A ningú se li escapa que canviar-se de casa és molt més que dur les coses d'una banda a l'altra: és acabar una vida i començar-ne una de nova. No és per fer-hi broma. Abandones un munt d'anys de moments bons i de moments terribles, d'eufòria i de tristesa, de borratxeres i ressaques, d'àpats amb amics i amigues. Hores de sofà amb llibres, sèries i pel·lícules. I també de sexe, és clar.
Hem passat un parell de nits al pis nou de Cassà. És un lloc comfortable, ampli i molt ben il·luminat. Té un estudi enorme i no hi fa tanta calor com a Girona. Però la característica més destacada és el Silenci. Un Silenci tan brutal que no et deixa dormir. Al Carrer del Carme és normal sentir els gitanos com passen amb els seus cotxes tunnejats, els crits d'algun borratxo o d'una mare amenaçant al seu fill Kevin amb donar-li plantofades si no es porta bé. Tot això sense oblidar els adolescents quinquis amb la motoreta trucada, els veïns sorollosos i els Maulets, que amb les seves reivindicacions socials i nacionalistes sempre fan molta fressa, sobretot de nit (de dia, es veu, no reivindiquen tant). D'alguna manera aquest rebombori ha arribat a ser part del paisatge, i no pots entendre una cosa sense l'altra. Vindria a ser com una festa sense cerveses. A Cassà passa el mateix, i el Silenci és una presència que habita a cada rajola, a cada xemeneia, a cada llamborda. Cassà, sense Silenci, no seria, i arribes a pensar que són dos amants entortilligats que no poden viure un sense l'altre. Costarà acostumar-s'hi.
Pel que fa a la resta, bé. Al final he aconseguit fer totes les gestions (aigua, llum, gas, calentador del gas, telèfon, Internet, cortines, lampista a arreglar cagades que ell mateix ha provocat etc.) Hi ha haguts moments d'angoixa, no me'n puc amagar. Però els acabes superant, que d'això es tracta. És com quan fas un combat de Kickboxing: has de ser molt ingenu per pensar que pots guanyar sense endur-te ni una sola hòstia.
