divendres, 9 de juny de 2017

CAGADES DE WHATSAPP

Fa quatre o cinc anys em trobava en un comiat de solter, molt mamat, i vaig enviar un missatge a una fisioterapeuta pensant-me que era la meva dona. Era el clàssic whatsapp de casat recent que a mitja borratxera troba a faltar la parella i li engalta un t'estimo. You only tell I love you when you're drunk, cantaven els Pet Shop Boys. El problema era que la fisio en qüestió m'havia remenant l'esquena i m'havia recol·locat els pectorals i, és clar, aquell missatge donava lloc a tota classe d'equívocs. Va resoldre-ho amb elegància: em sembla que et confons, Jordi. Enmig de la borratxera vaig tenir la lucidesa de donar-me compte de la cagada i de demanar perdó. L'endemà, serè, vaig tornar-hi. A ella li va fer gràcia, i tot va quedar en el Dia-que-en-Dausà-es-va-declarar-a-la-fisio. I tal dia farà quatre o cinc anys.

A banda d'aquesta, col·lecciono poques cagades de whatsapp. Fa encara més anys, en una època més civilitzada i sensata en la qual fèiem servir SMSs, a hores petites en vaig enviar algun, mig per descuit mig no, a una amiga meva rossa i amb uns ulls tan blaus que feia vertigen mirar-los. I un altre dia, i aquest és més recent, se'm va escapar un missatge sobre un comiat de solter sorpresa al grup on hi havia el nuvi, que va tenir la bondat de fer veure que no se n'havia donat compte.

Divendres sí que la vaig cagar. Feia cua en una botiga i vaig rebre un d'aquests vídeos virals que la gent s'envia. Com que estava avorrit de tant esperar el vaig reenviar a un parell de persones de confiança i a un grup de whatsapp escollit gairebé a l'atzar. Abans de continuar vull aclarir que per norma general no reenvio mai res, i si ho faig és a persones molt concretes, o bé al grup dels meus amics de sempre, que ens ho perdonem tot per més que un dia se'ns en vagi la pilota. Al cap i a la fi, els amics són per això. Vaig enviar, deia, un vídeos un grup de gent a qui li tinc molta estima i amb qui hem passat estones divertides. Una persona es va sentir insultada pel vídeo i va abandonar el grup. Vaig fer el que crec que cal fer en casos així: demanar perdó en públic -tot i que la persona en qüestió ja no podia llegir-ho- i en privat. No creia -i segueixo sense creure- que aquell vídeo fos ofensiu, però entenc que els llindars són tan diversos com les persones, i hi ha dies que ens llevem sense ganes d'aguantar les imbecil·litats dels altres. En això l'entenc. No vam saber tancar bé aquell episodi, i a dia d'avui el tema encara cueja, per desgràcia meva, ja que no suporto enemistat-me amb la gent, i encara menys amb les persones properes.

Fa poc un grup de dones a la cinquantena va incloure per error un amic meu al seu grup de whatsapp. Durant uns dies vam riure en veure algunes captures de pantalla que ell ens enviava. El meu amic va ser delicat i no va voler enviar-nos-en cap de compromesa. Si hagués sigut tan cabron de fer-ho potser ja no seria amic meu. Aviat les dones el van descobrir i el van fotre fora del grup, sospito que perquè es va descobrir voluntàriament. Si el meu amic hagués estat una mala persona hauria pogut esbombar  situacions delicades, i fins i tot compromeses. Tots sabem dels perills de les xarxes, però encara no en tenim prou consciència, i la majoria de vegades ens comportem exactament igual que els adolescents d'Instagram. Fins que ens fotem la patacada.

