dijous, 27 d’abril de 2017

ELS BÀRBARS A LES PORTES

Tinc un conegut que té problemes d'aprenentatge seriosos. Tan greus que quan era petit va rebre una educació en una escola segregada. Per motius que ara no vénen al cas, aquests dies hem intercanviat uns quants whatsapps. Esperava trobar-me uns missatges incomprensibles i curulls d'errades. Tot i que distaven molt d'estar ben escrits, m'ha sorprès la relativa correcció dels textos. La sintaxis en general era acceptable i en algunes paraules fins i tot hi havia dièresis i accents. Sí que és cert que avui en dia, gràcies al corrector ortogràfic del mòbil, qualsevol pot escriure amb decència, i la pregunta és precisament aquesta: si la feina ja està feta, per què collons encara hem de suportar aquells missatges que semblen escrits per un mico en plena pujada d'speed? Si algú amb limitacions pot escriure dignament, com és que algunes persones que se suposa que són normals escriuen fent unes faltes d'ortografia esgarrifoses?

Hi ha vàries explicacions. Un universitari saberut ens diria que el llenguatge canvia i s'adapta a les noves circumstàncies, als nous mitjans, a la immediatesa, als temps líquids i blablablabla. D'altres, una mica més planers, culparien al nou sistema educatiu, perquè abans fins i tot els més sabatots podien escriure una frases sense fer tres faltes a cada paraula. Segurament aquests darrers tenen més raó i la cosa va per aquí.

La cultura de l'esforç està desprestigiada. Com la pàtria, el treball i la família (en el sentit més extens de la paraula, no pas el tradicional). La dreta s'ha apoderat d'aquests conceptes que, si t'ho mires amb una mica de fredor i sentit comú, són perfectament transversals. Fixeu-vos que quan algú sacseja gaire una bandera espanyola tots comencem a tenir picor, perquè el franquisme primer i el PP després es van apoderar de la idea d'Espanya. A casa nostra republicans i cupaires juren que no són nacionalistes -en realitat molts ho són- perquè l'antiga CiU tenia l'hegemonia d'aquest concepte. Avui, ningú menor de cinquanta anys s'atreveix a dir que ho és.

I com que esforçar-se ja no és trendy, tot s'hi val mentre sigui funcional (dispenseu la cacofonia). Avui fins i tot hi ha gent amb formació que afirma, fatxenda, que l'ortografia és una idiotesa, i que no cal perdre temps estudiant-la perquè el que han de fer els infants és gaudir de l'escolaritat, i en tot cas ja ho aprendran si mai ho necessiten. Les normes, fins i tot les més elementals, són vistes com una imposició gairebé feixista, com una repressió antinatural. Tampoc està ben vist memoritzar res, i se suposa que els infants han d'aprendre a gestionar la informació (que, traduït al llenguatge vulgar, ve a ser googlejar i fer un treball a base de còpia-enganxa sense que es noti que és còpia-enganxa). A moltes escoles ja no fan exàmens, ni posen deures, i cada alumne escull el moment exacte en el qual vol treballar cada contingut. L'aprenentatge ha d'anar lligat per força a la diversió, i qualsevol esforç -per exemple, escriure amb mitjana correcció- es veu com una cosa coercitiva, repressora i pràcticament malvada.

Fa poc algú en alguna banda va dir que aquest model educatiu no prepara els infants pel món real, que és despietat, absurd i d'una duresa exagerada. Sabeu quina resposta va rebre? "El que cal no és preparar els nens pel món, sinó preparar-los perquè el canviïn". Aquesta contestació, que aparentment és d'una lògica immensa, fa aigües pertot arreu. L'esvoranc principal és el següent: si els nostres fills, pel motiu que sigui, no aconsegueixen transformar el món, es trobaran enmig d'una tempesta inclement sense estar preparats. De fet ja està passant, són els famosos millenials: una generació molt ben preparada acadèmicament però amb una tolerància baixíssima envers la frustració i el fracàs, i en molts casos amb un ego descomunal.



