A vegades ets en un lloc i t'avorreixes. Penses que si vingués la inspiració aprofitaries per escriure alguna cosa, però la inspiració és com un d'aquells rotllets d'estiu que es presenten quan els hi dóna la gana, i millor que no li facis gaires preguntes, que encara se t'emprenyarà. Orfe d'idees, t'entretens gargotejant ximpleries en un foli amb l'esperança de que es compleixi la famosa dia que assegura que la inspiració vindrà, tard o d'hora, si et passes el dia treballant. Però ella no arriba, i tu saps que si en aquell moment no és amb tu és perquè es troba amb algú altre, i que tots dos estan passant una bona estona junts (a diferència del que creuen alguns ingenus, la inspiració no té el do de la ubiqüitat i només pot estar amb una persona a la vegada. D'aquí ve que hi hagi tan poques obres realment bones). Aleshores, mort de gelosia, consumit per l'enveja, t'emprenyes i decideixes que ja n'hi ha prou, i que quan torni a venir no li obriràs la porta. Què s'ha pensat? Però ets un calçasses i, encara que la inspiració sigui una mica puta, tu estàs penjant d'ella com un adolescent. Saps que quan sentis el timbre t'aixecaràs d'un bot, li cuinaràs un peix per sopar i, plorós, li demanaràs que no et torni a deixar sol.
