dimarts, 14 de febrer de 2017

AQUEST NO ÉS UN ALTRE POST SOBRE MESTRES

Quan era petit a l’escola em portava bé, però a vegades, vulguis o no, algú em feia riure, o xerrava més del compte, o el que fos, i el professor em fotia fora de classe. El meu pare era mestre al mateix col·legi on jo anava, i havia d’anar amb molt de compte perquè no em veiés castigat en un passadís. El cert és que les vegades que m’hi va descobrir no em va dir res, absolutament res, perquè ell sabia que jo sabia m’havia vist, i allò ja era càstig suficient, i aleshores em portava encara millor durant una temporada llarga.  Altres companys meus de classe no tenien tanta sort i a casa seva els hi queien ruixats, càstigs inclements i, més d’un anava a dormir calent. 

Els que vam néixer durant els anys setanta, i potser també els durant els vuitanta, som una generació afortunada. La majoria dels nostres pares i mares no ens fotien clatellots regularment perquè entenien que es pot educar sense violència, però els càstigs eren ferms, i generalment no admetien discussió. A les escoles els mestres imposaven una disciplina sobrera perquè eren respectats per pares i alumnes, i allà on hi ha respecte la disciplina és innecessària, però en aquella època segurament ningú no va pensar-hi gaire. Les coses eren com eren, i ningú no veia necessitat de canviar-les. Algunes eren una merda però d'altres funcionaven, i en general ningú no es fotia a casa de ningú. Deia que érem afortunats perquè vam aprendre el valor de l'esforç i, sobretot, que tot costa un preu, i que cada acte té una conseqüència més o menys proporcional. 

En aquella època anàvem a l’escola a aprendre. L’educació corria per compte dels pares, i al col·legi hi adquiríem coneixements, en socialitzàvem i copsàvem les primeres nocions sobre el funcionament del món. Nosaltres mai vam creure que fos una pel·lícula de Walt Disney, i encara que algun professor progressista de Secundària volgués convèncer-nos que el món era als nostres peus, en general tots érem prou realistes,  i l’hòstia que ens vàrem fotre –perquè, desenganyem-nos, tothom es fot una hòstia tard o d’hora- no va ser gaire forta. Pocs anys més tard la funció de l'escola va canviar i va convertir-se en una de les màximes responsables de l'educació dels infants, molt cops per davant dels pares, per motius que ara no vénen al cas. El canvi de rols va provocar una desorientació general, i tots vam mirar d'adaptar-nos a les noves circumstàncies. En aquella època jo començava a fer de mestre, i el cert és que dintre de tot encara eren bons temps: la figura del docent gaudia no de prestigi, però sí de cert respecte, i només en ocasions molt contades un pare o mare discutia obertament una decisió. La majoria de docents miren enrere i sospiren per aquests good old times. Però ja es començaven a albirar els primers núvols a l'horitzó, i els més realistes, com ara jo -la gent sempre ens confon amb els pessimistes, jo prefereixo anomenar-nos futuristes- ja vèiem que el carro aniria pel pedregar. Els que teníem amics que eren mestres a d'altres països d'Europa havíem sentit mil vegades la mateixa cantarella: el docent quedava anorreat, tant que a llocs com ara Anglaterra han començat a fer estranyes campanyes per captar-ne de nous.

Per descomptat, els nostres pitjors pronòstics s'estan acomplint, i a casa nostra comença a passar el mateix que allà dalt. Sense anar més lluny, la nova paraula de moda és acompanyar. Els mestres ja no són ensenyants ni educadors, sinó acompanyants en el procés de creixement i descoberta del nen. Això implica donar nivells de llibertat als alumnes fins ara inaudits -els famosos nens sense límits-, amb la vaga esperança que el propi nen o nena aprengui per si sol, i s'eduqui de manera més o menys espontània. Molts mestres ja no preparen pel món, sinó que el que han de fer és doblegar-lo per fer-lo, així, més còmode i amable per la mainada. Queden poques escoles que posin deures, els càstigs en general estan mal vistos, com els renys, els exàmens es consideren inútils i fins i tot el tempo s'ha d'adaptar als alumnes, de manera que se'ls hi està mostrant un món que no és així en absolut. Creieu-me, les patacades que vindran seran antològiques.