Resultat d'imatges de Barbarians Rome

El meu amic sap que el contingut és important, però que també ho és el continent, i procura escriure tan bé com pot. És old school, com jo. De la vella guàrdia. Dels que desenfundem l'espasa i plantem bé els peus al terra. Perdrem perquè la raó sempre perd davant de la insània. Perdrem perquè som pocs i perquè l'opinió pública va en contra nostra. Perdrem perquè som vistos com anacronismes, com freaks en el seu significat original. Els bàrbars són a les portes, i en comptes d'enfrontar-nos-hi sortim a rebre'ls amb pancartes, a lo Bienvenido Mr. Marshall. En definitiva, hem perdut abans de començar a lluitar. 

dissabte, 22 d’abril de 2017

SANT JORDI DE RODRÍGUEZ

Només hi ha una cosa millor que escriure: no escriure. D'aquesta màxima en prens autèntica consciència pels volts de Sant Jordi. Enguany no tinc cap novetat i no fotré res, ben res. Diumenjaré, i potser faré un volt per les parades, que no sigui dit, i suposo que compraré algun llibre que hauria comprat igualment però mira, tindré el descompte. Només algú que s'ha hagut de sotmetre -contra la seva voluntat, s'entén- a tot el circ que envolta el dia del meu sant entén fins a quin punt em sento alleujat avui.

Ara que ho veig des de la distància i amb desapassionament, el cert és que tots plegats fotem un paperot que Deu n'hi do. Els mediàtics promocionant llibres que no valen per res, i que si es venen una mica és perquè el seu suposat autor surt per la ràdio o per la tele. Aquests llibres són fàcilment identificables perquè apareixen pels volts de Sant Jordi, i durant la resta de l'any no es venen ni molt ni poc perquè en realitat no interessen a ningú, però per Sant Jordi tothom té ganes de regalar un llibre  -som gent de tradicions-  i pensem que el pamflet escrit pel famós de torn ens farà quedar bé, com qui convida a sopar en una rostisseria però després paga per fer-se l'estupendo.  Els locutors i col·laboradors de RAC1, per exemple, treuen tants llibres que podrien muntar la seva pròpia editorial, i s'estalviarien els maldecaps d'haver de buscar-la. 

Els altres autors també fem un paper ben galdós. Sense els mitjans que ens facin mamades gratuïtes i vergonyants, ens hem de promocionar nosaltres mateixos. Tot s'hi val, i peu a baix, com diuen al meu poble. Pengem llistes on ens recomanen entre els cent vint-i-cinc autors marginals - generalment l'autor de la llista és amic nostre- i ens fem fotos a la parada de torn, repetint una vegada i una altra lloc i hora, a veure si signem un puto llibre, hòstia. Tuitegem velles ressenyes i, si en tenim, tràiler books. Tot plegat té un aire una mica trist, de desesperació continguda. Com quan érem joves i a l'hora de tancar la discoteca tiràvem els darrers cartutxos. En defensa nostra he de dir que com a mínim hem escrit el nostre propi llibre, i hem procurat fer una cosa amb cara i ulls, i no pas una parida sense cap altra ambició que no sigui vendre's a si mateixa per Sant Jordi, una mica a l'estil del gen egoïsta teoritzar per Richard Dawkins.

Aquests dies un tercer grup entra en discòrdia: les mai prou blasmades autoedicions. Si bé és cert que entre tants cards de tant en tant hi trobes un lliri magnífic, generalment es tracta de textos irrellevants, o bé de còpies maldestres de novel·les exitoses. Algunes autoedicions estan esplèndidament maquetades, i a vegades costa diferenciar-les d'un llibre d'editorial. Hi ha un truc que mai falla: l'autor d'aquestes obres és el qui més repeteix a paraula "escriptor" quan parla de si mateix, un terme que a molts de nosaltres ens fa picor, i fins i tot una mica de vergonya, potser perquè ens hem fet un fart de llegir escriptors de debò i sabem el molt que ens falta per assemblar-nos-hi.

Sant Jordi no és un noble combat de David contra Goliat, sinó una mena de baralla de carrer entre dues aficions futbolístiques, l'una d'un equip potent i l'altra d'un equip de comarques. Les hòsties baixen, patim patam, i l'autocomplaença desborda per tot arreu: els uns per omplir-se les butxaques gràcies a les corrues d'incauts que serpentegen per les rambles, i els altres pel plaer pervers i morbós del qui se sap bo, o fins i tot molt bo, però incomprès. El famós síndrome de l'escriptor maleït. 

