dimecres, 16 d’agost de 2017

NO SABEU EL QUE DIEU

Aquests dies a la Xarxa tothom parla de l'agressió mortal d'un nano en una discoteca de Lloret. La majoria dels opinaires es queixen que ningú entre les dotzenes de persones que van presenciar la pallissa fes res per ajudar la víctima. Els tuitaries o faceboquers més intrèpids asseguren que, en cas d'haver-hi sigut ells, s'hi haurien posat pel mig, i potser haurien evitat la malaurada mort. He llegit bestieses així, i algunes d'encara pitjors. En canvi, els usuaris més conscients dels seus propis límits es limiten  a preguntar-se on anirem a parar, i en què ens estem convertint com a societat -perquè abans, és clar, les coses no anaven així, i segur que algú hauria parat la baralla i tots haurien acabat fent birres. Opinar sobre el que han de fer els altres surt gratis, i fer-se l'heroi rere el teclat encara més.

El cert és que ni uns ni altres enteneu res. Us ho dic amb tot l'afecte del món, però és que no sabeu el que dieu. Heu vist molt poques baralles de carrer, i segurement no heu estat mai a cap. Heu tingut tot sort, perquè quan comencen a ploure cops és fàcil que el cos se't bloquegi, i encara més si al davant hi tens un d'aquests monstres, un tità rus farcit de ràbia i de ressentiment, i  que per acabar-ho d'adobar és expert en Arts Marcials. Si quan et toca lluitar amb una d'aquestes criatures dins de la seguretat d'un gimnàs ja tens feina per no fugir cames ajudeu-me, no em vull ni imaginar què deu ser barallar-t'hi quan estan borratxos, i drogats, i furiosos, perquè en el fons només són uns pobres diables i d'alguna manera ho saben o ho intueixen, i per això estan tan plens de fàstic.


No, amics i amigues. Un persona normal no hauria pogut fer res. Un millenial amb un tatuatge de carpe diem al canell té les mateixes possibilitats contra tres russos que vosaltres de guanyar a en Mike Tyson en un combat de boxa. Acusar als pobres segurates tampoc toca, perquè si haguéssiu vist alguna batussa de debò sabríeu que és cosa de segons, i els vigilants no tenen el do de la ubiqüitat. I pels qui diuen que la culpa és dels Mossos ja no tinc res a dir: si de debò us penseu que la solució és posar policia dins de les discoteques, aneu a viure a Corea del Nord. Aquestes tragèdies passen i seguirant passant. És una merda, perquè la víctima podria haver estat jo, o qualsevol de vosaltres, i malgrat les diferents variants els fets haurien sigut molt similars: difícilment ningú mourà un dit. En moments així cadascú s'enfronta sol a la mort.

Per una vegada no jutgeu a ningú.  Us ho demano jo, que duc anys d' entrenament a les espatlles, i que sé lluitar millor que la majoria de vosaltres. Que he aguantat cops a la cara i conec bé la descàrrega de terror que et bloqueja tot el sistema, de manera semblant a quan se't penja l'ordinador, i que et fa venir ganes de tot menys de lluitar.

dimarts, 8 d’agost de 2017

EL SOLDAT

Fa pocs dies vaig fer un parell d'assalts d'espàrring amb un militar quinze anys més jove que jo. Per descomptat que no el vaig poder guanyar, però ell tampoc va poder guanyar-me a mi. Quan tens quaranta anys t'has d'haver acostumat a perdre, i els empats, sobretot si són amb jovencells hipermusculats que entrenen cada dia i que tot just els han llicenciat a l'exèrcit, són resultats digníssims, i et provoquen una pujada de dopamina que riu-te'n tu dels globus que agafàvem abans.