I això no és pas el pitjor: existeix un grup per ara reduït de pares i mares pels qui el mestre és un contrincant, una nosa que apareix durant l'espera del docent ideal que, com un príncep blau, mai no arriba, ni arribarà, com tampoc no hi ha metges perfectes, ni científics infalibles. Com us podeu imaginar, aquest grup porta tota classe de  maldecaps al professorat, que se sent perplex i impotent davant de les seves queixes, demandes i les seves cartes als Reis, com en el cas (de moment, extrem) de Pinell de Brai, del qual ja vaig parlar fa uns mesos.

Al títol deia que aquest no és un altre post sobre mestres. En realitat és una súplica desesperada i sincera. Si la cosa no canvia -i no crec que ho faci- d'aquí uns anys als diaris veurem anuncis demanant nous mestres, com quan l'Oncle Sam buscava soldats. Us hi jugueu una tarda de birres que torno a tenir raó?

Resultat d'imatges de I want you uncle sam

divendres, 27 de gener de 2017

TRES NOTES BREVÍSSIMES A PROPÒSIT DEL POST DE L'ALTRE DIA

1- Quan la gent no entén el contingut d'un escrit és molt possible que la culpa sigui de l'autor. Per això, vaig fer llegir el post a tres persones de molta confiança. Totes tres -opinions a banda, perquè algunes em van posar a parir- van entendre el text perfectament. Ergo, el significat era cristal·lí. Una altra cosa és que agradés més o menys. En cap moment vaig parlar de retirar el vot a ningú, al contrari: jo deixaria votar col·lectius que a dia d'avui no poden fer-ho. Desafio a les persones que ho asseguraven a que ho demostrin.

2- Que hi hagi tanta gent amb problemes de comprensió escrita és un tema que m'angoixa, sobretot si el lector passa per ser una persona més o menys competent amb les lletres. Que molts d'aquests lectors fossin universitaris refuta del tot les meves idees -que només eren incipients- sobre el valor del vot. Al capdavall, potser m'equivocava. Ara bé, si som incapaços d'entendre una idea tan simple i bàsica com la que vaig plantejar, com podrem comprendre els intríngulis de la socialdemocràcia, o del liberalisme, o de la democràcia cristiana, o dels partits identitaris? El dilema segueix sense resoldre's.

3- Jo potser anava errat, però aquest escandalitzar-se de tieta-Conxita -tot el dia amb el vano amunt i avall- és molt poc postmodern. A la Universitat em van ensenyar que vivim uns temps caracteritzats per la incertesa, on els dogmes han perdut tota credibilitat i tot és qüestionable i deconstruïble. Aparentment no és així, i la Democràcia és com fa uns anys la virginitat de Maria: absolutament indiscutible. És en ella mateixa, i la seva naturalesa no es pot alterar. Si algun dels meus antics profes de Filosofia llegeix això, que l'anècdota li serveixi per fer una nota a peu de pàgina: fins i tot les teories postmodernes són refutables per la seva pròpia naturalesa refutadora.

dimarts, 24 de gener de 2017

LA PERVERSIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

Tenia un amic que sempre deia que la perversió de la democràcia és que val el mateix un vot provinent d'una persona culta que un vot-emprenyat emès per un infeliç que gairebé no sap ni quin dia som, i molt menys quins partits es presenten, ni quin programa tenen. L'altre dia vaig llegir que hi ha una teoria estructurada al voltant d'aquesta idea, ara no en recordo el nom, però en general era perfectament sensata, i potser diria que era la més sensata que he llegit en molt de temps.

La correcció política ens obliga a dir que la democràcia és un sistema fantàstic perquè tothom, absolutament tothom, pot expressar-se lliurement. Els que la critiquen -ho vam veure els dies posteriors a la mort del dictador Castro-   sovint canten les bondats de totalitarismes com el comunisme o, encara pitjor, el franquisme. I això, permeteu-me la grolleria, és canviar pets per merda.

El sistema actual no va prou bé. Aquests darrers mesos hem vist alguns exemples de què passa quan la gentalla exerceix la seva tirania: el triomf d'en Trump, el Brexit i el Referèndum de pau a Colòmbia. Estic temptat d'incloure a la llista la darrera victòria del PP a Espanya, un partit que tothom sap que és ple de casos de corrupció, alguns d'extremadament greus i escandalosos. No sóc analista polític, i de fet em sorprenc a mi mateix per l'alegria amb la qual opino de coses que no en tinc ni punyetera idea, però sospito que no és el mateix, de manera que ens quedarem amb els tres primers casos.