Deixem-ho aquí, però abans us demanaré un favor. Si bé aquest any estic de Rodríguez, els meus companys d'armes seguiran al peu del canó, suant la cansalada a les parades. Compreu un llibre d'un autor que veieu allà signant. A en Xavier Bosch i als seus amics de la ràdio no els hi ve de dos o tres euros i, no ens enganyem, el darrer llibre sobre càtars i templers només serà un altre llibre sobre càtars i templers. No descobrirem on és l'Arca, a aquestes alçades.

I, sobretot, intenteu passar-ho bé, que diuen que d'això es tracta.

Me n'oblidava: si sou dels que escriviu, sisplau, no feu servir el tòpic horrorós de la festa del llibre i de la rosa. Gràcies.

divendres, 14 d’abril de 2017

PONGAMOS QUE HABLO DE MADRID

Avís: el post d'avui és dels que té banda sonora. Sisplau, mentre el llegiu escolteu això.

He passat la primera meitat de la Setmana Santa a Madrid. La meva última visita a la big city  havia sigut deu anys enrere, quan encara podíem passar la nit empitofant-nos amb desconeguts al vagó llit i l'endemà fer cua al Prado ben d'hora, sentint-nos invencibles gràcies als entrepans de calamars i a la poderosa màgia de veure sortir el sol quan no s'ha dormit.

No us avorriré amb les meves aventures d'avui ni d'ahir, i encara menys faré el ridícul provant de descriure Madrid, o  fent comparacions de galtavermell que surt de casa un cop l'any. Però sí que m'agradaria que féssiu un cop d'ull a aquesta foto. Vaig veure aquesta pancarta en un balcó de la perifèria del barri de Malasaña:



Durant aquests tres dies, per las calles más oscuras y gastadas de Madrid, ens han assaltat una munió d'escriptors -sobretot poetes- que oferien els seus textos, bé fotocopiats, bé impresos. També vaig trobar un parell o tres de llibreries on bàsicament venien textos autoeditats. La democratització de l'escriptura és una de les pitjors notícies dels darrers temps, i allà arriba a cotes preocupants. Aquest voler fer creure que tothom té un llibre per escriure, aquesta mentida del som-artistes. Tots hem guanyat i au vinga, cafè per tothom. Saber articular subordinades no et converteix en escriptor, de la mateixa minera que jo no sóc músic pel sol fet de tocar la flauta dolça, i ni tan sols sóc esportista per entrenar dos cops per setmana. Una mica de sentit comú i contenció, per l'amor de Déu.

Si algú realment té alguna cosa interessant a dir, avui en dia hi ha centenars d'editorials, i un escriptor competent tard o d'hora trobarà lloc en una o altra. Només és una qüestió de temps i d'una espurna de sort. Ben mirat, fins i tot hi ha casos d'escriptors pèssims que publiquen a editorials grans. Millor no dir noms.

Sigui com sigui, els autors valents i talentosos sempre troben  lloc, fins i tot a jungles com Madrid, com ho demostra aquesta altra foto d'un aparador del carrer Alcalá.



No he llegit el llibre d'en Portell -en diuen meravelles i el nano és insultantment jove. Tan de bo jo hagués començat a escriure a la seva edat en comptes de fer l'idiota per aquesta vall de llàgrimes. Sí que he llegit Encén el lum. De fet, una de les primeres coses que vaig llegir de la Carreras al Facebook és aquest fragment en concret, que va fer servir per felicitar el pont de la Puríssima de fa un parell d'anys:

Ara m'entra al cul amb menys dificultat que abans, però insisteixo que sigui delicat, perquè la sensació és exagerada. "T'agrada?". "M'encanta, però suau". Tensa els braços i la polla s'estova una mica. "Aquesta és la mida perfecta, no deixis que creixi més, t'ho suplico".

En aquell moment em va semblar que era provocació gratuïta, però més tard vaig tenir l'ocasió de llegir tota l'obra. Us imagineu una novel·la marrana que manté el ritme tota l'estona, i que no digui "sexe" sinó "polla", i "pits" en comptes de "síndries" o "melons"? Les Deu pometes van fer una gran feina en el seu moment, però cal anar-les superant sense caure en cursileries ni en el xaronisme de creure que dir porcades a la babalà és ser transgressor. L'obra de l'Anna està ben escrita i, sobretot, posa calent, que és el que se li demana a la literatura eròtica de qualitat.