Divendres vaig cagar-la i una persona es va sentir tan ofesa que ha decidit deixar de parlar-me. Entenc que algunes emprenyades són inevitables, però no pas la nostra, que no deixa de ser una broma més o menys poca-solta que davant d'una cervesa fins i tot hauria fet gràcia, com totes les bromes idiotes, que amb birra no ho són tant. Amigues i amics, lectores i lectores, ja ho sabeu però us ho recordo: Internet és un monstre, el Kraken primordial, que ens devorarà mentre nosaltres pengem fotos de l'hamburguesa prèmium que ens estem a punt de fotre o retuitegem el viral de la setmana. I si llegeixes això, hi torno: ho sento. Diuen que a la tercera va la vençuda. No?


dijous, 25 de maig de 2017

SÈRIES QUE NO ENS MEREIXEM

Hi ha sèries que no ens mereixem perquè som uns espectadors pèssims que fem allò d'on va en Manel? On hi ha la mel, un bonic refrany recollit per l'Amades que ara hem urbanitzat amb el terme mainstream, que ens fa semblar més guais i enrotllats, i sobretot trendies, un altre anglicisme de merda. Per exemple, no ens mereixem Feed the beast, perquè preferim sèries llargues i soporíferes plenes de monòlegs absurds i de zombies que en realitat no són zombies, sinó metàfores de blablabla postmodern, tot amanit amb existencialisme de xupito a les dues de la matinada. En un món més sensat que aquest, l'equip de Feed the beast rodaria set temporades i tots seríem feliços seguint les desventures dels propietaris del restaurant Thirio, com vam ser-ho veient la grandiosa i excessiva Banshee, o amb la brillantíssima, enorme, Qué fue de Jorge Sanz?, del no menys enorme i brillantíssim David Trueba, que darrerament ha publicat Tierra de Campos, que si no es considera de manera unànim la millor novel·la de l'any és perquè som una colla de bàrbars amb el gust en busca i captura.

Resultat d'imatges de feed the beast

I si mirem cap a casa, és una autèntica vergonya que El Crack no renovi i faci com a mínim una tercera i una quarta temporada, com va passar amb l'enyorada Porca Misèria. El Crack és una sèrie que qualsevol persona mínimament educada i amb pretensions de modernor hauria d'adorar i recomanar de manera desaforada. Tots aquests que engalten el verb petar a cada frase haurien de plorar de joia veient aquesta sèrie tan brutal, inspirada en les sèries que miren els autèntics moderns, que demostren tenir més bon gust que tota la gentalla que mirem Game of Thrones i The Big Bang Theory, ara que els friquis s'han posat de moda i ja no són objecte de burla cruel, sinó de complicitat i bonrotllisme, o encara pitjor, dels que en el seu moment ens vam empassar enredavelles tramposes com Lost.



Resultat d'imatges de el crack joel joan

Per desgràcia, la llista de sèries que no ens mereixem tot just comença: The Knick, una increïble història de metges a principis del segle XX -una sèrie tan intel·ligent que entenc que la miri tan poca gent- ha passat més desapercebuda que les meves novel·les, tot i que per un capritx dels productors es rodarà una tercera temporada. I què me'n diueu de la monstruositat de cancel·lar Lights Out, un drama pugilístic només superat per Kingdom, la sèrie definitiva sobre el món de la lluita que per un estrany designi dels déus ha aconseguit rodar tres temporades, mentre que els seguidors en demanem més i més, com obesos afamats en una barra lliure del MacDonald's. Més episodis, que tenim gana!

No puc acabar aquest petit homenatge a les sèries malaurades sense parlar de Jericho, dedicada a qui li agradi el rotllo postapocalíptic, No heroics, ara que estan de moda els superherois fracassats, perquè mai no hi ha hagut superherois més fracassats que ells, que passaven la mà per la cara fins i tot als nanos de Misfits, que per sort nostra va allargar-se unes quantes temporades, ara no en recordo el número exacte. No ens mereixem aquestes sèries i moltes d'altres. Els hi dic això quan acabo el darrer capítol, com estic a punt de fer d'aquí uns minuts amb Feed the beast, la que ha obert aquest post. Em fa una ràbia tremenda que tant de talent desaparegui sense més ni més, i per això us demano, estimats lectors i lectores, que escolliu un dels títols de més amunt i li doneu una oportunitat. Apadrina una sèrie, que diuen aquells. Ara ja no hi ha res a fer perquè la majoria han desaparegut o estan a punt de fer-ho,  però ignorar la bellesa és un pecat encara més gran que destruir-la.