En aquest post intentava explicar que, en part, entenc que un bon nombre de nordamericans puguin haver votat en Donald Trump. Majoritàriament ha estat un vot de fúria, amb un menyspreu total cap a l'establishment. Un, per dir-ho en paraules del gran Michael Caine, que-cremi-tot:



El Brexit tres quarts del mateix, i ara es veu que molts anglesos es penedeixen del seu vot, una mica com el que ha passat amb alguns votants de la CUP, que es pensaven que els cupaires eren una mena de germans petits i tabalots d'ERC en comptes de ser membres d'un partit amb una ideologia pefectament definida, i molt allunyada de la socialdemocràcia d'ERC. Jo, que coneixia bé les CUP, em vaig fer un fart de repetir-ho, i ningú no em va fotre ni puto cas, i després tot va ser "Ai, qui ho havia de dir!!". I a mi només em quedava el consol de retreure'ls-ho:

- Collons, jo ja us ho vaig dir mil vegades!

Ara algú dirà que, de fet, els vots no valen igual, i que ja tenim la Llei d'Hondt, que a Catalunya és la bèstia negra de Ciudadanos i del PP. Jo no només sóc partidari de la Llei d'Hondt, sinó que la faria extensiva al nivell intel·lectual del votant. Tothom ha de poder votar, en això tots hi estem d'acord, però és injust que el vot d'un jove universitari que ha viatjat per tot Europa valgui el mateix que el d'en Pepito, el del bar de sota, que malgrat ser analfabet funcional i un arreplegat, ahir va parlar amb la Juani i va decidir, vés a saber per què, que votaria el PP.  No és el mateix el vot d'un nano amb tota la vida per davant que el vot d'un ancià a qui només li queda la por: el referèndum d'Escòcia ens ho va ensenyar, això.

Amb la tecnologia actual seria perfectament factible que el vot d'una persona sense cap titulació acadèmica tingués un valor, que el d'una persona amb estudis mitjos en tingués un de lleugerament superior, i que les paperetes dels votants amb estudis superiors tinguessin un valor encara una mica més gran, sense que en cap cas les diferències fossin abismals. De fet, amb dues categories segurament ja n'hi hauria prou: votants amb estudis bàsics i votants sense. Algú parlava de fer una mena d'examen de votant, com qui es treu el carnet de conduir o el permís d'armes. És bona idea, encara millor que l'anterior, però la trobo, directament, utòpica.

Per descomptat, seria un sistema altament imperfecte, perquè tots coneixem universitaris que és un miracle que s'hagin tret la carrera, i gent sense estudis que han llegit tot el que es podia llegir, i que podrien donar-nos lliçons a tots. En alguns entorns segueix molt vigent el mite de l'obrer culte, molt del gust d'anarquistes i comunistes. Si bé és innegable que en alguns llocs i en alguns moments històrics, la classe obrera ha sigut més o menys llegida, a dia d'avui n'hi ha molts que no entenen la diferència entre república i monarquia (no és broma, no fa gaire un paio en un bar m'ho va preguntar). El mite de la classe mitjana conservadora és igualment fals, com el que diu que els joves són d'esquerrres i els vells de dretes. Hauríem de fer-ho tot nou, i a veure què surt.

Aquest seria, deia, un sistema imperfecte, però segur que milloraria el que tenim ara, que no s'aguanta per gairebé enlloc, i l'única virtut que té és la voluntat de fer partícep a tot el poble. 


dijous, 12 de gener de 2017

CALLA IMBÈCIL!