Una de les millors coses del viatge van ser les vuit hores d'AVE. Vaig empassar-me Dies de Ratafia, la nova entremaliadura d'en Sergi Pons. La millor descripció de l'obra -si teniu una ampolla de ratafia a casa i sou capaços de llegir-la sense destapar-la em fareu treure el barret- la va fer el meu germà, potser perquè és un (bon) lector de peu, i no pas un expert en literatura: la novel·la evoca de manera molt poderosa la divertidíssima Conxorxa dels enzes. I ho fa sense voler-ho fer, i sense altres pretensions. Només amb això ja està tot dit. Bravo, Pons! (fixeu-vos que, com qui no vol la cosa, ja us he donat tres consells per Sant Jordi).

A continuació, una foto que no té absolutament res a veure amb el que he escrit abans, però que em va fer molt de riure. Vist en algun punt de Chueca:


Quan érem a punt de tornar vam trobar-nos amb un antic alumne meu. Ens vam saludar i vam xerrar breument. En aquests moments em resulta molt difícil abandonar el meu paper de mestre, i tendeixo a fer recomanacions idiotes, com si aquells ganassos de vint-i-tants encara fossin marrecs. El consell que li vaig donar? "Vés amb compte amb les birres. Hi ha molta diferència de preu entre un bar i un altre". És el  que sempre dic: quina manera de fer el ridícul, Jordi. 

dimecres, 5 d’abril de 2017

MANSPREADING, MANSPLAINING i altres conceptes postmoderns

El passat vuit de març una manifestació de dones va fer parada al Diari de Girona. Estaven enrabiades amb el periodista Albert Soler pels articles que de tant en tant perpetra contra el que podríem anomenar feminisme radical o combatiu. Es veu que la seu del diari va quedar feta un santllàtzer, de tantes pintades que hi van fer.

L'Albert Soler és molt actiu a Facebook i té tota classe de seguidors. Alguns tenen una cosmovisió esgarrifosa, i ens hem d'alegrar que de moment no siguin ningú ni tinguin cap rellevància. Recordo un paio en concret que presumia de doctorat i que em va bloquejar perquè li vaig corregir un terme de Psicologia que qualsevol estudiant de 3r de BUP -durant els good old times- dominava. La ignorància és atrevida, i a Internet aquesta màxima es compleix rigorosament.

A banda d'hiperventilats -concepte divertit i d'àmplia utilització a la catosfera i a les xarxes socials-, en Soler també té lectors a qui admiro la intel·ligència i la cultura. El dia post-manifestació la majoria combregaven amb un mateix postulat: qualsevol persona que no sigui un bàrbar o un malvat comparteix l'ideari feminista, però és molt difícil estar d'acord amb les formes. Jo, innocent de mi, pensava el mateix, i fins i tot vaig escriure-ho en alguna banda. Però fa poc vaig saber que aquest punt de vista nostre és errat, i que de fet té un nom: tone policing. És a dir, criticar el to sense parar atenció -o no parant-ne prou- al missatge. Segons les forjadores d'aquest concepte, mentre tinguin raó (o creguin que en tenen) és irrellevant la manera com transmetin aquesta veritat. Les aparences, en definitiva, són patrimoni dels misògins i dels masclistes, mentre que la veritat darrera pertany a l'ideari feminista. 

Però el tone policing només és la punta d'un iceberg descomunal de terminologia neofeminista. Alguns d'aquests conceptes són antològics. Manspreading és el meu preferit. Atenció, perquè és impressionat: el manspreader és el clàssic imbècil de sexe masculí que s'asseu pels llocs obrint les cames com si fos al sofà de casa seva, fent que els demés vagin estrets o incòmodes. Comparteixo amb les feministes el seu odi cap als manspreaders, a qui trobo uns cavernícoles maleducats i impresentables, però no em passa per alt que el seu comportament no va dirigit a apoderar-se del lloc del gènere femení, sinó que, en general, no fan disticions, i toquen collons i ovaris per igual. 