dijous, 11 de maig de 2017

BARCELONA CIUTAT LLIBRE

Llegeixo amb horror que l'Ajuntament de Barcelona ha començat una d'aquelles campanyes que, per ben intencionades, no deixen de ser ridícules i fàcils. Aquesta vegada l'enginyós publicista treu el Cristo Gros. O millor dit, el Sauron global: en Donald Trump. Es veu que els promotors de la campanya han tingut la brillant idea d'enviar llibres a la Casa Blanca, com si aquí les biblioteques lliguessin els gossos amb llonganisses i poguéssim anar llançant els calers amb alegria. Vinga, que la casa és gran!

Per més inri, es veu que el text de la campanya és ple de faltes. En veure'l he arribat a pensar que no fos un fake, però tinc l'esgarrifosa sospita que és real. Heus-lo aquí:





Podríem fer un munt de bromes sobre la necessitat de llegir de qui fomenta la lectura, i com a mestre podria parlar de les bondats dels llibres per tal de millorar l'ortografia. Però no és el lloc ni el moment (a banda que a Internet hi ha una norma no escrita que diu que tan bon punt et rius de les faltes d'una persona tu en fas una). També podríem preguntar-nos quant ha costat una campanya com aquesta, com s'han administrat els diners i si un ajuntament tan conscienciat com el de la Colau no té uns quants lingüistes revisant els textos. Hi ha professionals excel·lents que se les foten de gana, i ara mateix ens fan falta filòlegs i bibliotecaris i no pas endollats a observatoris de noms florits i postmoderns.

Però tornem al tema que ens ocupa. En Trump. Fer brometes fàcils sobre en Trump és una poca-soltada que no farà que la gent llegeixi NI UN SOL LLIBRE MÉS. Hi ha magnífiques campanyes pel foment de la lectura -a Cassà, el meu poble, n'hem engegat una de molt ambiciosa- que aconsegueixen de manera efectiva i quantificable que la gent llegeixi més. I, endevineu què? Ho fan sense riure's de ningú, per més que aquest algú mereixi tots els insults i les burles del món, com és el cas d'en Trump.

Els organitzadors d'aquesta trista campanya són els mateixos que creuen que a França hi ha deu milions de feixistes que han votat la LePenn, i que als EUA mitja població és analfabeta i pagerola. Els mateixos que des de la seva tribuna d'autoatorgada superioritat moral i intel·lactual ho jutgen tot i a tothom, i després s'estranyen quan la gent s'emprenya i fot una bestiesa. Llibreters i editors han reaccionat a la velocitat de la llum, redactant un comunicat brillant, No en el nostre nom, que rebutja les campanyes-aparador polititzades i destinades a recollir els aplaudiments de coneguts i saludats,

En realitat és molt senzill: si voleu que la gent llegeixi, parleu de llibres. Feu-los sortir a la televisió, doteu a les biblioteques i escoles de més pressupost, i sigueu una mica justos amb els escriptors i escriptores catalans. Potencieu els bons llibres i deixeu-vos estar de Trumps, perquè quan parlem de literatura la cosa va de debò, i no hi ha lloc per interessos polítics. En el meu nom, tampoc. I amb els meus impostos, encara menys.

Post scriptum: l'Ajuntament de Barcelona ha retirat la campanya poques hores després que es fes pública. Volia esborrar l'escrit, però finalment el deixo com a mostra d'una tendència que a dia d'avui existeix i té influència a les esferes de poder. L'assumpte ha acabat bé i no malgastarem diners enviant llibres a la Casa Blanca, però el més penós de tot plegat és que algú hagi arribat a tenir aquesta idea insensata, i que en un primer moment als polítics els hi hagi semblat bé.

dimecres, 10 de maig de 2017

EXPERIMENT #1

Permeteu-me un petit experiment. Malgrat la meva deixadesa, el bloc que esteu llegint es resisteix a morir d'inanició, i de fet podríem dir que passa pel seu millor moment. Les dades que faig servir són les que ofereix la plataforma Blogger. No sé fins a quin punt són fiables del tot.