La Xarxa ens dóna moltes alegries, però avui no parlarem de coses boniques. Avui parlarem de misèries. Ja us aviso que no aportaré gaire res de nou: hi ha manta articles i posts sobre les ombres d'Internet, i escrivint això estic, en certa manera, tirant-me pedres al teulat, però què cony. Avui m'he llevat destroyer, hòstia,

Tots sabem que Internet és una màquina de processar imbècils. Fa anys que se sap que és la zona de comfort de tot quant ximplet sortit de les clavegueres de la societat. Dements de tota classe i condició han fet de la Xarxa una aliada fidel a l'hora d'airejar les seves idees insensates i les seves fílies i fòbies estrafolàries. Paios que abans només molestaven als altres parroquians del casino o del bar de sota ara escampen els seus deliris als quatre vents, i col·leccionen, inexplicablement, centenars, i fins i tot milers, de followers. Twitter ha resulat ser una plataforma fantàstica per ells, i al costat de gent amb cert recorregut i un discurs ben travat, hi ha pepotes i tarats que se senten amb el dret de dir el que pensen, com si les seves meditacions tinguessin una importància cabdal per la Humanitat. 

Als de la meva generació van educar-nos fent-nos creure que érem especials, i que teníem el dret i el deure d'expressar-nos. Quina decepció, quan ens hem adonat que en realitat no tenim absolutament res a dir, i que al cap i a la fi només fem el que s'espera de nosaltres. Ens agrada pensar que som diferents com flocs de neu, però tots ens afanyem a agafar el mòbil per fotografiar el plat de sushi que ens ha dut el cambrer, a fer-nos selfies on fem veure que som feliços  i, si anem a Pisa, ens tirem la foto poca-solta fent com si aguantéssim la torre torta. Aquests dies hem vist adults asseure's a la falda dels Reis d'Orient i dels patges i demanar-los un Iphone 7, dient que s'havien portat bé i rient com si haguessin tingut una ocurrència extraordinària. Les bromes sobre torrons encara són més embafadores que els propis dolços, i els articles que surten aquesta setmana sobre els excessos de Nadal són de vergonya aliena, de tan tòpics i avorrits. No hi ha ni una engruna d'originalitat enlloc.

Però els imbècils, sempre disposats a intentar sorprendre'ns, segueixen creient-se el melic del món, i ens atabalen cada dia amb les seves opinions, quasi sempre pispades a algun columnista o opinaire professional. Deixeu-me il·lustrar-ho amb un exemple perquè vegeu de què parlo:

Com sempre que s'acosta el període de matriculació, sorgeixen notícies falses, o bé tendencioses, sobre l'escola concertada. Desgraciadament és normal i fa temps que dura, però aquest és un altre assumpte. La primera d'enguany -van aviat- és que la Salle obliga als professors a fer les classes en anglès o en castellà, i no pas en català. Per descomptat, la notícia era inexacta: es referia, només, a una Facultat concreta (crec que era Arquitectura), plena a vessar d'alumnes d'arreu del món. S'ha de ser molt pagerol i molt animalot per pretendre que alumnes d'Itàlia o d'Alemanya aprenguin català pels pocs mesos que dura un Erasmus. I això sense tenir en compte que a les Universitats públiques aquest tipus de polítiques lingüístiques s'apliquen fa moltíssims anys, i tothom ha callat sempre fins ara, que ho ha fet una concertada. Si mai som independents l'anglès haurà de ser present a tot arreu, només faltaria. Si hem de fer una altra Espanya en petit, malament anem. Però bé, tornem al que dèiem: alguns independentistes de calçot i espardenya van afanyar-se a penjar la notícia al FB, i la terragada, en flairar la merda, es va posar la barretina  i va saltar al femer, escrivint comentaris de la talla de "Fatxes", "Fills de puta" i "La Salle és l'Opus, què us pensàveu?". Dir que la Salle és de l'Opus és una bestiesa conceptual tan grossa com dir que el Barça és el Madrid. S'ha de ser subnormal. Dir fatxes a la Salle Catalunya, que durant la dictadura mai van cantar el Cara al Sol ni va fer la gara-gara al puto dictador (cosa que, per cert, sí que feien moltes escoles públiques, dirigides per esbirros franquistes) és ser encara més curt de gambals, o bé, directament, una mala persona.

