Doncs bé, ja som a l'equador. A la mitja part de la comèdia, quan encara hi havia mitges parts de veritat, i no aquesta merda de talls publicitaris que ens fan empassar avui en dia. Els entesos diuen que els llibres com el gat de Schrödinger poden aspirar, com a molt, a un any de vida (he buscat quins animals només viuen un any i he trobat les formigues comuns -les alades potser viuen més temps- i les abelles obreres). Els llibres d'autors poc importants, sense gaires vendes i gens mediàtics com a màxim s'estan dotze mesos a les llibreries, i aviat són apartats de les lleixes per fer lloc a d'altres novetats, moltes de les quals correran un destí igual de trist. Alguns llibreters són molt menys pacients, i si els llibres no es venen els retornen a l'editorial al cap de poques setmanes (d'altres, en canvi, són una joia, i mantenen la teva novel·la en un lloc visible encara que es vengui poc o gens). És un món complicat i inclement, i sembla que el salvi's qui pugui és el lema comú. I després diuen que el capitalisme és salvatge...
Suposo que toca fer balanç, però jo procuro no fer-ne. Quan feia Secundària i esperava la nota d'un examen sempre procurava saber-la com més tard millor, i era un alleujament quan teníem un professor gandulot -n'hi havia uns quants- que trigava setmanes a donar-nos els resultats. Sé que és una actitud covarda i que va contra tota lògica, però en general sempre m'he mogut d'aquesta manera. Ara em passa una cosa semblant: tremolo a l'hora de conèixer les ventes, per si són encara més minses del que m'esperava. Algú dirà que és pessismisme endèmic, però jo li responc dient que és realisme en estat pur. No diré que el món és un abisme de fosca desesperança, però és ben obvi que tampoc és el paradís de color rosa que alguns ens volen vendre. Publicar un llibre i no vendre'l, en contra del que alguna gent pensa, no té cap mena de gràcia. És com aquell nedador negre que va arribar a les Olimpiades fa no sé quants anys i que amb prou feines sabia nedar. Pots pensar que arribar als Jocs Olímpics ja és una victòria, però fer el paperot que va fer el pobre noi, què voleu que us digui...
De moment evitarem fer balanç. Tinc el blog de la novel·la força abandonat, així com la pàgina del Facebook. Tant a l'un com a l'altra hi ha algunes crítiques, els tràiler books, algunes fotos, coses així. Si encara no els heu visitat feu-hi un cop d'ull. I, si encara no heu llegit la novel·la, feu-ho. Per la meva banda jo faré com en els vells temps: no fer balanç i esperar que passi alguna cosa, sense saber mai ben bé quina.
Us deixo amb el vídeo (merdós, però no té anuncis) d'una de les cançons preferides d'en Matt:
