Jo i la majoria dels de la meva generació n'estem fins als pebrots, de la Guerra Civil i de la Postguerra (tret dels votants d'Iniciativa, és clar). I penso que hi té molt a veure la sèrie Bola de Drac. En efecte, tots els qui ens hem criat amb aquest manga tenim uns conceptes del Bé i del Mal molt més flexibles del que molts polítics, de dretes i d'esquerres, desitjarien. Hem deixat el maniqueísme molt enrere.
Vam aprendre, per exemple, que no tots els dolents són tan dolents: en Satanàs Cor Petit, al final, era un tros de pa beneït, i fins i tot el terrible Vegeta va acabar lluitant al costat del seu enemic de tota la vida per defensar la Terra, la seva família i tota la pesca. Però també vam aprendre que no tots els bons són tan bons: tret d'en Son Goku, ningú podia pujar al núvol Kington (em sembla que també la Xixi, no n'estic molt segur, el cert és que en Krilin i el Follet Tortuga no). En Yamcha era un putero i un malgastador, en Tenshin estava obsessionat en ser el més fort, en Xaos era un pobre diable, i fins i tot en Goku queia al costat fosc: recordeu com va deixar marxar en Vegeta la primera vegada que van arribar els guerrers de l'espai només per poder-hi lluitar un altre dia, perquè aleshores era el seu únic rival. Un acte d'egoisme pur i dur. Potser els únics exemples de "bé pur" serien els fills d'en Son Goku, curiosament quan la sèrie va anar degenerant.
TV3 i mitjans afins insisteixen en adoctrinar-nos com si fóssim infants: a la guerra hi havia bons i dolents. Uns van fer moltes bestieses i els altres no en van fer cap (o molt poques i molt justificables) perquè eren lluitadors per la llibertat. En realitat, no m'importa qui era més cabró. Ho dic públicament: n'estic fart de la guerra, d'assassins de monges i de franquistes perseguidors de la meva llengua, de feixistes i de comunistes, de burgesos de missa i xocolata calenta i de proletaris rancuniosos que es carregaven obres d'art centenàries. I com em passa a mi, em consta, li passa a molta més gent de la meva edat. Segur que els directors de Trenta Minuts, del Periodico, del dominical del País, dels reportatges de Cuatro i tota la pesca estaran molt decepcionat amb nosaltres. Però nosaltres seguim les ensenyances d'en Son Goku i dels seus amics: al final tot es redueix a un espetec d'hòsties, més o menys llarg, alguns moren, d'altres viuen. Després d'això alguns es fan més forts i tornen a haver-hi hòsties, a vegades amb resultats diferents, a vegades quedant-se la cosa igual. No hi ha volta de full. I si una sèrie pensada per nens i adolescents ja fuig de la distinció blanc-negre... perquè les esferes intel·lectuals catalanes i espanyoles s'esforcen per tornar-hi?