"És que jo sempre dic el que penso" repeteix amb altivesa de gintònic i cigarreta alguna gent, com si el seu pensament fos el resultat de lectures denses digerides lentament, en comptes de ser una opinió manllevada de la ràdio o, encara pitjor, d'algun influencer de pa sucat amb oli del Facebook o del Twitter. "Ningú t'ho ha demanat", els hi hem de respondre nosaltres cada vegada. I no ens hem de cansar de dir: "Calla, imbècil. Calla."

dimecres, 4 de gener de 2017

30 DE DESEMBRE: COMIATS DE SOLTER I RETROBAMENTS INSOSPITATS

El trenta de desembre els meus amics i jo vam celebrar un dels pocs comiats de solter que ens faltaven celebrar. Segurament el dia trenta de desembre, el dia abans de la revetlla d'Any Nou, és el més fluix de l'any. En efecte, els restaurants de Girona eren pràcticament buits, i si al final vam trobar un parell de locals oberts i amb certa afluència va ser gràcies a la nostra veterania. La major part de la gent trobaria idiota sortir de festa un dia com aquest, però els meus amics i jo som així, i de fet ens agrada ser-ho, i potser per això me'ls estimo tant. Anar on va tothom els dies que toca, pagar quantitats bàrbares per un sopar i per una copa, fer cues quilomètriques només per poder dir que tu hi eres, això sí que és idiota. Però en fi, suposo que cadascú es diverteix com vol, o com pot.

El dia trenta de desembre, us deia, voltàvem de nit per aquests móns oblidats de Déu, i a hores molt petites i fosques, al lavabo d'un bar on només hi érem nosaltres i unes quantes ànimes perdudes més, vaig trobar-m'hi un rostre conegut. Girona és ridículament petita i és perfectament normal trobar-te algú a cada bar, però a aquella persona concreta no esperava trobar-la, ni allà ni enlloc. Era el meu amic, el patge del Rei Ros. El patge i jo ens veiem un cop l'any, sempre en aquestes dates. La resta dels mesos els passa vés a saber on, fent qui sap què. Veient com n'és, de pàjaru, val més no especular: la Fe és trencadissa i la majoria de vegades el millor és fer l'orni.

- Hòstia, què hi fots aquí?
- Mira, el mateix que tu -va dir el patge, mirant-se el mirall. Pels ulls que feia, ja hauria de ser al llit fa estona.
- També celebres un comiat de solter? Us podeu casar, els patges?
- Faig el mateix que vosaltres: busco una excusa per emborratxar-me i sortir a fer volts amb els amics - va assenyalar un grup d'àrabs que bevien xupitos de Jagermeister en un racó de barra. Els havia vist de reüll una estona abans, i m'havia estranyat que els haguessin deixat entrar en un bar girofí com aquell. Amb ells, hi havia tres negres -aquests, si no semblen africans, ho tenen més fàcil per moure's per la nit gironina- i un parell de paios que, de tant rossos com eren, semblaven votants del Partit de la Llibertat de Wilders.

- Espero que us ho passeu bé. Aquest any et toca anar a repartir a Cassà? Vols quedar per fotre'ns un carajillo al Centro?
- No, aquest any em toca fer suport logístic. El rei Gaspar, que és el meu jefe, no em deixa tenir contacte amb la gent, i em passo els dies en un magatzem ordenant paquets amb aquests tios d'aquí. Fem un xupito ara, si vols, que ja saps que sóc un home de tradicions, i tu també, encara que facis veure que no.


Resultat d'imatges de paje reyes magos

Va demanar tequil·la. A mi els xupitos en general em deixen fet una merda, però com que en el moment de beure'n ja no hi sóc del tot, no hi ha manera de negar-m'hi, i encara menys si em convida un amic, o una mena d'amic, com va ser el cas. De manera que avall que fa baixada, amb la llimona i la sal canòniques, que és una xorrada però, com tots els rituals, cal ser executat amb diligència i sense gaire preguntes. El patge ros és un tronera i un cap de pardals, però d'una manera o altra és continuador d'un sistema classista que sobreviu, en part, gràcies als símbols i a l'estricte compliment que se'ls hi deu. Llepada a la sal, xupito gola avall i mossegada a la llimona. "Quaranta anys, Jordi", pensava jo, "ets a punt de fer quaranta anys i encara estàs així, i segurament així seguiràs, perquè ara ja no hi ha res a fer, ni tan sols salvar la nit".

El patge i jo vam fer el que fan els homes a la barra: rememorar històries antigues i prendre consciència del pas del temps. Aquest dolor tan dolç i sord que provoca la melàngia ens encanta, als noctàmbuls. Qualsevol càstig que ens infligim ens sembla poc, però aquest és un tema per un altre post. Al final, es veia a venir, va caure un segon xupito. Pit enfora i demà serà un altre dia. Tots coneixem la ressaca, però aquesta -astuta com una guineu- encara aconsegueix enredar-nos una vegada i una altra, i l'endemà ve a visitar-nos puntual com una mala cosa.