I mentre el bloc té més visitants que mai, a Facebook i a Twitter no es veu reflectit de cap manera. Sé perfectament, amable lector, que els M'agrada van cars, i que les comparticions i retuits encara més. No em malinterpreteu, entenc perfectament que la gent tingui més ganes de compartir fotos de gatets graciosos que no pas les divagacions d'un quasi-escriptor neuròtic. Essent sincers, jo mateix rarament comparteixo res que no siguin autèntiques xorrades. Quan penges el text d'una altra persona al mur te'l fas teu, i declares públicament que comparteixes l'opinió de l'autor. Vist així no és poca cosa, i és normal que la gent tingui cura a l'hora de fer-ho.

El motiu d'aquest post és descobrir quanta gent entra al bloc a través de les xarxes socials, i quanta ho fa a través d'altres mitjans. Per això mateix em limitaré a publicar-lo, però no el penjaré enlloc. Sí, estimats amics i amigues, ja sé que el Blogger ofereix aquestes dades i moltes d'altres, però aquell embolic de xifres i gràfiques desconcerta als que, com jo, vam escollir lletres no pas per gust, sinó perquè el nostre cervell era incapaç de torejar els números. Necessito evidències clares i diàfanes.

Pels nouvinguts: fa mesos vaig treure l'opció de comentar els posts. Vaig fer-ho per una qüestió d'etiqueta. Sóc una persona inconstant i només entro al bloc quan vull escriure un post nou. Així, els lectors i lectores s'escarrassaven fent comentaris que jo, per desídia o descuit, no responia. Després me n'adonava i tenia una barreja de remordiments i vergonya, com aquesta gent que es fot una teula de xocolata mentre veu una sèrie havent sopat. Donat que sóc una persona moderadament activa a les xarxes, però que no tinc la constància necessària -potser per això, i per la meva incapacitat de guanyar lluites amb un sol cop, sempre m'estavello a Twitter- vaig desactivar els comentaris.

Aprofito l'avinentesa per fer una mica d'autopromoció i us enganxo dos enllaços que en el seu moment vaig penjar a Facebook. El primer és una llista dels meus catorze llibres especials -dic especials, no pas preferits-, cortesia de la revista digital Catorze. La segona, una entrevista a Ràdio Mataró. Per descomptat, us informaré dels resultats de l'experiment.

14 lectures
Ràdio Mataró

dissabte, 6 de maig de 2017

SUSHI, EN GASTON, EL VOTANT DE CIUDADANOS I LA VERSIÓ D'UMPAH-PAH.

Divendres anava amb cotxe cap a Salt, a comprar sushi al Caprabo de l'Espai Gironès. No fa caure de cul però és prou correcte, perfecte per treure't el mono. A l'altra banda de la carretera hi havia dues noies que feien dit. Duien un cartell on hi posava "Perpignan". Vaig pensar que quan dues noies boniques -perquè eren boniques- fan autoestop, aviat les recullen. De fet, vaig desaccelerar per veure si descobria on s'amagaven els seus companys. Les normes d'abans, de quan la gent encara feia aquestes coses, deien que si dues noies feien autoestop, molt a la vora hi havia dos nois emboscats, preparats per abordar al cotxe. Però els nanos no hi eren, o bé estaven molt ben amagats. Vaig arribar al centre comercial, vaig comprar el sushi i vaig tornar. Em va sorprendre que les noies encara hi fossin. Anys enrere les haurien recollit al cap de pocs segons de parar el dit però divendres, al cap de mitja hora, encara esperaven sort. Potser sí que alguna cosa està canviant. O potser la malfiança s'ha fet tan universal i absoluta que ja no pugem ningú al cotxe.

L'endemà al matí vaig anar a Girona a comprar un parell de còmics que tenia pendents. Quan entrava a la ciutat vaig trobar una retenció: un paio patinava pel bell mig de la carretera, en direcció contrària. Era un vell conegut meu. Les onze del matí i el tio ja anava com una cuba. Duia un barret amb orelles de burro, i el meu fill petit, en veure'l, va dir:

- Mira, papa, sembla en Gaston!