Fa poc dinava amb el meu amic Pablo Vergel, l'autor de 10.000 millones de naves, una salvatjada que si l'hagués publicat Males Herbes ara ho estaria petant entre la modernor catalana (amics editors, encara hi sou a temps: la novel·la encara no s'ha traduït al català). Doncs bé, en un moment del dinar en Pablo va dir que érem massa vells pel Twitter. Feia temps que jo tenia una intuïció semblant, però encara no havia sabut plasmar-la amb paraules amb tanta exactitud. Em pensava que era manca de temps per part meva, o de voluntat, o d'enginy, però en el fons és una qüestió d'edat. Quan passes dels quaranta la velocitat de reacció ja no és el que era, ni les ganes de cansar-te, ni d'aguantar cops. Segons en Pablo, entrar en sèrio a Twitter és com anar de festa a un bar d'aquells on hi ha tangana cada nit, i on saps que segur que rebràs, per activa o per passiva. El nivell de violència a Twitter és tal que després de fer-hi un volt, el Facebook ens sembla un parc agradable ple de iaios, de noies que mengen gelat i que es fan fotos, i d'homes de mitjana edat que practiquen ioga. Hi ha dies que encara tenim ganes de brega, però al final el seny s'imposa, com els hi passa als vells soldats que saben exactament a quines batalles val més no lluitar. La temptació de cagar-nos en els mil·lenials, per exemple, és poderosa, però si tens dos dits de seny de seguida t'adones que val més anar amb compte, perquè l'únic que aconseguiràs són riallades i que se't consideri un iaio prematur i fastiguejat.  Abans de parlar d'un tema cal saber-ne un niu, i potser per això cada vegada publico menys. M'enrojolo amb violència quan veig els primers posts que vaig escriure en aquest bloc, quan em permetia opinar de coses que en realitat no en tinc ni puta idea, i si no feia un ridícul absolut era gràcies a que sempre hi havia una o dues frases reeixides que salvaven tot el conjunt del naufragi.

Resultat d'imatges de 10000 naves pablo vergel


Tornem amb el militar. Després de l'espàrring li vaig preguntar on servia i ell em va dir a Catalunya. No recordo com va anar -tenia el cap xarbotat de tants cops- però el nano, amb un català precari, va explicar-me que l'anticatalanisme dels militars és alarmant. "Jo no sóc català..." deia ell, que ha nascut aquí però per algun motiu no s'hi considera, "...però els meus amics sí. El mal rotllo que hi havia al quartel al final em va cremar. No sé si és per la independència o si ja ve de lluny, però és que al final encara sóc capaç d'anar a votar que sí, només per toca'ls-hi els collons".

No sé si tot això de la independència arribarà a bon port. A aquestes alçades, tinc la sensació que no, però també és cert que sóc pessimista de mena, i m'equivoco tan sovint que val més no fotre'm cas. Entre els ciutadans del món, comunistes i anarquistes -ara a l'estiu els detectareu de seguida: tots tenen segona residència a l'Empordà- i els que diuen que són catalans però després qualsevol tret identitari (llengua, literatura, cultura, símbols...) els hi fa nosa, ho tenim ben magre. Però l'actitud d'aquell soldat de l'exèrcit espanyol, la seva emprenyada vital, em va recordar que la baralla encara no s'ha acabat, i que potser no guanyarem, però hi haurem de fotre prou collons i prou ovaris perquè, com a mínim, no ens guanyin ells a nosaltres.

dilluns, 24 de juliol de 2017

PROHIBIT LLEGIR EL QUIXOT

Ahir llegia una entrevista a un escriptor dels que els suplements dominicals retraten en blanc i negre. Molts insisteixen en aparèixer-hi fumant, vés a saber per què, i la majoria són absurdament lletjos, un fenomen que sempre he trobat fascinant: hi ha molts escriptors i escriptores -sobretot els llegendaris- que no són gaire agraciats. La lletjor et fa millor artista? Potser sí. Una vegada vaig sentir que la gent feliç no escriu, ni pinta, ni composa música, perquè està massa enfeinada essent feliç, i que l'acte creatiu és, per si mateix, dolorós, perquè parir alguna cosa sempre fa mal. És una teoria força congruent i algun dia he de rumiar-la amb calma. No pas ara, perquè l'estiu per mi és la pitjor època de l'any i no puc pensar ni escriure res de bo. La xafogor aquesta em fastigueja, el cap em va a poc a poc i les idees són reàcies a agrupar-se amb sensatesa. Per mi l'estiu és com un d'aquells àpats inversemblants on tothom porta una mica de pica-pica i no hi ha plat principal, i on sempre acabes menjant de massa, o bé a l'inrevés, bevent com un peix i picant només quatre cosetes, i per una banda o l'altra la cosa mai no acaba bé. Si voleu veure'm en plenes facultats, llegiu-me sobretot a la tardor.