Vàrem acomiadar-nos a l'hora que els borratxos es barregen amb els matiners, que diu en Sabina. Dos patges amics seus gairebé no podien caminar, i van haver de ficar-los dins d'un taxi. Vaig pensar que, si l'endemà havien de treballar, algun nen s'emportaria un disgust quan rebés un regal equivocat.

- A veure si l'any vinent ens veiem en millors circumstàncies -vaig dir-li jo.
- A veure -va dir ell. - Feliç 2017, de tota manera.


dimecres, 21 de desembre de 2016

JO SEGUIRÉ DONANT

Arran de la Marató de TV3, aquests dies hem pogut llegir a les xarxes socials missatges de persones que s'enorgullien de no haver donat ni un punyeter cèntim, i que juraven no fer-ho mai, ja que la Sanitat i el benestar general són responsabilitats exclusives dels estats. Alguns d'aquests missatges estaven carregats de rancúnia i de voluntat de càstig cap a un govern amb qui no combreguen. La bola s'anava fent grossa, i a veure qui és més bad boy. No cal dir que molts dels arguments que s'han fet servir eren inframentals, i és una llàstima que les xarxes donin veu a gent tan curta i insignificant que, d'altra manera, no tindrien ningú que se'ls escoltés. Però avui no parlarem dels imbècils, sinó dels qui tenen un discurs mínimament estructurat.

Com ells, jo també espero que un dia visquem en un país amb un Govern format per ciutadans i ciutadanes de moral inqüestionable, a la manera dels antics grecs, i que gestionin de manera justa i harmònica els fons que tants esforços ens costa pagar. Però fins que no arribi aquest país de Xauxa governat per virtuosos on ningú -ni rics ni pobres- defraudi Hisenda, ni hi hagi lladres, ni estafadors, hem de seguir donant diners a iniciatives com la Marató. Fins que no arribi aquest Shangri-La de la Sanitat Pública -alguns l'identifiquen amb la llunyana Cuba-, està bé que els ciutadans col·laborem, ni que sigui donant uns quants euros, el que val un gintònic presumit a Girona o a Barcelona.

Fa dos o tres anys el Banc dels Aliments va haver de fer una recapta extraordinària perquè tenia els magatzems buits. De seguida van sortir veus molt similars a les que hem sentit aquests dies, cridant al boicot de la recapta. Ens deien: alimentar els ciutadans menys afavorits (dir "pobre" fa de dretes) no és cosa de ciutadans, sinó de l'Estat. Tots entenem, i fins i tot compartim el posicionament d'aquesta esquerra nostrada, però fins que no arribem a la utopia, què? La gran pregunta és aquesta. Què hem de fer, segons ells? Asseure'ns? Fer de filòsof barat al Facebook o a Twitter? No comprar ni un trist paquet d'arròs per qui no té ni per comprar-lo? Permetre que els magatzems del Banc dels Aliments es buidin?

Potser algun dia les coses aniran millor, i la gent també serà millor, sobretot els polítics. Que Déu hi faci més que nosaltres, perquè en tants anys d'història encara no ens n'hem sortit. Però fins que el moment no arribi, jo seguiré donant. Al Banc dels Aliments, al Banc de Sang, a PROïDe, a Intermón i als senyors i senyores que trobi pel carrer, sempre que la meva economia de mestre de Primària m'ho permeti. Certament, la Marató és un programa lacrimògen, a vegades xaró, i  difícil de mirar gaire estona. També és veritat que moltes de les empreses que hi col·laboren són plenes de malparits que només volen publicitar-se i desgravar impostos. Però en temes així  hem de basar-nos estrictament en l'imperatiu categòric de Kant: actuar com ens agradaria que tothom actués. Què passaria sí, de cop i volta, totes les oenegés, del tipus que siguin, del color que siguin, deixessin de fer la feina, esperant que els governs, de cop i volta, alehop, veiessin la llum i decidissin per fi comportar-se humanament? Fins que no hi hagi aquest miracle, jo seguiré fent el que faig ara. I us convido que també ho feu.

dimecres, 14 de desembre de 2016

LA SÍNDROME DE CASSANDRA

Que bonic que és poder dir ja t'havia avisat! Que bé que ens fa sentir, que superiors que ens veiem. Segurament és la frase que ens agrada més, perquè a) implica un avís previ per la nostra part, i b) implica que el nostre interlocutor, d'entrada, no ens hagi cregut. Això ens fa semblar més intel·ligents que ell o ella, i aquesta és una sensació que agrada a tothom. El ja t'ho havia dit és una droga, i convé no abusar-ne.

