dissabte, 3 de març del 2012

ELS OKUPES DE MAGISTERI: ARA SÍ

Val més tard que mai. Us penjo a continuació el primer post que vaig fer. Tardes de Birres va néixer a partir d'aquest escrit sobre els okupes de l'antiga Facultat d'Educació que vaig escriure perquè estava emprenyat perquè una d'ells m'havia robat la plaça d'aparcament. Aleshores protestaven per la implantació del pla de Bolonya.

Dimecres a la tarda els vam anar a veure. El primer que et crida l’atenció són la mitja dotzena de pancartes rebregades que pengen de la façana, solidaritzant-se amb els okupes barcelonins i reivindicant llibertat de pensament. Algunes són il•legibles, de tant fetes malbé com estan per la pluja i el vent. Un cop a dins la Facultat els colors purs desapareixen, i tot adquireix una tonalitat de gos com fuig. Unes coses es confonen amb les altres, imprecises, com si no tinguessin contorn o anessis tota l’estona sense ulleres. Les tendes d’acampada, les mantes escampades arreu, les banderes i els mocadors que fan de toldos improvisats contribueixen a augmentar aquesta sensació d’irrealitat. No hi fa exactament pudor, però l’aire és dens, viciat, i hi ha moments que et sents com nedant en una piscina. Tenen una zona habilitada com a dormitori, i alguns fins i tot han col•locat cartells de paper damunt del lloc on dormen, indicant de qui és propietat. Damunt d’una tenda, per exemple, pots trobar-hi escrit “Cal Peruano”, o “Lloc de la Thaïs”. Amb un hula hop de fusta d’un metre de diàmetre han fabricat l’atrapasomnis més gran que mai he vist, a base de teixir una teranyina de cordills esfilagarsats i plomes enormes, segurament de les gavines que ronden per allí. Hi ha tendes del tipus iglú, de les que no s’enganxen al terra, però molts d’ells han optat pels matalassos de gomaespuma que no s’han dignat ni a cobrir amb un llençol. Sorprenentment no hi veus gaire sacs de dormir: la majoria fan servir mantes blaves o marrons, com les que teníem a ca l’àvia quan érem petits. Com ja he dit, alguns fins i tot han improvisat toldos, una tècnica que havia vist fer als rodamóns, amb la diferència que els tendals dels okupes estan decorats amb propaganda anarcofeminista (?) i, com no, retrats del Ché.

Els nanos s’han esforçat per sentir-se com a casa, i a tot arreu hi ha xarops per la tos, revistes, cartells contra les curses de braus i, reblant la sensació surreal i onírica que et dóna estar allà, unes pantumfles d’anar a dormir.
Sota el porxo de la Facultat hi ha la Botiga Solidària, una parada d’intercanvi amb roba vella (tot em picava només de veure-la) i llibres. Vaig acostar-me a mirar-los, només per adonar-me que tot són lectures d’alt nivell: contes infantils amb moltes il•lustracions i llibres com els que tenen els Instituts com a lectures obligatòries. Infeliç de mi, pensava que els universitaris revolucionaris llegien a Marx, Sartre i Foucault, però es veu que prefereixen les aventures de Candy Candy i dels Set Secrets.

Una mica més enllà de la Botiga Solidària hi ha la cuina menjador, un munt de taules de diferents mides i formes col•locades com si d’una cantina escolar es tractés (i arribats a aquest punt no puc evitar pensar com en són, de criatures). Aquí i allà, caixes amb verdures en diferents estats de putrefacció, i algunes ampolles buides de Xibeca i de vermut blanc, d’una marca tan misteriosa com la del tabac que fan servir per liar.


En aquell lloc desolador, assegut en una cadira de càmping i fumant un porro, hi trobo un antic alumne, de la primera promoció que vaig tenir. Ara duu rastes, com tots els nanos que corren per allí. També vesteix de la mateixa forma, amb jerseis de llana, palestins i pantalons amples d’aquells que sembla que t’hi hagis cagat dins. Té un punt de commovedor veure’ls a tots tant uniformadets, com si fossin fotocòpies els uns dels altres. Precisament ells, que defensen la llibertat individual i que pretenen protestar contra les modes imposades pel capitalisme patriarcal i ferotge.

M’acosto i li dic hola, què tal, i ell s’amaga el porro com si encara fos el seu mestre. Li clavo una plantofada a l’espatlla i li pregunto, rient:


- No m’enganyis: tot això ho feu per follar.
- No, home, no! – respon ell, vermell com un pigot.


Aleshores m’adono que jo ja no sóc tan jove, però que ell fa quatre dies es queixava perquè els alumnes de quart d’ESO li xutaven la pilota a l’hora del menjador. I que en el fons només són criatures borratxes de llibertat, eufòriques per ser el centre d’atenció d’un país sencer, però criatures al cap i a la fi. Nens i nenes que fumen porros i beuen Xibeques, i que en un mateix sac hi posen el veganisme, el matriarcat, les protestes contra el kubotan i el Ioga Kundalini.


Anem a fer un cafè al bar de la Facultat i el trobem buit: deuen haver anul•lat les classes. A la taula del costat hi ha una noia d’uns vint anys, bonica i ben vestida. No aparta els ulls de la muntanya de papers que cobreixen la taula. No fa cas a ningú, només dels seus fulls, i penso que una vegada més la comèdia que és aquesta existència ens ofereix un últim acte terriblement lúcid i didàctic: enmig de haxix, alcohol i matalassos, una noia estudiant. Es fa rar, veure-la allí. I aleshores m'assalta un pensament estrany: com és que la única persona que fa el que se suposa que s'ha de fer, sembla un bitxo raro?