Tornem a l'escriptor del dominical. L'home explicava -me l'imaginava en una terrassa barcelonina, responent les preguntes amb  aire desmenjat- que quan era petit el seu pare li prohibia llegir, i que havia de fer-ho a les fosques, amb una llanterna. Per ser exactes, va mencionar el Quixot. Es veu que tenia prohibit llegir-lo. Si per cada vegada que he sentit aquesta història del pare que prohibeix que el seu fill llegeixi un llibrot de més mil pàgines m'haguessin donat un euro, ara escriuria aquest post des d'una bonica cottage a les Highlands. No sé vosaltres, però a casa sempre hem sigut molt de llegir, i els meus pares celebraven que em passés tot el dia amb el nas enganxat als llibres. Si tinc la sort de tenir fills lectors, res em farà més  content qua anar a comprar llibres amb ells. El Quixot, el Capità Calçotets o en Harry Potter, tan se val. Per què dimonis els hi hauria de prohibir una lectura, la que fos?

El primer cop que recordo haver sentit aquesta imbecil·litat va ser a la Universitat. Ens ho va explicar un professor d'informàtica, i aleshores m'ho vaig creure. Per què hauria hagut de dubtar-ho? En el seu cas no era amb una llanterna, sinó amb la llum que s'escolava per les escletxes dels poticons. Molt romàntic tot plegat.  "Carai", vaig pensar jo, "Quina mala sort que ha tingut aquest pobre paio de tenir un pare que no el deixés llegir i hagués de fer-ho en secret, com qui fuma porros a l'habitació o es masturba veient pornografia rara". Mai vaig plantejar-me si el pare del meu professor d'informàtica tenia un problema amb el Quixot en concret, o bé si era extensiu a qualsevol llibre i odiava als lectors en general. Fos com fos, els anys següents vaig sentir moltes vegades aquesta mateixa afirmació, i de gent molt diferent, i vaig aprendre que era mentida, com tantes altres coses que la gent va dient pel món amb l'esperança de fer-se el guai. Llegir el Quixot d'amagat s'ha convertit en un lloc comú.

Un altre dels meus llocs comuns preferits són les frases atribuides al pobre Einstein. Aquí en podeu llegir unes quantes, segurament totes falses. Són a tot arreu, des de pàgines New Age fins a llocs pretesament seriosos. Es veu d'una hora lluny que si només una quarta part d'aquestes frases les hagués dit l'Einstein no hauria tingut temps de fer res més. S'hauria passat el dia assegut en un cafè, pensant frases i prou. Però aparentment la majoria de persones són incapaces de fer aquesta reflexió tan senzilla, i repeteixen tothora aquestes màximes pseudofilosòfiques afegint: "Ho va dir l'Einstein". Només Churchil arriba al seu nivell de frases apòcrifes, esdevenint, per desgràcia, el pensador de capçalera de 13tv i d'Intereconomía.

Acabo el post amb una de les menys conegudes. Sabíeu que el pare de l'Einstein també li va prohibir llegir el Quixot?






dilluns, 3 de juliol de 2017

CUÑAOS

Un dels neologismes que han fet més fortuna darrerament és el cunyadisme. És un terme exacte, però alhora complex, en tant que hi ha alguns aspectes que ballen o sobre els quals no hi ha un consens clar.

Anem per feina: hi ha certa entesa a l'hora de definir un cunyat -cuñao en castellà, sense la n- com la versió ibèrica i xabacana del mestretites. Es tracta d'un  home -o d'una dona, però generalment és un home- que alliçona contínuament tothom qui l'envolta, un fenomen relacionat amb el que les feministes en diuen mansplaining, gent que explica coses a l'altra gent sense tenir-ne ni puta idea, o bé tenint-ne només una noció molt vaga, però amb una condescendència de déu olímpic. Moltes vegades els cunyats i cunyades estan envoltats per una aurèola de caspa i de pols, però és molt important entendre que no és una condició sine qua non. En efecte, la versió 2.0 del cuñao procura lluir una pàtina de modernitat per resultar més creïble, i ha trobat a les xarxes socials -sobretot a Twitter, un lloc on no cal argumentar, sinó franctirotejar amb140 caràcters- el seu hàbitat natural, substituint l'antic Bar Manolo o el Restaurante La olla de Dolores. El polític Alberto Rivera és un dels icones d'aquesta actualització del moviment, fins al punt d'esdevenir una referència de qualsevol cunyat que no sigui ni d'esquerres ni de dretes, com afirmen ells mateixos, en una encertada i quasi-autoparòdica giragonsa cunyadil.

