Es diu que ara és un bon moment per fer reformes a casa. Sembla ser que avui dia tothom treballa millor perquè estem espantats i escarmentats per la crisis. És mentida. La meva dona i jo hem comprat uns quants mobles per preparar el naixement d'en Lluc. Encara t'has d'esperar més d'un mes perquè et duguin un simple armari de mida estàndard a casa, i quan es dignen a venir, ho fan a l'hora que els hi dóna la gana:
- Ha d'estar a casa entre les nou i la una del migdia - diuen, com si no tinguéssim res millor a fer.
Si finalment aconsegueixes pactar una hora, ells arriben quan els hi dóna la gana i et truquen, estranyats de que no siguis a casa. Potser no es fan les barbaritats que s'havien fet anys enrere (esquadrons de gent sense cap mena de qualificació ni experiència treballant a les obres) però el nivell segueix essent desoladorament baix. No és la crisis, ni la bonança: és el país. Espanya és un país de pandereta i Catalunya, d'espardenya de vetes. Estem acostumats a no exigir res, i la gent fot el que li dóna la gana. No és normal pagar dos-cents mil euros per un pis i que estigui ple de defectes de construcció. No és normal trucar al lampista i que et digui que t'has de passar el dia tancat a casa, esperant-lo. No és normal que a casa teva se't quedi a les mans la porta d'un armari que només té tres anys, i que la constructora es faci el ronso a l'hora de pagar, dient que tu l'has trencat fent-ne un mal ús, i que a sobre et faci sentir culpable.
Javier Cercas, a Soldados de Salamina, diu que al final la civilització sempre la salva un esquadró de soldats. Té tota la raó del món: els quatre gats que treballen bé són els que fan que el món segueixi rodant. Si fos per la resta...