Resultat d'imatges de manspreader

No ens oblidéssim pas del mansplaining. De maner barroera i superficial, el mansplaining és la manera que tenen alguns homes de donar explicacions a les dones, fent servir un to paternalista i condescendent (no havíem quedat abans que el to no importava, perquè el que compta és el missatge? Paradoxalment, aquí sí que és important. Ja veieu quin és el nivell). Tornem al que ens ocupa: un mansplainer no deixa de ser el que avui en dia hem rebatejat feliçment com a cunyats, i que abans en dèiem enteradillos de merda. Però el concepte també és errat: el mansplainer no fa disticions i dóna la tabarra a tothom. Si la seva víctima és de sexe femení és un fet purament circumstancial, perquè el que ell vol és xerrar pels descosits i situar-se per sobre del seu interlocutor, sigui cisgènere, trans, homo, biomasculí o biofemení.

Hi ha un altre neologisme que darrerament ha fet fortuna: la postveritat. Grosso modo, és aquella situació en la qual els fets objectius i més o menys verificables perden importància davant del pes de l'emoció. De postveritat, com de manspreaders i mansplainers, n'hi ha hagut sempre, però abans no en dèiem així. Si algú deia una mentida molt grossa era un mentider, i si era un error provocat per l'emoció en dèiem un desinformat o un manipulador, segons si com ens caigués.

I ara ve la cabriola argumental: com poden les feministes combatents estar segures que tot aquest corpus teòric i conceptual no és un cas de postveritat? Com han arribat a la conclusió que els subnormals actúen com actúen perquè volen perjudicar a les dones? No les converteix això en womansplainers?  En un món on tot és relatiu, i líquid, i blablabla, què els hi fa pensar que la veritat absoluta la tenen elles?

dimarts, 28 de març de 2017

DOPAR-SE AMB IBUPROFÈ

Hi ha coses que fan molta ràbia. La llista és llarga i depriment, i si l'escrivís aquí no acabaríem mai, però n'hi ha una en concret que hauria de generar consens: la gent que va pel món dient que va xutada perquè té un constipat i s'ha pres un Frenadol o un Bisolgrip. A veure, anem a pams. Si et fots un Vàlium segurament aniràs un pèl col·locat. Si abans d'anar a dormir t'empasses un relaxant muscular tindràs un somnis dolços, o desconcertants, depèn, i si és Orfidal l'endemà potser tindràs ressaca. A mi me'n deixava fins i tot la Dormidina, que representa que és molt fluixa.

El Frenadol i el Bisolgrip no fan res. Res, dolç Jesuset.  Potser et treuen la caparrassa i et fan baixar les dècimes de febre, però no són dòping, i si te'n prens un no cal que facis cara d'anar col·locat, ni que vagis pel món dient que vas dopat, que només t'has pres una mica d'ibuprofè o de paracetamol. Passa el mateix amb la gent que afirma que una única clara li puja al cap, i després de beure-se-la comença a fer ximpleries, o amb els que juren que noten l'efecte de les vitamines l'endemà mateix de prendre-se'n per primera vegada.

Els catalans patim com ningú aquest titafluixisme que fa que ens col·loquem amb ibuprofens i paracetamols.  Algú -potser en Josep Pla- va dir que som un poble tan indecís i tan cagadubtes que hem de sucar el croissant amb el cafè amb llet per poder-nos-el menjar. En efecte, no tenim plats picants (tret, potser, de l'allioli, que tampoc pica tant si el comparem amb menges d'altres cultures), ni d'un tamany considerable, i si de cas pequem per menjar massa dolç i per beure massa dolç, també. Un dolç embafador, de postres de diumenge, de rotet discret i migdiada mesurada a la vora del foc. Ben mirat, tampoc tenim rius de debò, ni muntanyes gaire altes, ni addiccions remarcables. El català és home de na fent na fent,  i tal dia farà un any. Gotet de ratafia al casino i cap a casa que és tard i vol ploure. La radicalitat no és lo nostre, i en general estimem poc els excessos.