Pels qui no ho sapigueu, en Gaston és el dolent de la Bella i la Bèstia, un fill de puta de la pitjor calanya. És un misteri com és que el meu fill va relacionar un simple borratxo de barri amb el malvat caçador, sobretot perquè aquest darrer mai no duu barret, però la ment dels infants és meravellosa i insondable.


Resultat d'imatges de gaston

El carrer Hortes era ple de Mossos d'Esquadra sorruts i blindats amb kevlar que obrien les tapes de clavegueres i escodrinyaven els vianants. L'encarregat de la botiga de còmics i jo vam estar una estona pregunant-nos què passava. Aprofitant l'avinentesa em va explicar que en Frank Miller havia escrit un còmic on Batman lluitava contra Al-Qaeda. Totes les editorials importants havien rebutjat el projecte. Vaig pensar que finalment tenim una cosa en comú, el senyor Miller i jo. A mi m'hagués encantat veure el guardià de Gotham City destrossar els terroristes, però resulta que això, en el millor dels casos, és políticament incorrecte.

El cert és que tot aquell desplegament era perquè a la 22 s'hi presentava un llibre d'en Jordi Basté, i el padrí era ni més ni menys que en Carles Puigdemont. Quan era al carrer em va abordar un imbècil enclenxinat (en el sentit literal del terme: duia una clenxa al cabell, com un nen antic) i em va preguntar per què hi havia tants policies.

- Es veu que hi ha el President.
- Ahá. Lo que tienen que hacer es dejarse de tantas ostias y dedicarse a los problemas de verdad.

Fins i tot el meu fill de tres anys el va mirar com si fos retardat. Dissortadament, avui el cunyadisme s'erigeix com un dels puntals de la nova política -el paio inclús portava un jersei taronja, no és broma. Em va semblar una imbecil.litat, i vaig donar l'esquena al pobre infeliç sense ni respondre'l. Vaig veure que anava a molestar a algú altre, delerós que l'escoltessin.

A la tarda vaig anar al supermercat. Al Caprabo, és clar. M'agrada perquè la gent no hi va amb samarreta de tires i perquè, per algun motiu que se m'escapa, sempre posen cançons del Tribut a Umpah-pah. El Caprabo és un lloc agradable, no tant sorollós i il·luminat com el Mercadona. No entenc aquest delit de la gent per comprar productes Hacendado, i encara menys que alguns prohoms locals tinguin la santa paciència de compartir cua amb la Soraya, en Yosua i el petit Kenay. En aquest aspecte el Mercadona ha fet més per l'igualtat de classes que qualsevol iniciativa de l'esquerra.

En fi. Durant aquests dos dies se'm van ocórrer un munt d'idees per escriure un bon post, la majoria en moments que m'era impossible anotar-les. El material sempre arriba quan no estem llestos. Totes aquelles frases genials, esmolades i ben trabades. Dins del cap tot sembla fantàstic, com les idees que tens just abans d'adormir-te i que l'endemà no recordes. I al final, aquell post ple de giragonses i enginys acaba convertint-se en un estrany poti-poti com el que has tingut la paciència de llegir.




dijous, 27 d’abril de 2017

ELS BÀRBARS A LES PORTES

Tinc un conegut que té problemes d'aprenentatge seriosos. Tan greus que quan era petit va anar a una escola segregada. Per motius que ara no vénen al cas, aquests dies hem intercanviat uns quants whatsapps. Esperava trobar-me uns missatges incomprensibles i curulls d'errades. Tot i que distaven molt d'estar ben escrits, m'ha sorprès la relativa correcció dels textos. La sintaxis en general era acceptable i en algunes paraules fins i tot hi havia dièresis i accents. Sí que és cert que avui en dia, gràcies al corrector ortogràfic del mòbil, qualsevol pot escriure amb decència, i la pregunta és precisament aquesta: si la feina ja està feta, per què collons encara hem de suportar aquells missatges que semblen escrits per un mico en plena pujada d'speed? Si algú amb limitacions pot escriure dignament, com és que algunes persones que se suposa que són normals escriuen fent unes faltes d'ortografia esgarrifoses?