Com sempre, els grecs tenen un conte per il·lustrar-ho, El  mite de Cassandra. Cassandra era una princesa troiana a qui el déu Apol·lo li havia otorgat del do de la profecia. Després van tenir un affaire, i Cassandra, amb molt poca vista -no sé què pensava aquesta noia: als déus no se'ls menysté- un dia li va fer la cobra. Apol·lo, emprenyat, li va escopir a la boca, una pràctica que ara es habitual a les pel·lis porno, però que pels volts del segle XXII abans de Crist era una molt mala cosa. En efecte, el déu va condemnar a la profetessa a no ser creguda pels seus conciutadans. D'aquesta manera, la noia feia tota classe de prediccions encertadíssimes però ningú no se la creia i, el que és pitjor, es pensaven que era boja i la van tancara les masmorres de palau. Mentre era captiva, la Cassandra va avisar els nobles de Troia que no acceptessin aquell cavall de fusta tan gran i sospitós, i va profetitzar que, en cas de fer-ho, la ciutat cauria i seria cremada. Ningú no li va fer ni puto cas i la ciutat, com tots sabeu, se'n va anar pel pedregar. A banda de ser maltractada pels seus conciutadans de Troia, la pobra endevina va fer mala fi: durant el saqueig un dels Àiax (n'hi havia dos o tres, crec, i aquest en concret no era pas el més important, però sí el més fill de puta) la va trobar amagada dins del temple d'Atenea i la va violar. A la foto de sota ja veieu la pinta de milhomes que fotia, el subnormal aquest.


Resultat d'imatges de cassandra ayax

Els que estem maleïts amb la síndrome de Cassandra ens passem el dia avisant la gent del nostre voltant de coses que nosaltres veiem clares i nítides, i que aparentment ningú més no veu, o ho de fan de manera distorsionada o incorrecta. La gent tendeix a no fer-nos cas, i és perfectament comprensible: jo, si no fos jo, tampoc no em faria cas. El meu do no és un regal enverinat dels déus, sinó un simple efecte secundari de la meva visió apocalíptica del món. Per exemple: sabia del cert que en Donald Trump guanyaria les eleccions, i ja ho vaig escriure en aquest post. La gent confon els meus vaticinis cataclísmics amb simples mostres de pessimisme. Això en part és degut a aquest optimisme malaltís que tot ho envaeix, i que fa que la gent prengui tota classe de males decisions, confiant que l'Univers o el Karma d'alguna manera posaran les coses a lloc pel simple fet de desitjar-ho. En realitat les lleis còsmiques són molt senzilles, el que passa és que a la majoria de gent no li agraden.


Resultat d'imatges de miss miserable

A vegades l'erro, sí. Però en segons quins temes - per exemple, quan es tracta de jutjar una persona- m'equivoco molt rarament, gairebé mai. La veritat fa mal -i fa perdre les amistats, diu la dita- i per això els afectats amb la Síndrome optem per fer l'orni tot el dia, o bé per fer-nos els sorpresos quan ja feia temps que sabíem que fulano era un malparit i que zutana era una harpia. La meva incapacitat total per expressar-me parlant i la dificultat que tinc per formular idees no contribueix a l'hora de creure'm, i és molt fàcil que algú pensi que, en comptes de vaticinar el futur, estigui barbotejant com un idiota.

Com jo, hi ha un munt de gent afectada amb aquesta síndrome. Apreneu a fer-nos cas, i deixeu de pensar-vos que només som uns aixafaguitarres. A vegades la vida és rosa i algunes persones -no gaires!- potser són meravelloses, però és més fàcil ensopegar amb un imbècil que no pas amb un unicorn. Penseu-hi.