Faig tota aquesta volta per explicar-vos el sopar de divendres passat. Els meus amics i jo vam anar a menjar al Casal Independentista el Forn, que abans de ser a la seva ubicació actual -en una de les zones més boniques i amb més projecció de Girona- era just sota el meu antic pis del Carrer del Carme. Fa temps vaig escriure aquest article, que no va agradar gaire als xicots i xicotes del Forn, que d'altra banda van tenir-me despert  un grapat de nits de dijous per culpa dels seus càntics i udols festius. En fi, que vam sopar allà, deia, perquè un dels meus amics va tenir l'esma de telefonar-hi i de pactar un menú. Ja m'havien avisat que el nou Forn no té absolutament res a veure amb l'antic, i he dir que aquesta afirmació inclús es queda curta, perquè són dos conceptes oposats. El Forn actual explica Girona a la perfecció, les contradiccions d'una ciutat tan catalana -en el sentit de sucar el croissant abans de queixalar-lo- que a vegades mig m'espero que els seus habitants es posin a ballar sardanes pel carrer, sense més ni més.  El que havia estat un casal de botifarrada, calçot i kalimotxo, s'ha convertit en un restaurant que ofereix un plats deliciosos -magrets, bistecs russos, entrecots gegantins, selecció de formatges, pop...- a preus no precisament populars, tot i que per fer justícia cal dir que tampoc no són elevats, sinó assumibles si realment tens ganes de fer un bon àpat. Si no fos per algunes estrelles llibertàries que veies aquí i allà, i pels pírcings de les cambreres -unes professionals tremendes- tindries la sensació d'estar sopant en un d'aquells restaurants tan cuquis que hi ha pertot el Barri Vell, sobretot ara que el cuiner madrileny aquell ha posat de moda els tatuatges i les perforacions en el món de la restauració.

Resultat d'imatges de el forn girona local
El Forn quan era jove.

I és que els catalans en general, i els gironins en particular, no perdonen. En comptes de pintxos de tortilla, un remenat de bolets que els àngels del cel hi cantaven. En comptes de vi de garrafot, un Empordà collonut. Si mai tinc visites -de les de molt compromís- els hi duré, i els hi explicaré que els artífexs d'aquests plats tan fabulosos fa vuit o nou anys no em deixaven dormir de nits. I mentre escuri una escopinya, diré: ja ho veieu, estimats amics: comences dopant-te amb ibuprofè i acabes menjant un  bistec rus insuperable amb melmelada en un casal independentista. Qui m'havia de dir que, vuit o nou anys després d'aquelles nits infernals, acabaria dedicant-los un post tan amorós com aquest?

dimarts, 21 de març de 2017

L'ACCIDENT I ELS GITANOS

El dia u de març vaig fer quaranta anys. Alguns amics meus tenen o han tingut crisis al voltant d'aquesta edat. Jo sempre dic que el meu secret per  no tenir la crisi dels quarantins és, precisament, viure immers en una crisi permanent. Però tota gràfica té pics i valls, i per encetar la nova dècada he escoltat a la meva dentista, que feia anys que m'avisava que m'havia de posar bràquets. Si no, assegurava la bona doctora, quan fos vell la mandíbula se'm desencaixaria i les dents se'm trencarien per tot arreu. Segur que exagerava una mica, però li ho perdono. Només demano que la reparació dental sigui permanent, no pas com el que em passa als ulls, que tres anys després d'operar-me de miopia em tornen a fallar, i d'aquí a res hauré de tornar a dur ulleres. Al final estaré més tunnejat que les tronistes de Mujeres y Hombres y Viceversa.

Pels qui no n'heu dut mai, heu de saber que els bràquets fan llagues a la boca i que es desenganxen cada dos per tres, tot i que no haurien de fer-ho. Per evitar les ferides els has de recobrir de cera, i per dormir t'has de posar unes gomes que uneixen els dos maxil·lars i que et provoquen tota classe d'incomoditats. Els bràquets potser et deixen la boca bé, però mentre els dus veus la padrina i et cagues en el moment en que vas decidir posar-te'n. En fi: us deia que ahir tornava del dentista -m'havien saltat tots dos, els de dalt i els de baix- i per la ràdio del cotxe sentia una feminista que cantava les meravelles del vel islàmic. Una defensora de la llibertat lloant un instrument repressiu amb l'argument peregrí que és una elecció de les musulmanes és una situació estranya, gairebé una paradoxa quàntica, però alhora cada vegada és més freqüent a tertúlies i articles. El loops retòrics que feia la noia eren al·lucinants, i de debò que era capaç de vendre't una peça de vestir medieval com si fos el non plus ultra del feminisme. Es veu que a les manis del dia de la dona hi havia algunes musulmanes feministes que lluïen aquell vel, orgullosíssimes, com si posar-se'l hagués estat la decisió més encertada i sensata de la seva vida. "Les monges catòliques també en duen" va ser, oh sorpresa, l'as amagat a la màniga de l'opinaira. Amiga meva -dispensa que no recordi el teu nom-, sàpigues que no calen justificacions tan idiotes. Personalment trobo fantàstic que aquestes noies compleixin els preceptes que creuen que els hi ha dictat Déu, i jo no el prohibiria enlloc, ni el vel ni el burka integral. No crec que sigui problema nostre. En paraules del gran John Rambo:



L'opinaria s'alegrava que cada vegada és més senzill trobar fulards acords amb el gust més o menys refinat de cada creient. Segons ella, és un pas endavant en la integració. Pobra noia, també en això s'equivocava: que Nike ara faci hijabs aerodinàmics per atletes musulmanes, i que grans firmes de l'haute couture dissenyin mocadors estampats només farà que les jovenetes musulmanes es rebel·lin abans d'hora. Ja sabeu com van aquestes coses: les facilitats que li dónes a un adolescent a l'hora de fer una cosa són inversament proporcionals a les ganes que té ell (en aquest cas, ella) de fer-la. Més enllà d'elaboracions teològiques hi ha les ganes de canvi dels joves. Les Primaveres Àrabs de debò es faran aquí, i no pas a l'Orient Mitjà, amb els talibans entre bambalines. 

Mentre sentia les divagacions sobre l'Islam -resulta que tothom l'entén malament, perquè és una religió la mar d'enrotllada- vaig trobar-me en un embús. Jo era parat, a punt d'incorporar-me a la carretera principal, i un cotxe va intentar adelantar-me per la dreta. Va fer-ho derrapant i amb claxon que semblava encallat, va anar d'un pèl que no xoquem. Era un cotxe ple de gitanos. Va parar on li va semblar millor i es ocupants van sortir corrents en direcció a uns vehicles parats que en aquell moment no sabia què feien. Vaig pensar que potser hi havia hagut una baralla entre clans, o un tiroteig, o vés a saber. Un paio que també estava parat em mirava de darrera el seu volant amb un somriure de conill sota la nàpia. Déu n'hi do si en som de racistes tots plegats. De no se sap on, va aparèixer un altre gitano, que va pujar al cotxe dels seus companys i el va deixar en un voral perquè no fes tanta nosa. Ningú sabia què passava, fins que van arribar dos camions de bombers i dues ambulàncies. Aleshores vam entendre que hi havia hagut un accident, i a jutjar per la velocitat dels vehicles, un dels grossos. Cal dir que la puntualitat dels bombers i de les ambulàncies hauria deixat en ridícul qualsevol professional de qualsevol altre país, fins i tot dels nostres admiradíssims països nòrdics. I que digui el que vulgui el caragirat oportunista d'en Millo

En un altre moment hauria posat el crit al cel per aquell quasi-segon accident que van provocar els gitanos, i us hauria explicat la vegada que un borratxo va estavellar-se al Carrer del Carme de Girona. Era diumenge al matí i jo, ressacós, vaig ser l'únic veí que aparentment va sentir l'estrèpit que va fer en xocar contra un fanal del carrer. Quina colla, els meus ex-veïns. En fi, que vaig sortir a ajudar-lo, i mentre ho feia va passar un cotxe ple de gitanos, molt semblant al que ahir gairebé m'envesteix, i en comptes de deturar-se i ajudar, va anar de poc que no m'atropella. Aquell dia sí que em van fer emprenyar. 

Però ahir no. Ahir només podia recitar un mantra: "Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen. Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen. Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen". Minuts més tard, les dues ambulàncies van marxar amb certa parsimònia, cosa que em va fer suposar que no hi havia ferits greus. Al cap de molta estona vam poder reemprendre la marxa, i vaig veure un cotxe cap per avall. Déu n'hi do, quina patacada s'havien fotut. Qui eren aquells gitanos i quin paper tenien en tot plegat és una cosa que mai no sabré. Mentre recorria els pocs quilòmetres que em separaven de casa meva vaig pensar que no són els quaranta anys, ni el rodatge, ni les meves neures, i ni tansols les convencions socials o ideològiques que ens bombardegen tothora, sinó els meus dos fills. Si no fos per ells, en comptes d'explicar-vos això de l'accident us hauria marejat amb tot d'històries més o menys desconnectades. O era al revés?


dimecres, 1 de març de 2017

QUARANTA ANYS, JORDI

Quan llegiu aquest post ja tindré quaranta anys. Com més o menys tothom que canvia de dècada, aquests dies estic fent balanç. Posant en un platet les meves virtuts -que, per descomptat, em semblen poques- i a l'altre els meus defectes que, ja ho heu endevinat, sempre trobo excessius.