Cada afirmació que fan un cuñao és xopa de petulància, i a Internet tant poden ser caçats com idolatrats, reflectint, una vegada més, que l'Estat Espanyol té una divisió social profundíssima. Es desconeix l'origen del terme, però una de les teories més versemblants és que el cunyadisme s'origina a les sobretaules mediterrànies, sovint massa ben regades i tan propenses al daltabaix, quan un dels comensals -que estadísticament serà cunyat d'algú o altre- engega la maquinària de diatribes amb la més clàssica de totes: els polítics són uns lladres.


Resultat d'imatges de cuñadismo
Dos exemples a l'atzar de cunyadisme clàssic.
Resultat d'imatges de cuñadismo



Resultat d'imatges de cuñadismo
El cunyadisme 2.0 s'assembla més a això

El cunyadisme no es caracteritza tant per la manca d'idees com per la simplificació brutal de les mateixes. Un cunyat aprèn uns quants conceptes bàsics i els aplica tothora i a tot arreu, sempre amb aquella voluntat didàctica que fa que ens vinguin ganes de fotre-li un calvot. Com que el cunyat estàndard no és gaire intel·ligent és fàcil que tard o d'hora la cagui. Ahir mateix vaig trobar un imbècil a Facebook que pretenia explicar als independentistes l'origen del seu sentiment. En fer-ho, va confondre la Guerra dels Segadors amb la Guerra de Successió. Segle amunt segle avall, i tan panxo. La distància entre trolls i cunyats és curta, i a vegades els uns es creuen amb els altres, donant a llum autèntiques aberracions que insulten la intel·ligència i la lògica, com l'nfeliç d'ahir.

Tot i que el cunyat estàndard és d'idees conservadores, l'esquerra també és plena d'alliçonadors professionals. Un altre clàssic? L'Islam, retrògrad? Potser sí, però fa cinquanta anys aquí fèiem exactament el mateix (a aquests cunyats els hi recomano la lectura de Persépolis, perquè vegin què passava a l'Iran fa cinquanta anys). Hi ha molts cunyats unionistes (no es pot fer el referèndum perquè la llei no ho permet/la família Pujol ens roba/el nacionalismo es malo) i també independentistes (Catalunya serà la Dinamarca del sud), i fins i tot en el moviment feminista, demostrant que del cunyadisme ningú no se n'escapa: abans totes les societats eren matriarcals, o bé un altre clàssic grandiós: si els polítics fossin dones no hi hauria violència al món. Com veieu, qualsevol concepte es simplifica fins extrems manejables i fàcils de digerir. Cunyadisme i postveritat són cosins, o fins i tot germans per part de pare: tots dos descriuen perfectament aquest món d'idees a mig digerir, de conceptes mal entesos i de vull-i-no-puc.

L'altre dia llegia no sé on que els cunyats són aquí per quedar-se. Quina afirmació més idiota, pròpia d'un cunyat curt de gambals. En aquest país nostre -el petit i el gran- els cuñaos sempre han sigut presents d'una manera o altra, i quasi podríem dir que algunes de les catàstrofes més espantoses que hem sofert -la Guerra Civil- són una prolongació d'aquest caràcter nostre tan nefast.

dimarts, 27 de juny de 2017

ABANS D'ANAR A DORMIR

El moment de posar els nens al llit no és -ni de lluny- tan plàcid com ens han fet creure. Un infant poques vegades va a dormir de bona gana, i els meus reclamen un mínim de tres contes per dia, peti qui peti, estigui jo fresc com una rosa o fet una merda. A vegades aconsegueixo que s'empassin el conte en anglès, o els hi explico alguna llegenda o mite de la Grècia clàssica -al gran li encanten, a mi a la seva edat el puto minotaure em feia tanta por que no aconseguia dormir, però és que a mi em feien por fins i tot les cabres que surten als contes, que en general no són criatures gaire terrorífiques. Aquesta desgana de capvespre em provoca uns remordiments tan cruels em fan sentir com un drap brut, perquè se suposa que són moments que hem de gaudir, i en comptes d'això ens movem d'esma. Però explico els tres contes cada dia, ni un de menys, amb l'esperança que no se'n donin compte i que l'endemà ho recordin com un moment feliç.