Hi ha vàries explicacions. Un universitari saberut ens diria que el llenguatge canvia i s'adapta a les noves circumstàncies, als nous mitjans, a la immediatesa, als temps líquids i blablablabla. D'altres, una mica més planers, culpen al nou sistema educatiu, perquè abans fins i tot els més sabatots podien escriure una frases sense fer tres faltes a cada paraula. Segurament la cosa va per aquí.

La cultura de l'esforç està desprestigiada. Com la pàtria, el treball i la família (en el sentit més extens de la paraula, no pas el tradicional). La dreta s'ha apoderat d'aquests conceptes que, si t'ho mires amb una mica de fredor i sentit comú, són perfectament transversals. Fixeu-vos que quan algú sacseja gaire una bandera espanyola tots comencem a tenir picor, perquè el franquisme primer i el PP després es van apoderar de la idea d'Espanya. A casa nostra republicans i cupaires juren que no són nacionalistes -en realitat molts ho són- perquè l'antiga CiU tenia l'hegemonia d'aquest concepte. Avui, ningú menor de cinquanta anys s'atreveix a dir que ho és.

I com que esforçar-se ja no és trendy, tot s'hi val mentre sigui funcional (dispenseu la cacofonia). Avui fins i tot hi ha gent amb formació que afirma, fatxenda, que l'ortografia és una idiotesa, i que no cal perdre temps estudiant-la perquè el que han de fer els infants és gaudir de l'escolaritat, i en tot cas ja ho aprendran si mai ho necessiten. Les normes, fins i tot les més elementals, són vistes com una imposició gairebé feixista, com una repressió antinatural. Tampoc està ben vist memoritzar res, i se suposa que els infants han d'aprendre a gestionar la informació (que, traduït al llenguatge vulgar, ve a ser googlejar i fer un treball a base de còpia-enganxa sense que es noti que és còpia-enganxa). A moltes escoles ja no fan exàmens, ni posen deures, i cada alumne escull el moment exacte en el qual vol treballar cada contingut. L'aprenentatge ha d'anar lligat per força a la diversió, i qualsevol esforç -per exemple, escriure amb mitjana correcció- es veu com una cosa coercitiva, repressora i pràcticament malvada.

Fa poc algú en alguna banda va dir que aquest model educatiu no prepara els infants pel món real, que és despietat, absurd i d'una duresa exagerada. Sabeu quina resposta va rebre? "El que cal no és preparar els nens pel món, sinó preparar-los perquè el canviïn". Aquesta contestació, que aparentment és d'una lògica immensa, fa aigües pertot arreu. L'esvoranc principal és el següent: si els nostres fills, pel motiu que sigui, no aconsegueixen transformar el món, es trobaran enmig d'una tempesta inclement sense estar preparats. De fet ja està passant, són els famosos millenials: una generació molt ben preparada acadèmicament però amb una tolerància baixíssima envers la frustració i el fracàs, i en molts casos amb un ego descomunal.



Resultat d'imatges de Barbarians Rome

El meu amic sap que el contingut és important, però que també ho és el continent, i procura escriure tan bé com pot. És old school, com jo. De la vella guàrdia. Dels que desenfundem l'espasa i plantem bé els peus al terra. Perdrem perquè la raó sempre perd davant de la insània. Perdrem perquè som pocs i perquè l'opinió pública va en contra nostra. Perdrem perquè som vistos com anacronismes, com freaks en el seu significat original. Els bàrbars són a les portes, i en comptes d'enfrontar-nos-hi sortim a rebre'ls amb pancartes, a lo Bienvenido Mr. Marshall. En definitiva, hem perdut abans de començar a lluitar. 

dissabte, 22 d’abril de 2017

SANT JORDI DE RODRÍGUEZ

Només hi ha una cosa millor que escriure: no escriure. D'aquesta màxima en prens autèntica consciència pels volts de Sant Jordi. Enguany no tinc cap novetat i no fotré res, ben res. Diumenjaré, i potser faré un volt per les parades, que no sigui dit, i suposo que compraré algun llibre que hauria comprat igualment però mira, tindré el descompte. Només algú que s'ha hagut de sotmetre -contra la seva voluntat, s'entén- a tot el circ que envolta el dia del meu sant entén fins a quin punt em sento alleujat avui.

