, m'operaria la vista.

Ha plogut molt des d'aleshores, i mai fins ara havia trobat el moment (ni els diners) per fer-ho. Però ara ja està: ja no duc ulleres. Com els alcohòlics i ionquis rehabilitats, els metges van insistir que continuaria essent miop, i que les diòptries podrien tornar a aparèixer.



L'operació va ser dimarts. Vaig presentar-me a la consulta després d'haver esmorzat torrades amb Dormicum. Davant meu hi havia dues noies a la trentena, força més menudes que jo i força més col·locades que jo. Donat que l'operació en si és horrorosa vaig pensar que l'estat ideal per entrar a quiròfan era dur un globus considerable, i jo de cap manera el portava. El Dormicum m'havia fet poc efecte. Vaig demanar una altra pastilla al metge. Quin error. El segon Dormicum va reactivar el primer, deixant-me grogui a l'instant. Us enganyaria si us expliqués detalls de l'operació perquè la tinc poc clara. Encara tinc menys clars els moments posteriors, per no parlar del viatge de tornada a casa, que no recordo en absolut. Marejat com una sopa, vaig ser incapaç de dinar i a la tarda vaig dormir durant quatre hores, somiant que em trobava en una casa de quinquis i chonis (d'aquelles plenes d'estatuetes de ceràmica i records de la primera comunió), on un trencalós dissecat enorme cobrava vida i m'atacava.

Ara ja m'hi veig sense ulleres. De fet, m'hi veig millor que quan duia ulleres. M'he d'anar posant gotes tota l'estona i per dormir m'he de protegir els ulls amb uns plàstics. També he de procurar que el meu fill no m'hi clavi un cop sense voler, que no m'hi toqui el vent, protegir-me'ls de la llum, no fer esport ni moviments bruscos, no fregar-los, parpallejar fluix (?)... com veieu, quasi res.

Però malgrat tot ara sóc un home lliure. Si mai m'escapo d'un afusellament i em persegueix un escamot de soldats, o hi ha una guerra zombi o una invasió alienígena, ja no podré perdre les ulleres i així fugiré amb més llibertat. No m'atraparan.