Un cop els nens clapen tinc una estona per mi mateix. Intento escriure alguna cosa (per exemple, aquest post) i quan ja no puc més apago l'ordinador i poso una sèrie. Aquests darrers mesos escriure és una experiència massa densa, no diré dolorosa perquè no ho és, però sí espessa i poc gratificant. Escric de la mateixa manera que els quarantins fem esport: el cos i la ment ens ho demanen, però no ho fem de bona gana, i és gairebé una prescripció mèdica. He deixat enrere aquelles ganes de cremar el món a través de les paraules, de venjar-me dels imbècils gràcies a les novel·les, i ara teclejo maquinalment, com un pobre diable arrossegant-se per un carreró. 

La televisió, i a vegades un llibre, representen el darrer espai de llibertat indiviual que ens queda. En els móns de ficció on es endinsem de nit a vegades hi passen coses horroroses, unes coses que em fan prendre consciència que a l'habitació del costat hi dormen dos nens tan petits que el menut encara no parla bé. La meva ment neuròtica -la meva enemiga de fa molts anys- em suggereix tota classe de calamitats inspirades en les sèries que veig i en els llibres que llegeixo, on els meus fills són els protagonistes i aleshores, amb el cor en un puny, entro a la seva habitació i m'asseguro que estiguin ben tapats. Els hi faig un petó a cada un i els hi torno a dir t'estimo, la frase que intento que sigui la darrera que senten cada dia. Potser si s'adormen d'aquesta manera d'aquí uns anys seran capaços de fer-ho millor que nosaltres. No ha de ser tan difícil, hòstia. Una nit normal repetiré aquest procediment dues o tres vegades abans d'anar a dormir, i quan ho faci encara em quedarà la recança de saber que quan no hi sigui es desacotxaran. Veure'ls dormir em fa pensar que no faig tot el que hauria de fer, i que són fràgils de manera exagerada, i això em fa més mal que un d'aquells cops que de tant en tant em carden al gimnàs. Aquest desassossec l'estic sentint ara mateix, i potser per això escric el que escric i, què collons,  ho penjaré sense ni repassar, perquè s'ha de ser valent i reescriure és de covards i de cagadubtes.

Després m'estiro al llit i provo de llegir. És en aquest moment precís, en aquella frontera borda entre el son i la vigília, quan per un instant tornen les ganes de cremar el món a través de les paraules, i de venjar-me dels imbècils, però estic massa fet pols per anotar les idees que joguinegen amb les meves malaventurades neurones. Dormo amb la tauleta al costat, amb l'esperança que si les muses em fan un petó de bona nit podré anotar-lo, però estic fet una braga i les idees s'esmunyen com llàgrimes en un ruixat, que diria un Nexus-6. Tinc la bellesa a frec de dits, però sóc massa dèbil per capturar-la. D'un temps ençà que sempre fuig, deixant-ho tot a deure. Alguns companys meus omplen la paperera de llaunes de cervesa mentre escriuen, però a mi el mam em torna pretenciós i ridícul, i el cafè, si bé pot ser el sòlid fonament d'una novel·la, no té màgia, i de fet moltes vegades espanta les idees, com un ogre malvat entrant a trompicons en una cova de fades. El Redbull em fa sentir com un pirat de barriada, i el tabac, que sí que funcionava, procuro manenir-lo a ratlla per no enganxar-me altra vegada. 