Un dels més  emprenyadors és el que jo anomeno la cursa per etapes. Des que tinc ús de raó que veig la meva vida com si fos una mena de gimcama. No és un plantejament conscient i meditat, sinó més aviat una mala passada que em fa el meu cervell, perquè la veritat és que és una manera de veure les coses ben castradora. Us explicaré de què va amb un exemple: vaig començar a escriure de manera més o menys sistemàtica als vint-i-molts anys. Aviat vaig tenir sort i alguns contes meus van aparèixer a diferents reculls. Ara els miro amb certa vergonya, com si fossin els fills il·legítims que un mariner embriac té a cada port. Tampoc puc dir que en aquell moment m'omplissin d'orgull, perquè aleshores jo pensava: el dia que guanyi una cosa de debò sí que molarà. Doncs va acabar passant, i el 2010 vaig guanyar un concurs de novel·la que organitzava una petita editorial que per desgràcia ara dorm el son dels justos. L'obra, Manual de Supervivència, va passar totalment desapercebuda, i vaig pensar que aquest era el recorregut natural de qualsevol producció meva. Contra tot pronòstic vaig publicar una segona novel·la, El gat de Schrödinger, que encara és als circuits comercials. No va ser un èxit de vendes, però tampoc va ser el fracàs de la primera, i va recollir algunes bones crítiques, i si bé vam fer una tirada curta, vam esgotar-la i vam estrenar una bonica segona edició. Però jo seguia pensant: el dia que tregui una novel·la que reculli bones crítiques de veritat sí que estaré satisfet.

Dos anys després sortia a la venta Nits de matapobres, que em va anar bé, molt millor del que mai m'hauria pensat quan només era un xaval de vint-i-pocs que escrivia els disbarats que fèiem a les nits. Us penseu que n'he fet prou? És clar que no. Tot i que racionalment sé que hauria d'estar content, el meu cervell ja m'està posant noves condicions, igual d'idiotes i absurdes que les anteriors. Em diu: "La propera l'has de publicar en una editorial gran, i llavors sí que serà una puta passada". Ja us feu una idea de com funciona, oi? Doncs apliqueu-ho a gairebé tots els camps de la vostra vida, en gairebé tots els moments, i entendreu com està configurat el recoi de cervell d'un neuròtic.Tinc unes bambes blaves que encara no he estrenat perquè m'espero vés a saber què. Fa cinc o sis anys que m'he de fer un tatuatge i que no trobo el moment. Quan vaig guanyar el cinturó negre, fa uns deu anys, no vaig voler comprar el cinturó físic -el títol sí que el tinc- perquè no em vaig considerar digne (vaig fer un examen patètic i gairebé vomito sobre el comitè examinador. No és broma. Crec que em van aprovar pels collons que vaig demostrar  presentant-me amb tan mala forma física). Vaig pensar que em compraria el cinturó quan me'l mereixés i, a aquestes alçades de post, suposo que ja heu deduït que ni el tinc ni segurament el tindré mai.


Resultat d'imatges de crisis cuarenta

Tinc una llista de coses per fer. És una llista llarguíssima que comença amb una neteja d'armari que fa anys que aplaço i acaba amb el tatuatge. He de fer còpies de seguretat del disc dur, vendre una pila de llibres i còmics al Wallapop, fer neteja de papers i sortir de la zona de confort en alguns temes concrets, que ara no vénen a tomb. També m'agradaria comprar un cotxe, tal i com manen els cànons confucians. En definitiva, la llista vindria a ser una barreja de carta als Reis i de bons pròposits d'any nou versió crisis-quarantina, i precisament per això encara són més irrisoris. Què pensarien els nostres besavis i besàvies si ens veiessin fer el ximple d'aquesta manera? Amb tota seguretat, es riurien del nostre complexe de Peter Pan, i ens enviarien a treballar a l'hort d'una coça al cul. Què tatuatges ni què hòsties.

P.S.: Moltes, moltíssimes gràcies per totes les felicitacions que he anat rebent i pels regals tan fantàstics que m'han fet. El meu transtorn encara es veu meu estrany quan em dono compte de la sort de tinc. Déu dóna pa a qui no té dents.