Ara que ho veig des de la distància i amb desapassionament, el cert és que tots plegats fotem un paperot que Deu n'hi do. Els mediàtics promocionant llibres que no valen per res, i que si es venen una mica és perquè el seu suposat autor surt per la ràdio o per la tele. Aquests llibres són fàcilment identificables perquè apareixen pels volts de Sant Jordi, i durant la resta de l'any no es venen ni molt ni poc perquè en realitat no interessen a ningú, però per Sant Jordi tothom té ganes de regalar un llibre  -som gent de tradicions-  i pensem que el pamflet escrit pel famós de torn ens farà quedar bé, com qui convida a sopar en una rostisseria però després paga per fer-se l'estupendo.  Els locutors i col·laboradors de RAC1, per exemple, treuen tants llibres que podrien muntar la seva pròpia editorial, i s'estalviarien els maldecaps d'haver de buscar-la. 

Els altres autors també fem un paper ben galdós. Sense els mitjans que ens facin mamades gratuïtes i vergonyants, ens hem de promocionar nosaltres mateixos. Tot s'hi val, i peu a baix, com diuen al meu poble. Pengem llistes on ens recomanen entre els cent vint-i-cinc autors marginals - generalment l'autor de la llista és amic nostre- i ens fem fotos a la parada de torn, repetint una vegada i una altra lloc i hora, a veure si signem un puto llibre, hòstia. Tuitegem velles ressenyes i, si en tenim, tràiler books. Tot plegat té un aire una mica trist, de desesperació continguda. Com quan érem joves i a l'hora de tancar la discoteca tiràvem els darrers cartutxos. En defensa nostra he de dir que com a mínim hem escrit el nostre propi llibre, i hem procurat fer una cosa amb cara i ulls, i no pas una parida sense cap altra ambició que no sigui vendre's a si mateixa per Sant Jordi, una mica a l'estil del gen egoïsta teoritzar per Richard Dawkins.

Aquests dies un tercer grup entra en discòrdia: les mai prou blasmades autoedicions. Si bé és cert que entre tants cards de tant en tant hi trobes un lliri magnífic, generalment es tracta de textos irrellevants, o bé de còpies maldestres de novel·les exitoses. Algunes autoedicions estan esplèndidament maquetades, i a vegades costa diferenciar-les d'un llibre d'editorial. Hi ha un truc que mai falla: l'autor d'aquestes obres és el qui més repeteix a paraula "escriptor" quan parla de si mateix, un terme que a molts de nosaltres ens fa picor, i fins i tot una mica de vergonya, potser perquè ens hem fet un fart de llegir escriptors de debò i sabem el molt que ens falta per assemblar-nos-hi.

Sant Jordi no és un noble combat de David contra Goliat, sinó una mena de baralla de carrer entre dues aficions futbolístiques, l'una d'un equip potent i l'altra d'un equip de comarques. Les hòsties baixen, patim patam, i l'autocomplaença desborda per tot arreu: els uns per omplir-se les butxaques gràcies a les corrues d'incauts que serpentegen per les rambles, i els altres pel plaer pervers i morbós del qui se sap bo, o fins i tot molt bo, però incomprès. El famós síndrome de l'escriptor maleït. 

Deixem-ho aquí, però abans us demanaré un favor. Si bé aquest any estic de Rodríguez, els meus companys d'armes seguiran al peu del canó, suant la cansalada a les parades. Compreu un llibre d'un autor que veieu allà signant. A en Xavier Bosch i als seus amics de la ràdio no els hi ve de dos o tres euros i, no ens enganyem, el darrer llibre sobre càtars i templers només serà un altre llibre sobre càtars i templers. No descobrirem on és l'Arca, a aquestes alçades.

I, sobretot, intenteu passar-ho bé, que diuen que d'això es tracta.

Me n'oblidava: si sou dels que escriviu, sisplau, no feu servir el tòpic horrorós de la festa del llibre i de la rosa. Gràcies.