Al final m'adormo. Quasi sempre massa de pressa. Fa temps que em vaig prometre a mi mateix que honraria els meus dies, una expressió que vaig aprendre d'un lluitador americà que havia estat molt malalt. Però quan acluco els ulls i faig balanç m'adono que no he fet gaires coses bé, i que la gent com jo no n'aprenem fàcilment. Ho tenim tot, tot a l'abast de la mà, i no som capaços d'apreciar-ho. I aquesta incapacitat ens fa sentir culpables i ens jurem, tristos, tristíssims, que l'endemà ho farem millor.

dilluns, 26 de juny de 2017

EN JAVI GARCÍA ROCHE I ELS OVNIS

Ara s'ha posat de moda el noi aquest, en Javi García Roche. Els aficionats als esports de contacte ja el coneixíem de fa anys, sobretot pel seu àlies: el Rey Chatarrero o el Boxeador Chatarrero. El nano és un figura. No el jutjarem pel seu passat (drogues, presó, combats clandestins...) perquè és de mal gust fer-ho, però sí que parlarem del seu present. Poc abans de fer-se famós per haver anat a Tordesillas a evitar que matessin el Toro de la Vega, un policia va resultar ferit en una baralla de taverna. L'agressor -que va coltellar l'agent, com en un drama crapulari- era amic d'en Javi i aquest, a través de les xarxes, va defensar-lo i va insultar l'agent d'una manera que em nego a transcriure aquí, i tenint en compte que el bloc es diu Tardes de Birres, imagineu si en devien de ser florits, els seus renecs. El seu odi cap a la policia ve d'antic, i el fa públic sempre que se li presenta l'ocasió, que és molt sovint.


Resultat d'imatges de javi roche fuck the police

Però ni aquest ni els altres incidents que protagonitza dia sí dia també li han restat credibilitat, i fins fa poc s'erigia com una mena d'Hermano Mayor xungo però amb bon cor que es dedicava a rehabilitar joves a cops de puny, cosa que tot i ser practicant d'esports de combat sempre he trobat paradòxica, com a mínim a casa nostra, on les històries de boxadors que escalen fins l'èxit són impossibles, perquè la boxa és, i sempre ha estat, un esport quasi marginal.

Doncs bé, l'endemà de l'estrena del programa una antiga nòvia va denunciar-lo per haver-li destrossat el pis i haver-la amenaçat. Poc abans, el boxejador havia penjat a Internet fotos pujades de to -diuen que pornogràfiques, però d'això no n'estic segur- de l'antiga nòvia.



Aquests dies hem sentit veus que afirmen que el fi justifica els mitjans, i que per sensibilitzar la gent calen actituds extremes protagonitzades per personatges extrems. Se'l compara amb Amarna Miller, l'actriu porno que va cobrar notorietat en protagonitzar un espot contra la doble moral, tot i dedicar-se a un dels mons més masclistes i conservadors, potser el més masclista i conservador. La gent de Mediaset balla per un peu, i per descomptat no han retirat el programa de la graella televisiva. The show must go on, i els  altres artistes d'aquest circ que anomenem televisió ja han sortit a dir-hi la seva. És el cas d'en Frank de La Jungla, que escrivia a Twitter que en Roche, en efecte, sembla un dement, però que cal respectar la pressumpció d'innocència. En això tots hi estem d'acord, però no som babaus i no ens passa per alt que no es tracta de culpa o innocència, sinó de show business.


Resultat d'imatges de novia de  garcia roche

En cas que es demostrin els fets -i si no són aquests seran uns altres, en Javi no és home de tancar discoteques amb discreció- i hagin de cancelar el seu programa, la jugada encara els hi sortirà més rodona, i de Cuatro passarà als platons de Tele-5, on l'esperpent i els friquis són sobirans, on tot s'hi val i el més burro fa rellotges. En Roche pot ser un impresentable i un bàrbar, però no és ximple: aviat el veurem a tots els realities i programes de teledeixalles, opinant com un cunyat mediàtic qualsevol -té un predecessor il·lustre, en Carlos el Yoyas, un maltractador que va militar a Ciudadanos, com no podia ser de cap altra manera. I si és veritat que hi ha extraterrestres, com diuen ara, val més que quan ens visitin amaguem tota aquesta tropa, com quan ordenem la casa quan tenim convidats, o com quan fem malabarismes per no creuar-nos amb aquell idiota a qui no suportem.

divendres, 9 de juny de 2017

CAGADES DE WHATSAPP

Fa quatre o cinc anys em trobava en un comiat de solter, molt mamat, i vaig enviar un missatge a una fisioterapeuta pensant-me que era la meva dona. Era el clàssic whatsapp de casat recent que a mitja borratxera troba a faltar la parella i li engalta un t'estimo. You only tell I love you when you're drunk, cantaven els Pet Shop Boys. El problema era que la fisio en qüestió m'havia remenant l'esquena i m'havia recol·locat els pectorals i, és clar, aquell missatge donava lloc a tota classe d'equívocs. Va resoldre-ho amb elegància: em sembla que et confons, Jordi. Enmig de la borratxera vaig tenir la lucidesa de donar-me compte de la cagada i de demanar perdó. L'endemà, serè, vaig tornar-hi. A ella li va fer gràcia, i tot va quedar en el Dia-que-en-Dausà-es-va-declarar-a-la-fisio. I tal dia farà quatre o cinc anys.

A banda d'aquesta, col·lecciono poques cagades de whatsapp. Fa encara més anys, en una època més civilitzada i sensata en la qual fèiem servir SMSs, a hores petites en vaig enviar algun, mig per descuit mig no, a una amiga meva rossa i amb uns ulls tan blaus que feia vertigen mirar-los. I un altre dia, i aquest és més recent, se'm va escapar un missatge sobre un comiat de solter sorpresa al grup on hi havia el nuvi, que va tenir la bondat de fer veure que no se n'havia donat compte.

Divendres sí que la vaig cagar. Feia cua en una botiga i vaig rebre un d'aquests vídeos virals que la gent s'envia. Com que estava avorrit de tant esperar el vaig reenviar a un parell de persones de confiança i a un grup de whatsapp escollit gairebé a l'atzar. Abans de continuar vull aclarir que per norma general no reenvio mai res, i si ho faig és a persones molt concretes, o bé al grup dels meus amics de sempre, que ens ho perdonem tot per més que un dia se'ns en vagi la pilota. Al cap i a la fi, els amics són per això. Vaig enviar, deia, un vídeos un grup de gent a qui li tinc molta estima i amb qui hem passat estones divertides. Una persona es va sentir insultada pel vídeo i va abandonar el grup. Vaig fer el que crec que cal fer en casos així: demanar perdó en públic -tot i que la persona en qüestió ja no podia llegir-ho- i en privat. No creia -i segueixo sense creure- que aquell vídeo fos ofensiu, però entenc que els llindars són tan diversos com les persones, i hi ha dies que ens llevem sense ganes d'aguantar les imbecil·litats dels altres. En això l'entenc. No vam saber tancar bé aquell episodi, i a dia d'avui el tema encara cueja, per desgràcia meva, ja que no suporto enemistat-me amb la gent, i encara menys amb les persones properes.

Fa poc un grup de dones a la cinquantena va incloure per error un amic meu al seu grup de whatsapp. Durant uns dies vam riure en veure algunes captures de pantalla que ell ens enviava. El meu amic va ser delicat i no va voler enviar-nos-en cap de compromesa. Si hagués sigut tan cabron de fer-ho potser ja no seria amic meu. Aviat les dones el van descobrir i el van fotre fora del grup, sospito que perquè es va descobrir voluntàriament. Si el meu amic hagués estat una mala persona hauria pogut esbombar  situacions delicades, i fins i tot compromeses. Tots sabem dels perills de les xarxes, però encara no en tenim prou consciència, i la majoria de vegades ens comportem exactament igual que els adolescents d'Instagram. Fins que ens fotem la patacada.

Divendres vaig cagar-la i una persona es va sentir tan ofesa que ha decidit deixar de parlar-me. Entenc que algunes emprenyades són inevitables, però no pas la nostra, que no deixa de ser una broma més o menys poca-solta que davant d'una cervesa fins i tot hauria fet gràcia, com totes les bromes idiotes, que amb birra no ho són tant. Amigues i amics, lectores i lectores, ja ho sabeu però us ho recordo: Internet és un monstre, el Kraken primordial, que ens devorarà mentre nosaltres pengem fotos de l'hamburguesa prèmium que ens estem a punt de fotre o retuitegem el viral de la setmana. I si llegeixes això, hi torno: ho sento. Diuen que a la tercera va la vençuda. No?